Escultura i ornamentació edilícia a Montserrat
5. El sepulcre de Bernat de Vilamarí
El monument funerari de Bernat de Vilamarí és encara més monumental que el de Joan d’Aragó. Tots dos són peces renaixentistes de gran valor i interès, importades de Nàpols entre el primer i el segon decenni del segle XVI. Els avatars que han corregut aquests dos sepulcres monumentals de Montserrat són semblants, però també diferents, com veurem tot seguit.
Bernat de Vilamarí (Barcelona, 1462 – Nàpols, 1516) era fill d’una nissaga de militars molt acreditats per les seves victòries sobretot navals. Gaudia de la confiança i de l’estimació del rei Ferran el Catòlic que l’ennoblí amb diversos títols, el més important dels quals era el de comte de Capaccio. La major part de la seva vida transcorregué a Itàlia exercint càrrecs diversos relacionats amb la defensa marítima; va ser el braç dret del virrei Joan d’Aragó al qual va succeir com a virrei de Nàpols en funcions. El 1512 fou nomenat Almirall de Nàpols i capità general de l’armada naval de la Corona d’Aragó. Estava casat en segones núpcies amb Isabel de Cardona-Anglesola, filla del baró de Bellpuig. La carrera militar de Vilamarí al servei de la Corona catalanoaragonesa i del Papa va estar carregada d’èxits i era tingut com un veritable heroi per les seves victòries contra els turcs. Va morir a Nàpols el 1516 i va ser sepultat en aquella ciutat a l’església de Santa Maria di Piedigrotta.
La seva viuda i la seva filla i hereva Isabel, Princesa de Salerno, segurament poc després de la mort de l’almirall, encarregaren a Nàpols el sepulcre monumental que veiem a Montserrat on havia de rebre la definitiva sepultura Bernat de Vilamarí. Segurament la tomba fou traslladada i instal·lada a Montserrat el 1518 en una capella lateral de l’antiga església romànica i un any més tard hi arribaven els ossos de l’almirall. Els avatars del sepulcre al llarg de la història són els mateixos que el de Joan d’Aragó, que ja hem explicat: desafectació a partir de 1592, trasllat el 1765, profanació i destrucció el 1811 i anys successius, recol·lecció dels fragments i dipòsit al Museu Lapidari de Montserrat a mitjan segle XIX, recomposició i nou muntatge a l’entrada de l’atri de la basílica el 1956.
El sepulcre de Vilamarí, però, guarda una gran diferència desavantatjosa envers el de Joan d’Aragó. Cap viatger de Montserrat, conegut fins ara, no en va deixar cap dibuix ni cap gravat d’aquest monument, com va fer Langlois amb el sepulcre del Virrei Joan d’Aragó, que equivocadament el va confondre amb un rei de la corona catalanoaragonesa. Les úniques fonts que va poder fer servir Fernando Pau i el seu equip per a recompondre el sepulcre van ser les descripcions literàries imprecises i sovint arbitràries copiades unes de les altres sovint per persones que mai no havien estat a Montserrat.
El primer que s’entretingué a parlar d’aquest sepulcre va ser Matthieu Olivier, el 1617, un monjo montserratí de nacionalitat francesa que s’ocupava d’atendre els seus connacionals que viatjaven a Montserrat. La seva descripció és molt genèrica, només diu que constava de les figures de les virtuts teologals i cardinals col·locades en fornícules i que en la part superior es troba l’escultura jacent de Vilamarí sota un dosser, i a la part inferior, l’epitafi. Bastant més explícit va ser l’acadèmic José Vargas Ponce, el 1799, en la seva visita a Montserrat; escriví: “Fachada de dos pilastras, tiene en quatro nichos las virtudes cardinales y sobre la cornisa el Padre Eterno con el cortejo de dos angelitos que con tridentes detienen a dos delfines. Consta de tres cuerpos: el superior es la tumba, muy elegante, y la figura echada sobre el morrión y lado derecho, todo de elegante forma y digna de copiarse; mira hacia una imagen de la Virgen de Monserrate que hay en el fondo baxo del arco... El segundo cuerpo es un coro de virtudes teologales, muy bien executadas, en figuras erectas de más de una vara. Están sobre el primer cuerpo o basamento donde se lee...” (ací Vargas Ponce copia el text llatí de l’epitafi).
