L’Estudi d’Art de Montserrat i el P. Josep Maria Gassó
El Museu de Montserrat, com molts
altres museus, té també algunes funcions que no són gens visibles i d’utilitat
poc immediata. Aquells que des del màrqueting cultural i financer demanen a les
institucions museístiques una operativitat que es tradueixi en altes gràfiques
de visitants i d’entrades consideren que molts dels treballs de conservació i
de documentació que pertoquen a un museu són balders per no dir inútils, i això
és un error greu, que tard o d’hora es paga.
Un museu, i nosaltres n’estem ben
convençuts, a més de conservar i exposar el fons de cara als visitants, té
també la missió d’esdevenir un dipòsit de la memòria històrica de l’entitat de
la qual forma part, i moltes coses que en un moment poden aparèixer com a
insignificants i de valor escàs, de cara al futur poden esdevenir un tresor. Un
museu ha d’estar sempre una mica més enllà de les conjuntures del moment.
Aquest preàmbul és per a justificar-me i justificar el temps que estem esmerçant
al Museu de Montserrat per recollir, inventariar i guardar materials que poden
semblar foteses, dignes d’anar al contenidor de les desferres inservibles.
Últimament ens han arribat al Museu
de Montserrat –tot i que estem molt mancats d’espai– diverses caixes de matrius
litogràfiques i de rotogravats de les estampes religioses que l’Estudi d’Art de
Montserrat va compondre i editar entre els anys quaranta i seixanta del segle
passat. Ja sabem que la nova tecnologia ha deixat com a obsoletes aquestes matrius.
Ja sabem que l’estamperia religiosa, ni que sigui la de Montserrat, no suscita
l’interès que tingué en el seu temps. Però també ens adonem que aquell fet de
la publicació d’estampes religioses va constituir una pàgina històrica molt
interessant i meritòria per a la institució montserratina de la qual formem
part i tard o d’hora caldrà que la considerem i que la valorem amb justesa.
 |
| El P. Josep Maria Gassó, a Oñati, el 1967 |
Després de la Guerra Civil, en què
Montserrat patí l’assassinat de vint monjos màrtirs i la resta hagué
d’exiliar-se, els monjos de Montserrat van poder tornar a casa. Abans havien
estat perseguits per ser cristians, però ara es trobaven malvistos i postergats
per ser catalanistes i poc afectes als temps nous. En un primer moment les
publicacions dels monjos hagueren de ser fetes en castellà. L’ús públic del
català hauria estat considerat delicte de sedició. Aleshores l’opció de
Montserrat va ser la de difondre i escampar a Catalunya i a Espanya uns
criteris nous i una manera nova de ser catòlics, diferent del nacionalcatolicisme
que imperava arreu i en connexió amb el catolicisme europeu de caire renovador,
aquell que un cop fermentat va donar ocasió al Concili Vaticà II.
El P. Abat Marcet i els monjos que
reeixiren a sortir de Barcelona el 1936 en plena persecució religiosa anaren a
parar a diversos monestirs europeus d’Itàlia, a Maredsous de Bèlgica, a
Anglaterra, però sobretot a Maria Laach d’Alemanya, un monestir fortament
germànic però absolutament blindat de tota influència hitleriana. Els monjos en
tornar a Montserrat venien carregats d’idees noves i amb un entusiasme
renovador que no es trobava enlloc més. L’abat Marcet i el seu fidelíssim
secretari i mà dreta en tots els afers, que era el P. Gusi, van prendre l’abadia
de Maria Laach com a model d’organització i de costumari que van incorporar al
Montserrat de postguerra. Una d’aquestes innovacions va ser la de crear
diversos gremis en què els monjos treballaven corporativament, tots junts sota
la coordinació d’un director.
 |
| Un dels capitells de la Sala Capitular de Montserrat, que expliquen la història del monestir, dissenyats pel P. Josep Maria |
Segurament el gremi més actiu i amb
més projecció exterior va ser l’Estudi d’Art de Montserrat, comandat pel P.
Gusi, i dedicat a propagar l’art litúrgic, pel disseny d’objectes d’església i
també per l’edició popular d’estampes. A més del P. Gusi, que exercia de mentor
i d’interlocutor directe amb l’abat, hi havia una mitja dotzena de monjos dels
quals uns eren veritables experts i d’altres, els més joves, simples
afeccionats amb més o menys traça. La tasca que es proposava l’Estudi d’Art era
enorme. Les esglésies i parròquies havien estat cremades, i la majoria de
sacerdots en aquells temps d’escassetat es decantaven cap a les solucions més
barates sense gaires preocupacions estètiques. Des de l’Estudi d’Art de
Montserrat procuraven orientar el gust i els criteris de l’art nou d’Església,
com feien a d’altres monestirs benedictins europeus amb els seus tallers i amb
les seves publicacions. En aquest punt, Montserrat va acomplir la seva missió
amb grau d’excel·lència, com podem constatar en els catàlegs d’art litúrgic que
va editar.
