Writings and lectures - 17

Escultura i ornamentació edilícia a Montserrat

3. L’entrada a l’atri de la basílica

A Montserrat, el fet de construir l’església del segle XVI a l’extrem oriental de la plataforma on es trobava el monestir medieval va obligar a perpetuïtat que l’habitacle dels monjos i les altres dependències per als pelegrins es trobessin sempre al davant de l’església. Això va representar un handicap, ja que lògicament el monestir hauria d’estar al costat o al darrere de l’església, ben separat dels llocs freqüentats pels pelegrins, per tal de preservar el silenci i la privacitat dels monjos. Això va provocar que Montserrat tingués dues façanes, la del monestir, que és la primera que es veu en arribar al davant dels grans edificis, i la de la basílica, que únicament la trobes després d’haver passat la primera a través d’una gran porxada. És d’aquest ambient que avui us vull parlar.

Quan l’arquitecte Puig i Cadafalch, el 1928, va dissenyar la façana del monestir ja va preveure un sistema de porxos per accedir a l’atri o pati del davant anterior a la basílica. En l’arquitectura popular catalana és molt habitual i molt nostrat que la façana dels ajuntaments tingui uns porxos on la gent pot parlar i llegir les notificacions i els edictes municipals. Després vingué la Guerra Civil Espanyola de 1936-1939 i la façana de Puig no va arribar a realitzar-se mai. L’abat Aureli M. Escarré va canviar els projectes i en els primers anys 40 contractà la façana de Montserrat amb l’arquitecte Francesc Folguera, amb unes idees de fons i una visió del que havia de ser Montserrat molt diferents de les que predominaven abans de la guerra.

Els monjos de Montserrat, d’acord amb allò que prescriu la Regla de Sant Benet, mengen sempre en silenci escoltant una lectura. Doncs bé, durant molts anys el P. Abat Aureli feia llegir reiteradament al refetor la Història dels Papes des del final de l’Edat Mitjana, de vuit volums. Itàlia i la idea dels papes promotors de la cultura i mecenes de les arts i dels artistes era una de les línies-força que vertebrava el govern de l’Abat Aureli. El Renaixement italià, que a Catalunya ja havia tingut el seu eco en el Noucentisme, servia de pauta i model de tot el que es feia a Montserrat. L’arquitecte Folguera participava d’aquest deler, tot i que d’una manera molt personal. Però el propulsor d’aquest ideal era sens dubte l’Abat Aureli i el seu staff de monjos més pròxims.

En fer la nova façana, Folguera va adoptar la idea dels porxos de Puig i Cadafalch, però de forma diferent. La nova porxada consistia en cinc grans arcades sota els tres grans balcons i en la imaginació principesca de l’Abat Aureli i en la seva deliberació aquests porxos havien de ser l’equivalent a allò que a Florència és la Loggia dei Lanzi, és a dir, una zona porticada que oferís al públic aixopluc del sol i de la pluja i que al mateix temps donés també aixopluc a les més belles escultures per a satisfacció de la ciutadania. Folguera va voler ornar el centre d’aquest espai amb un paviment “cosmatesc” a la italiana, de lloses de marbre blanc, gris fosc, negre i ocre, de formes geomètriques perfectament embotides, com si formessin una catifa.

Però, i les escultures renaixentistes per ornar aquest espai? Això va arribar uns anys més tard. L’abat pensà a recompondre els dos sepulcres renaixentistes que havien estat a l’església romànica amb els fragments que es trobaven al dipòsit de restes antigues de Montserrat, que nosaltres anomenàvem el Lapidari. D’aquests dos monuments sepulcrals i de la seva recomposició i muntatge us parlaré pròximament. No n’hi hagué prou. Calia trobar un altre monument per omplir una arcada que havia construït Folguera i que restava buida. Què fer? Un problema de difícil solució perquè d’on no n’hi ha no en raja.

La idea que s’acostava més al projecte magnífic de l’Abat Aureli era la de recompondre el sepulcre de l’abat-bisbe Benet de Tocco, mort i sepultat a Montserrat el 1586, del qual es conserven un fragment amb l’estàtua jacent, tres fragments de la caixa sepulcral amb l’escut heràldic i la transcripció de l’epitafi sepulcral; però tot plegat resultava pobre al costat dels altres dos monuments funeraris. Van pensar un munt de solucions per afaiçonar una façana sepulcral a base d’elements variats que es trobaven al Lapidari, però el resultat era sempre una falsificació de totes totes injustificable. Van decidir de deixar l’espai buit esperant solucions millors. L’espai, doncs, va quedar amb la paret i l’arcada de totxana a la vista que desentonava no poc amb el que havia de ser la Loggia dei Lanzi de Montserrat.

Quan emprengueren les obres de les cobertes noves de la basílica, el 1991, i hagueren de desfer els dos pisos afegits a l’obra renaixentista del temple, es trobaren amb una magnífica porta gòtica, que durant les reconstruccions, generalment matusseres, de mitjan segle XIX havien incrustat a l’obra de tàpia i que servia d’accés al jardí o hort del monestir. L’anomenaven “el Portal del pont de la galeria”. En realitat era la porta principal de l’antic claustre gòtic destruït i desfet amb motiu de la Guerra de Napoleó. Doncs bé, al final dels anys noranta a Montserrat ja ningú se’n recordava de la Loggia dei Lanzi amb què havien somiat l’Abat Aureli i l’arquitecte Folguera i, com a la porxada que precedeix l’atri de la basílica hi havia un forat per cobrir i calia donar utilitat a la porta gòtica del “Pont de la galeria”, senzillament la van muntar en el lloc on havia d’anar el sepulcre renaixentista de l’abat-bisbe Tocco. I com que la porta gòtica encara quedava petita dintre d’aquella arcada, van incrustar-li a sobre, dins del mur, com si fos un botó, la clau de volta de l’antiga capella de Santa Úrsula i les Onze Mil Verges, que el prior Jaume de Vivers havia fet erigir a mitjan segle XIV al costat de l’església romànica. La figura femenina coronada que porta a la mà dreta la palma del martiri i a l’esquerra una fletxa és la gentil princesa sueca que, segons la Llegenda Àurea, morí assagetada a Colònia per resistir-se a l’assetjament sexual del bàrbar Àtila. Aquesta història i sobretot l’afegit de les onze mil verges commogué la pietat i la imaginació del món cristià de l’Edat Mitjana, i també la dels monjos montserratins.

D’aquesta manera ha quedat configurat aquest espai pensat amb termes d’excel·lència, però realitzat com ho han permès les circumstàncies. La història és així, una barreja de projectes magnífics i de solucions d’emergència que l’oblit i el costum aplanen i fan normal i ordinari.