El MDM amb lupa - 3

L’escolà, de Pablo Picasso (1881 – 1973)

1896. Oli sobre tela. 75 x 50,5 cm. 
Museu de Montserrat

El jove Picasso arribà a Barcelona el setembre-octubre de 1895. En el seu primer any d’estudis a l’escola de Llotja es troba totalment tutelat pel seu pare, Don José Ruiz Blasco, professor de Belles Arts, i per Don José Garnelo Alda, col·lega i amic del seu pare, que fa classes extres al nen Picasso. En aquest període, el geni que “s’està fent” pinta diversos temes de caire religiós o de l’entorn de la religió, entre els quals destaca el nostre escolanet. A la pintura espanyola, i potser també a la italiana, existia un subgènere que en castellà anomenaven el “monaguillismo” i que tenia molt èxit comercial. En un saló de casa burgesa sempre fa bonic un infant vestit de vermell a l’interior de l’església fent alguna graciosa entremaliadura. L’escolanet de Picasso, no obstant, no entra pròpiament en aquest subgènere, puix que el quadre està exempt d’anècdota i es limita a presentar-nos exclusivament la figura entendridora i també un xic dramàtica d’aquest nen de classe proletària, que es fa unes pessetones servint l’altar.

Escolà donant oli a una vella (1896). 
Oli sobre tela, 29,9 x 20,2 cm. 
Museu Picasso de Barcelona

Per entendre el nostre escolanet cal que el posem en contacte amb altres quadres del repertori picassià d’aquest moment. El mateix any que Picasso va fer el nostre quadre en va pintar un altre molt més petit i fet molt més de pressa, que pertany al Museu Picasso de Barcelona i que es titula Escolà donant oli a una vella. En els diversos apunts que el nen Picasso va fer en la preparació d’aquest quadret a l’oli, va anotar un altre títol: Que la Virgen me perdone. En aquest escolanet del Museu Picasso de Barcelona sí que hi ha anècdota, però no és l’habitual del gènere del “monaguillismo” graciós i intranscendent. L’entremaliadura d’aquest nen trenca els motllos i entra en la contestació social. En comptes de nodrir amb oli la llàntia que crema davant d’un altar de la Mare de Déu, amb les seves setrilleres omple d’oli l’ampolla de la pobra vella que té al costat. Als quinze anys, el nen Picasso ja desenrotlla un sentit social que després es farà molt patent en els seus dibuixos i pintures, molt en sintonia amb les que feia Nonell. El nostre escolanet ja pertany a aquest món, però d’amagat.

Primera comunió (1896), 
Museu Picasso de Barcelona, 

oli sobre tela, 166 x 118 cm.

L’escolà de Picasso està íntimament vinculat a un altre quadre de més pes amb el qual Picasso, amb només 15 anys, entrava per la porta gran al món de les exposicions d’art de Barcelona: Primera comunió. No sabem amb certesa si primer va pintar el nostre escolanet i a requeriment del seu pare o del tutor va engrandir la composició, o bé al contrari, si primer va pintar Primera comunió i un cop acabat el compromís i utilitzant el mateix attrezzo, va fer l’escolanet de Montserrat sense tantes figures i complements. Primera comunió inclou quatre personatges: la nena agenollada al reclinatori, que podria ser la seva germana, acompanyada del seu padrí, dret, i d’una senyora al fons, que alguns identifiquen amb els retrats del pare i la mare, mentre d’altres suggereixen altres identitats. L’escolanet fa de contrapunt a la figura de la nena. Ella està estàtica llegint el seu devocionari, i el nen, mentre col·loca un gerro de flors sobre l’altar, es mira la nena embadalit. El nostre escolanet és molt més sumari. Tota l’atenció se centra en la figura única de l’infant, que sosté un apagallums i mira de reüll no sabem cap a on. Val a dir que els dos quadres estan pintats a l’estudi que tenia Don José Garnelo Alda, tutor de Picasso, a la plaça de la Universitat de Barcelona, utilitzant els mateixos elements: les faldes llistades de l’altar, el mateix mantell brodat amb fil d’or, el mateix gerro florejat, etc. Mentre l’escolanet de Primera comunió és un nen complaent, el nostre és un nen trist i una mica picardiós, com l’escolanet que pispava l’oli de la llàntia.

Isidre Nonell, Un pobre vailet (1896), 
oli sobre tela, 145 x 94 cm.

És conegut de tothom la influència que Isidre Nonell exercí sobre el jove Picasso d’Els Quatre Gats, que volia pintar la gent del món marginal del lumpen barceloní. Tanmateix, cal tenir present que aquest Picasso de quinze anys ja mirava de reüll les figures i l’ambient que reflectien els quadres del pintor maleït Isidre Nonell. El quadre Un pobre vailet de Nonell que es troba al Museu de Montserrat porta la mateixa data que l’escolanet de Picasso. No es pot assegurar que en aquest cas hi hagi una dependència de Picasso envers Nonell però sí que hi ha una certa sintonia sense negar que Picasso l’hagués pogut veure. Santiago Rusiñol havia posat molt de moda el tema dels nens tancats en un pati sitgetà i Nonell en Un pobre vailet fa una subversió del tema rusiñolià, traient-li tot el sentiment dolç del vell mestre i afegint-li, per contra, un sentiment de frustració. L’escolanet de Picasso no és tan punyent com el de Nonell però tampoc no és un paradigma de la innocència. És un infant que se les està pensant totes.

La fesomia d’aquest nen no és estereotipada, és d’un nen real, més aviat orellut i, sobretot, rapat per evitar polls com era habitual en els nens de les classes socials més baixes. Té el front ample, d’intel·ligent, i els llavis premuts fent un rictus de pillet. En aquest fragment el Picasso de 15 anys se n’ha sortit com un mestre.

Criden també l’atenció els sabatots durs i rebregats d’aquest infant, que fan pensar que són d’una persona més gran i que ell els està aprofitant. La grandària i la posició d’aquests peus afegeix aplom a la figura.

Un altre detall interessant és la cornucòpia que veiem al fons, idèntica a la que trobem a la capçalera del llit del gran quadre picassià Ciència i caritat (1897) del Museu Picasso de Barcelona.

La nota deliciosa de L’escolà de Montserrat és el “bouquet” de flors sobre l’altar. Segurament és una reminiscència de Primera comunió. Allà l’escolanet s’ocupava de col·locar el gerro de flors sobre un altar profusament guarnit. Ací, Picasso utilitza el gerro com a simple element decoratiu.