Writings and lectures - 24

Jacopo Vignali

(Pratovecchio, 1592 - Florència, 1665)

Martiri de Sant Llorenç

c. 1650

Oli sobre tela, 156 x 122,5 cm.

N.R. 200.204. Adquirit a Roma el 1919.

Va ser adquirit com a obra del Guercino al marxant Gonnella durant la visita de l’abat Marcet a Roma, la primavera del 1919, i arribà a Montserrat amb tot un estoc de quadres i llibres el desembre d’aquell any. La revista de cultura de Montserrat el va destacar del conjunt i en va publicar la imatge. A la col·lecció de pintura de Montserrat aquest quadre sempre va ser molt valorat i penjat en llocs importants de l’interior del monestir, sense fer mai problema de l’autoria. Quan fou organitzat el Museu de Montserrat fou exhibit amb l’adjudicació a Guercino, tot i que alguns entesos feien gestos d’estranyesa davant d’aquesta atribució, però ningú es va entretenir a cercar-ne una autoria més fidedigna.

Consta que el quadre va ser restaurat cap als anys 30 i que l’operació costà l’elevada quantitat de 2.000 pessetes, com diu una nota del P. Gusi, aleshores conservador de la Pinacoteca. Salvador Ballester el va tornar a restaurar el 1958 i Ramon Gudiol, el 1975. Quan la professora Liliana Barroero el va veure el 1990 es va plànyer dels excessius retocs, talment que no el va considerar apte per a emetre’n un judici; al seu estudi es va limitar a considerar-lo un anònim de la meitat del segle XVII. El 2005, per mitjà de la professora Sussanna Conti, de Florència, el Museu de Montserrat va contactar amb el professor Marco Cialti i aquest amb la professora Francesca Baldassari que, sense haver vist directament el quadre, van assenyalar-ne l’autoria de Jacopo Vignali amb total certesa, deixant, però, en suspens si la nostra era una obra autògrafa de l’artista o si es tractava d’una bona versió del taller.

Finalment Claudio Cerretelli, director del Museu Diocesà de Prato, en redactar la fitxa del quadre Martirio di san Lorenzo del museu que ell dirigeix per a l’exposició  antològica de Carlo Dolci, el 2015, va trobar un gran paral·lelisme entre el quadre de Prato i el de Montserrat. El de Prato va ser començat per Mario Balassi (Florència, 1604-1667) i acabat per Carlo Dolci (Florència, 1616-1687). Segons Cerretelli, el San Lorenzo de Balassi mostra una evident dependència del de Vignali de Montserrat: la posició de les cames i del braç esquerre del sant, l’actitud dels dos algutzirs, l’un amb mig cos despullat atiant el foc amb un pal i l’altre cofant amb un turbant fent servir la manxa. Cerretelli creu que el nostre quadre va servir de font d’inspiració al de Balassi; el de Montserrat és més concentrat en el protagonisme de la figura central, el de Prato més complicat de composició, de figures i d’attrezzo. Cerretelli ha manifestat que no té cap dubte que el Vignali de Montserrat  és “d’altissima qualità” i obra autògrafa de Jacopo Vignali.

Sabem de l’existència en una col·lecció particular de Londres d’un altre quadre molt semblant al nostre, només una mica més petit (148 x 118 cm), però en un estat de conservació i neteja bastant precari. Cerretelli considera que el quadre de Montserrat és el prototip i el de Londres és una rèplica del taller. També el professor Maurizio Marini va assegurar que el quadre de Montserrat era obra autògrafa de Vignalli. Tanmateix cal advertir que el nostre quadre té uns retocs que afecten el cap del botxí de l’esquerra, que el desfiguren notablement i que el mal estat del quadre londinenc no permet tampoc una comparació acurada. Segons la meva opinió, totes dues versions poden ser obres autògrafes del mestre pel que fa a la composició i a la figura central, mentre que les figures secundàries i l’arquitectura del fons poden ser molt bé obra dels col·laboradors del mestre, com era pràctica molt habitual en els tallers dels pintors.

Josep de C. Laplana, director del Museu de Montserrat

Bibliografia

Analecta Montserratensia, IV, 1920-1921, p. 32*, fig.

Liliana Barroero, Dipinti italiani dal XV al XIX secolo del Museo di Montserrat, Roma. Libreria dello Stato, 1992, p. 140, fig.

Claudio Cerretelli dins el catàleg de l’exposició Carlo Dolci, 1616-1687, (Sandro Bellesi i Anna Bisceglia dir.), Florència, Palazzo Pitti, 2015, p. 366, fig. 89a.