Els restauradors de 1956 hagueren de llegir amb lupa i d’interpretar aquesta descripció del monument funerari. Calia, doncs, refer-lo a partir del puzle de fragments que es conservaven al Museu Lapidari, que pel que fa als motius ornamentals eren poquíssims i difícils de conjuminar. Era evident que l’arquitectura estructural corresponia a l’esquema típic d’”arc triomfal”. El cimal del Pare Etern i dels dos angelets-cupidos amb tridents aturant uns dofins el van poder recompondre amb gran versemblança per la simple llei de simetria, puix que al Lapidari se’n trobaven dues peces ben clares: el medalló central i l’angelet de la dreta.
De l’entaulament es conservaven només dos fragments i de les pilastres només un capitell; però aquests elements ja donaven idea de les proporcions que havia de tenir l’estructura arquitectònica. Hi mancaven elements decoratius per acabar d’omplir la carcassa, sota el perill que el monument semblés més una bastida de sosteniment de les escultures. Fernando Pau va inventar-se un parell d’escenes de combat marítim per evocar les glòries militars de Vilamarí, que havien de ser col·locades a banda i banda de l’epitafi del basament, fet també de bell nou copiant del transcrit per Argaiz el 1677. Amb molt bon seny l’arquitecte Folguera o els qui fossin van desestimar els afegitons anecdòtics del restaurador-recomponedor i en comptes d’ells Pau va col·locar dos discrets baix relleus amb cuirasses i panòplies militars.
L’urna per a les despulles de l’almirall està feta amb una ornamentació molt acurada: un fris superior amb rotllos d’acant, rosetes, dofins acarats davant d’un fruiter –evocació de la mar i de la prosperitat– amb màscares a les puntes; en canvi a la part inferior, que forma el cos principal de la peça, la decoració només es troba acabada a les puntes i als laterals, a la zona frontal només és incisa amb els mateixos temes de rotllos d’acant i fruiters. Els artífexs, amb tota seguretat, no van tenir temps d’acabar-la, i van deixar la decoració d’aquesta part –la més visible– només apuntada. La majoria dels escriptors antics que van parlar d’aquest monument funerari no deixen d’esmentar la inscripció programàtica, tan típica dels ideals de l’humanisme renaixentista, que està gravada en la tabula ansata del centre: VIXIT UT SEMPER VIVERET (va viure per viure sempre) que tant pot referir-se a la vida eterna en sentit cristià com a la perpètua memòria en les generacions posteriors.
Vargas Ponce, que va veure aquest monument ja desplaçat del seu lloc original però encara íntegre, en descriure’l diu que el difunt està mirant “una imagen de la Virgen de Monserrate que hay en el fondo baxo del arco”. Efectivament el dorment, si tingués els ulls oberts miraria la imatge de la Mare de Déu que veiem al medalló central sota l’arcada. Però aquesta Mare de Déu difícilment la podem identificar amb la de Montserrat; és una Mare de Déu lectora que ensenya de llegir a l’Infant Jesús que, rialler, sosté o juga amb les pàgines toves del gran llibre. Mai una iconografia mariana semblant podria rebre el nom de Montserrat. Es va equivocar Vargas Ponce? Aquest medalló de la Mare de Déu mai no es va trobar al Museu Lapidari sinó que, al menys des del segle XIX, es trobava incrustat en els murs d’accés a les dependències de l’Escolania de Montserrat i hom associava amb intenció moral la figura de la Mare que ensenya a llegir al seu Fill, amb l’educació que els escolans reben a Montserrat sota la protecció de la Mare de Déu. La incrustació del medalló de l’Escolania, obra inequívoca del renaixement italià i segurament napolità del segle XVI, en el frontal del sepulcre de Vilamarí hauria estat un recurs dels restauradors per a omplir un espai que restava buit, o no? Difícil d’esbrinar. Els baix relleus dels dos àngels adorants que trobem als costats de medalló de la Mare de Déu mestra mai no van ser al Museu Lapidari de Montserrat, i segurament són creació dels restauradors.