L’elaboració de l’aixovar litúrgic a
base d’orfebreria i de la indumentària amb el treball de brodat executat
esplèndidament en els tallers de les monges benedictines eren d’un cost bastant
elevat que només es trobava a l’abast d’esglésies i d’institucions solvents. La
dimensió popular dels objectius que es proposava l’Estudi d’Art es concretava
principalment en la creació i publicació d’estampes religioses, un mitjà de
comunicació catòlica absolutament popular i a l’abast de tothom. Les estampes
servien per a felicitar onomàstics, com a recordatoris de primera comunió o de
defunció, comunicació de baptisme, de casament, d’ordenació sacerdotal o de
professió religiosa, o testimoni d’amistat en qualsevol ocasió.
L’estampa religiosa era una eina
valuosíssima per a canviar el gust de la iconografia religiosa, que generalment
es trobava summament degradat, per imatges ensucrades, sentimentals i sense cap
valor artístic. L’Estudi d’Art de Montserrat emprengué aquesta tasca amb
entusiasme ja l’any 1941 i els anys subsegüents amb l’edició del Calendari
Litúrgic i sobretot en l’edició d’estampes seriades, o fetes expressament per a
qualsevol conjuntura.
En aquesta tasca de l’estamperia
religiosa excel·lí de manera determinant el P. Josep Maria Gassó i Buxó
(Barcelona, 1909 – Montserrat, 1976). El P. Josep Maria, com li dèiem
habitualment a Montserrat, era una persona extraordinària; per a ell la faceta
artística era important, però de cap manera l’única ni la predominant. Era fill
d’un metge famós de Barcelona i va entrar a Montserrat el 1925, en acabar el
batxillerat al Col·legi del Salvador dels jesuïtes de Saragossa, on era intern.
La seva intel·ligència vivaç i una humanitat desbordant el van fer apte per a
diversos càrrecs i responsabilitats del monestir. Es va fer amic del pintor
Joaquim Mir durant l’estiu que aquest pintor va ser hoste de Montserrat i
mantingué amb ell una bonica correspondència. Segurament fruit d’aquesta
amistat i de la seva tirada cap a l’art el van enviar a estudiar a la Scuola
d’arte cristiana Beato Angelico de Milà.
El P. Gassó va ser un artista
bastant versàtil, capaç de dissenyar ornaments, mobiliari, de treballar
l’ivori, de fer escultura; però la seva especialitat va ser la pintura
religiosa, la mural, la de retaules d’altar i de tríptics. El 1947 la Santa Seu
va encarregar a l’abat Aureli M. Escarré la visita apostòlica extraordinària
als monestirs de benedictines de tot Espanya amb l’objectiu de promoure un
esperit benedictí més autèntic. L’abat va aplegar un petit grup de monjos de la
seva màxima confiança perquè anessin pels monestirs femenins fent propostes de
reformes i millores, entre els quals hi era el P. Josep Maria. A gairebé tots
els monestirs de benedictines d’Espanya trobem pintures i objectes dissenyats
per ell amb el seu estil propi i inconfusible.
Durant els primers anys de
postguerra el P. Gassó havia reeixit a forjar-se una gramàtica i una sintaxi
molt particular per a plasmar figures i “misteris” litúrgics, que havia
suscitat complaença sobretot entre les persones i institucions que anhelaven
una renovació litúrgica en les esglésies i en la pietat. Aquest estil fins i
tot va trobar imitadors i copistes. I, per contra, cap dels monjos que
treballaven amb ell a l’Estudi d’Art de Montserrat no es van deixar influenciar
per l’estil del P. Josep Maria, que el respectaven molt però que en certa
manera el consideraven afectat i massa exclusiu.
És difícil de traçar un mapa
isobàric de pressions i d’influències en l’estil del P. Gassó. Ell mai no en va
admetre cap de directa i deia que era com li sortia del cor després d’haver
estudiat a la Scuola Beato Angelico de Milà, però mirant els catàlegs de les
exposicions d’aquella institució, no hi ha res que s’assembli ni de lluny al
que feia el P. Josep Maria. Amb tot, coneixent els gustos i les preferències
dominants a Montserrat en aquells anys anteriors i posteriors a la Guerra Civil
del 36-39, podem endevinar un entramat de semblances i d’influències. Jo
considero que substancialment l’estil del P. Gassó és una versió molt personal
però manllevada de l’estil de l’escola de Beuron, el monestir alemany on es va
congriar tot un art que pretenia ser l’oficial del moviment litúrgic i després
de la “Teologia del Misteri” del benedictí Odo Casel (1886-1948), les obres del
qual eren llegides i païdes apassionadament a Montserrat.
Com prescrivien els grans mestres de
l’escola de Beuron, Desiderius Lenz (1832-1918), Gabriel Wüger (1829-1892) i,
sobretot el més jove, Jan Verkade (1868-1946), que potser és el més proper al
P. Gassó, l’art religiós de la renovació litúrgica i de la pietat cristiana
havia de ser sagrat per damunt de tot, havia de trobar-se a les antípodes de
tot naturalisme, no copia de la natura sinó que s’inspira directament en el
misteri revelat i viscut en la litúrgia cristiana. L’art cristià ha de ser
hieràtic, sagrat, com ho era l’art arcaic per als grecs o l’etrusc per als
romans, com ho fou sempre l’art egipci. Cap concessió, doncs, al naturalisme ni
al verisme, refusa tota aquella pintura que derivava dels romàntics “natzarens”
i més encara de l’abominable art “Saint-Sulpice”, en voga per totes les
esglésies de França. L’art de Beuron no vol provocar sentiments ni emocions
massa humanes, sinó solament “evocar” el misteri. Com els beuronesos, el P.
Josep Maria pinta les figures preferentment de perfil, cercant-hi sempre la
silueta característica. No modela ni suggereix relleu; simplement utilitza
tintes planes amb alguns traços complementaris. Cerca per damunt de tot la
diafanitat compositiva, les figures no s’encavalquen, no existeix la
perspectiva, tot succeeix en un primer pla, com en l’art paleocristià i en el
bizantí.
Amb tot, la pintura del P. Gassó és
també molt diferent de la de Beuron, és mediterrània i té al darrere la
tradició del Quattrocento italià, i sobretot de Fra Angelico. Dibuixa amb un
“ductus” cal·ligràfic sinuós i amable. Detesta l’ambient excessivament solemne
i funerari de Beuron. La pintura del montserratí és alegre i riallera dintre de
l’esquematisme hieràtic. És clara, però amb una llum que no és la natural perquè
a penes produeix ombra, és una il·luminació “tomista”, com la de Fra Angelico,
en què tot queda perfectament definit i encaixat, aclarit de manera homogènia.
Aquestes eren unes virtuts que el jove abat Aureli promovia en els seus
memorables capítols doctrinals dels diumenges a mitja tarda i dels quals els
seus addictes seguidors –el P. Josep Maria en fou en grau d’excel·lència–
guardaren perenne memòria.
Una altra influència que pogué
experimentar el P. Josep Maria Gassó va ser la del “nabí” francès Maurice Denis
(1870-1943), un artista catòlic fervent compromès amb l’art contemporani.
D’entre els monjos que treballaven a l’Estudi d’Art de Montserrat, n’hi havia
uns que admiraven el Picasso de l’època blava, i hi havia encara els deixebles
i admiradors de Pere Pruna. Les composicions del P. Gassó s’apartaven totalment
d’aquests models i traspuen la ingenuïtat de les de Maurice Denis, sobretot de
les “Anunciacions”, de les escenes religioses compostes amb simplicitat i
parsimònia quasi litúrgica. No debades el beuronès Verkade abans de fer-se
monjo benedictí havia estat “nabí” al taller de Maurice Denis.
Crida l’atenció la gairebé obsessiva
preferència del P. Gassó per les composicions circulars, una característica
totalment estranya a la pintura de Beuron. L’arrel d’aquesta opció la trobem
sens dubte en l’ensenyament milanès i en l’estudi dels “quattrocentisti” que
practicaven a l’escola Beat Angèlic. El cercle imposa un marc dins del qual les
figures han d’acotar el cap humilment, han d’enllaçar-se fraternalment, forçant
una composició simple i ben travada. En aquest punt el P. Gassó esdevingué un
mestre, talment que veient les notes prèvies dels seus dibuixos apercebem que
la composició circular i centrípeta li surt de manera espontània.
El P. Josep Maria Gassó no va
pretendre mai ser un artista reconegut. No participà mai en exposicions. Tot el
que pintava ho feia com un servei benedictí en vistes a la dignificació de la
pietat popular, sempre a més a més dels molts treballs que li comportaven els
diversos oficis dins del monestir, les seves estades entre les benedictines
d’Espanya, i sobretot les conferències i cursets prematrimonials que tingueren
tanta acceptació en aquells anys preconciliars. Tanmateix m’ha semblat que
valia la pena de parar atenció a aquest monjo, potser més monjo que artista,
però que amb el seu art va ajudar a afinar la sensibilitat estètica de molts
cristians en uns temps que eren bastant grisos i amorfes en què la pintura del
P. Josep Maria va ser molt d’agrair.