Amb tot, la part que fa d’aquest sepulcre monumental una obra de singular bellesa són les set escultures exemptes de les virtuts que tots les descriuen col·locades dins llurs fornícules. Les formes d’aquests nínxols i l’ordre de col·locació de les escultures és aleatori, però la solució actual és molt acceptable. A les fornícules obertes a les pilastres es troben les quatre virtuts cardinals. La figura superior de la pilastra esquerra és la Fortalesa que empunya una espasa. Tot el cos és original, en canvi el cap, avantbraç i les mans amb l’espasa són afegits pels reconstructors. A sota veiem la Temprança, que amb un gerro vessa vi en un atuell. El cap i el cos són originals només li va caldre afegir-li els braços i els gerros.
Les de la pilastra dreta són la Prudència, que es caracteritza perquè porta una serp, segons la dita evangèlica “Sigueu prudents com la serp” (Mt 10:16) i un espill amb la mà dreta i la Justícia que havia de portar una balança romana. La figura de la Prudència gairebé tota ella és original, només calgué afegir-li la mà esquerra amb el mirall. De la virtut de la Justícia no tenim testimoni fotogràfic anterior a la restauració, però l’observació directa ens permet de veure que el cap i el braç amb la balança foren afegits pels restauradors.
A l’intercolumni, sota la imatge jacent de l’almirall, són disposades les tres virtuts teologals separades per petites pilastres que conserven el capitell corinti original. Presidint el grup, al centre, veiem la Caritat, que sens dubte és l’escultura de més qualitat de les set virtuts. És una bella matrona romana coberta amb túnica cenyida i amb mantell cordat al pit amb un fermall, que sosté en el braç esquerre un infant que li descobreix el pit i socorre amb la mà esquerra un altre infant que li abraça la cuixa. La figura té un bell moviment suau d’avançar lleugerament i d’arquejar-se cap a l’esquerra. El cap és nou, la resta és original.
La Fe és una donzella amb túnica i mantell amb el qual es cobreix la cintura pel davant i que porta un gran calze. El bust i el caps, a més del braç que sobresurt portant el calze són reconstruïts. La Virtut de l’Esperança és l’estàtua que s’ha conservat millor en la seva integritat original. Només li hagueren d’afegir la mà esquerra i l’àncora, que és el seu emblema, però, ai las!, uns bàrbars violents i incultes, tan salvatges com els de fa dos-cents anys, la van tornar a mutilar, i també van tallar la mà que portava la balança de la Justícia, no fa massa anys.
Un altre tema, el final, que gairebé és obligatori de tractar és el de l’autoria. Alguns fent parangó amb el sepulcre de Bellpuig d’Urgell, l’han volgut atribuir al mateix artista que aquell, que era l’italià Joan de Nola, però la comparació és remota i la conclusió impròpia. El Dr. Joaquim Garriga creu per raons estilístiques i de congruència històrica que el nostre sepulcre possiblement hauria estat fet al taller que el mestre castellà Bartolomé Ordóñez tenia a Nàpols. Segurament la instal·lació d’aquest monument a Montserrat degué ser la causa perquè Ordóñez rebés l’encàrrec del reracor de la catedral de Barcelona i perquè traslladés el seu domicili i el seu taller a la Ciutat Comtal. El Dr. Yeguas Gassó, que és qui ha estudiat i escrit sobre aquest tema amb més profusió, descarta la mà d’Ordóñez, però hi veu la d’un col·laborador seu anomenat Giovan Giacomo di Brescia per motius d’analogia i també la de Diego de Siloè, que entre 1517 i 1518 treballava amb Ordóñez a Nàpols i que, segons Yeguas, degué ser el coordinador dels treballs i l’encarregat del trasllat i del muntatge del sepulcre a l’església de Montserrat. Sigui com sigui, l’obra escultòrica del sepulcre de Vilamarí és d’una bellesa d’execució extraordinària i una de les més senyeres i importants a Catalunya en aquells moments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada