diumenge, 1 de novembre de 2009

WRITINGS & LECTURES - 1

EL MUSEU DE MONTSERRAT, UNA HISTÒRIA, UN REPTE,
UNA MISSIÓ


Josep de C. Laplana
Director del Museu de Montserrat


Aquest article, en substància, va ser publicat a la revista Serra d’Or, núm. 552, desembre 2005, pp. 893-897, però podat, afaitat i maquillat, perquè va resultar massa llarg i massa personal. Van fer santament, perquè, com el lector pot veure, el que explico no és propi d’una revista que es ven als quioscos. Ara el dono a conèixer sencer “with deleted scenes”, i amb correccions, esmenes, insistint encara més en els aspectes autobiogràfic i afegint elements que no existien el 2005.

És ja un tòpic de dir que entre els historiadors de l’art hi ha gent de dues menes. Uns són artistes fracassats que els agrada l’art amb bogeria, però saben que no estan prou ben dotats i que mai no passarien de la mediocritat i irrellevància, i com que són llestos, opten per parlar d’art i per estudiar-lo en comptes de produir-lo; això ja els satisfà. Les males llengües – Rusiñol – es burlaven d’ells i els deien eunucs, perquè saben molt de la matèria, però no fan res i són estèrils. És la pugna sempiterna entre els alumnes de Belles Arts i els d’Història de l’Art. N’hi ha d’altres que es prenen la professió d’historiadors de l’art d’una manera més freda i objectiva. Per damunt de tot són historiadors i investigadors i conceben la seva professió com la d’un notari que aixeca acta del moviment artístic d’un país, d’una ciutat, d’un moment, d’una institució, sense decantar-se massa per cap autor, ni per cap estil, sense passió... Jo sóc una mica fifty fifty. Porto a sobre totes aquestes tensions i contradiccions pròpies de l’ofici, però a més fa trenta-un anys que sóc director del Museu de Montserrat, i l’experiència del dia a dia m’ha marcat profundament, talment que la meva vida i el meu itinerari intel•lectual van íntimament lligats a la institució que dirigeixo.

Dirigir un museu no és tan fàcil com sembla; no es tracta d’una empresa, ni d’un comerç, ni tan sols de muntar una exposició com si es tractés d’arranjar un conjunt d’aparadors. Se sembla més a una escola, o a una orquestra, o a alguna cosa d’aquest estil. Els quadres, l’art , contra el que pensen molts, són una cosa viva que cal harmonitzar per construir un discurs coherent. Altra competència del director d’un museu és donar una fesomia pròpia a la institució d’acord amb la seva història, però al mateix temps connectant-la amb la realitat present i albirant el futur. Això significa tot un repte que exigeix no solament una bona base acadèmica, sinó tenir les antenes ben fines per a captar les ones que van i vénen, i tenir idees clares sobre la identitat d’allò que ets i que tens entre mans. És quelcom més que qüestions de museologia i té molt a veure amb la identificació personal amb l’ofici i amb la tasca concreta de pilotar un museu concret. Per això, més que donar definicions i citar idees tretes de llibres o d’articles especialitzats, parlaré per l’experiència de llargs anys al davant de la institució que dirigeixo.


Una premonició

Quan tenia vint anys, – jo era un jove bastant inquiet intel•lectualment i ja m’encarregava, en qualitat d’ajudant o auxiliar, del Museu Diocesà de Lleida, que es trobava al Seminari, i ja aleshores tenia clara la meva orientació professional – vaig tenir l’enorme gosadia, juntament amb altres dos companys, de demanar una audiència a l’abat Aureli M. Escarré, aleshores ja emèrit, com diem ara, però encara vigorós i amb tot el gran prestigi que exercia dins l’Església de Catalunya. Recordo que, només entrar al seu despatx, em va abraçar amb la salutació típica dels monjos, galta amb galta i prement-me el colzes amb les mans, un gest que em va sobtar molt. Més encara, en acomiadar-me, em va tornar a abraçar i em premia el cap sobre el seu pit, talment que el pectoral d’or, que tenia forma de mitja cana, se’m clavava a la galta. Són coses que no s’obliden. Mai a la vida, llevat dels meus pares, ningú – no dic el meu bisbe – no m’havia fet una mostra d’afecte tan evident. Als tres minuts de conversa amb l’abat, els tres seminaristes li estàvem buidant el pap explicant-li totes les nostres dificultats i projectes. I entre moltes altres coses l’abat Aureli va dir-nos que a Montserrat, després de la pregària, el primer treball dels monjos era l’intel•lectual, i que ell els volia “monjos”, però també “de Montserrat”, i ho definia així: “treball humil de formiga, però amb visió d’àguila, tal com veiem el món des de Montserrat”, i ens senyalava la seva finestra. Se’m va guanyar a l’instant. Quan ens va dir que havíem de considerar Montserrat com a lloc natural d’acollida quan tinguéssim la més mínima dificultat, vaig prendre’n nota.

Ara estic escrivint aquestes ratlles des del pis novè de la torre de l’abat, o de Sant Miquel, i per la finestra que tinc al davant veig el Tibidabo i la serralada de Collserola i al fons el mar, i per l’altra finestra, la que mira a Llevant, veig un bon tros del Pirineu, a l’hivern sempre nevat. Només tres pisos més avall de la meva habitació, tinc a mà la tercera biblioteca millor de Catalunya on puc furgar com les formigues. Sóc un privilegiat! En sóc conscient i m’hi sento responsable.


Una història per escarmentar

La història pot ser viscuda com un llast, però jo que sóc historiador i optimista de natural i d’opció, la visc com una rica herència que he de posar en rendiment i treure’n el millor partit. Hi ha gent que viu “de” la història. Jo visc “per a” la història i intento viure “fent història”, és a dir en pla constructiu. Sóc historiador de mena i per això sóc tan amic de prendre notes i notetes i guardar papers i paperets, perquè algun dia, m’hi comprometo públicament, escriuré la història del Museu de Montserrat, perquè els qui ens miren amb interès sàpiguen d’on venim, comprenguin com som i ens ajudin a tirar en la direcció correcta.

Si les coses haguessin anat com Déu mana, el de Montserrat seria un dels primers “Museus Eclesiàstics” de la història, és a dir una de les primeres col•leccions d’art oberta a tothom qui vulgui pagar una entrada per veure-la. Aquest museu nonat, hauria consistit en unes tres-centes pintures del segles XVII i XVIII d’escola espanyola i napolitana principalment, de les quals unes eren originals i altres còpies, però totes “fetes per acadèmics o artistes amb graduació superior”, segons deia el donant, el canonge Iglésies de Santa Anna de Barcelona. Villanueva va anar a casa del canonge a veure aquella col·lecció i en va quedar admirat. Era de bon tros la millor que hi havia a Barcelona.

El temps (Chronos) es menja i anorrea tot allò que neix fora de temps; i aquella, la de fer a Montserrat un Museu amb la col•lecció del canonge Iglésias, era una iniciativa extemporània, proposada ja el 1815 i efectuada el 1827. Els monjos, que aleshores es trobaven aclaparats per les penalitats de la destrucció napoleònica del monestir i del santuari, no feren massa cas d’aquesta donació, que va ser considerada més una càrrega que una ajuda per a la reconstrucció del monestir ensorrat. Eren moments de desorientació i de canvis. La ruïna material no era res en comparació amb la perplexitat que produïa l’enfonsament de l’Ancien Régime. Col•locaren com pogueren a la sagristia uns quants quadres del canonge Iglésies i els mateixos monjos començaren a fer-los servir d’obsequi i de permutes. El 1835 vingué la desamortització i tot va ser dispersat. Era la millor col•lecció de pintura dels segles XVII i XVIII que havia a Barcelona i una de les millors d’Espanya, que havia recalar a Montserrat i ací es va fondre. La ignorància i el sectarisme poden provocar desastres irreparables! D’aquell bé de Déu de quadres, a Montserrat a penes n’ha romàs una dotzena. A vegades el fantasma del canonge Iglésies em visita a la nit com un advertiment, i jo tremolo. És metàfora!


Els esglaons d’una història

El Museu de Montserrat del segle XIX, el del Romanticisme, no podia ser sinó “romàntic”. El van anomenar “Museu Lapidari”, perquè contenia les laudes sepulcrals i les restes de pedres treballades del monestir medieval i del Renaixement totalment destruït. El visitaven gairebé exclusivament els viatgers romàntics i també els excursionistes amics de “descobrir” la Catalunya Antiga, que la industrialització feia cada cop més llunyana i esvaïda en el passat.

L’actual Museu de Montserrat evoca com a fundador el P. Bonaventura Ubach (1879-1960) que va organitzar un Museu Bíblic amb materials de tota mena que ell començà a recollir a Terra Santa, a partir del 1906 i que va disposar a la porteria del Monestir, al voltant de l’atri de la Basílica. El van inaugurar el 27 d’abril del 1911. La seva orientació obeïa al positivisme que predominava a l’École Biblique de Jerusalem, i en una quinzena d’anys va assolir un nivell altíssim, com molt pocs del seu gènere. Per trobar quelcom de semblant, calia anar a l’Institut Bíblic de Roma dels jesuïtes, o a les escoles dels dominics o dels franciscans de Jerusalem.

Els grans artífex de la cultura artística de Montserrat van ser sens dubte els abats Antoni Marcet (1878-1946) i Aureli Escarré (1908-1968). Tots dos estimaven primerament l’arquitectura, però tot seguit la pintura. Ambdós van ser grans constructors i tingueren gran cura del decòrum de la casa. Propter domum Domini (Per amor a la casa del Senyor) era el lema omnipresent de l’abat Aureli. Però això només era un signe extern. L’important era l’ànima genuïnament “benedictina” i “montserratina” que van infondre a la seva nombrosa comunitat, que volien observant, piadosa i culta. La seva dèria d’omplir la casa d’obres d’art obeïa a l’experiència que cal refinar la sensibilitat, també la humana, del monjo perquè aquest doni una talla espiritual acceptablement alta. Si falla el substrat humà, poca cosa es podrà fer, ens quedaríem nans.

Però cap dels dos abats quan parlaven de cultura no pensava mai en un museu que no fos el del P. Ubach. Per a ells, l’aportació de Montserrat a la cultura s’exercia en l’àmbit de la investigació històrica, en les ciències bíbliques, teològiques, en la litúrgia i en la música gregoriana i polifònica, sense descurar les vocacions científiques i artístiques particulars. L’art i el patrimoni artístic de la casa només eren el decorat, i no pertanyia al plot o argument de la història, però el decorat, com qualsevol embolcall és important i dóna prestigi. D’aquest “decorat”, en tenia cura principalment l’Estudi d’Art, on uns monjos amb afeccions i alguna formació artística es dedicaven al disseny litúrgic, ornaments, orfebreria, decoració, etc. Però un “Museu de Montserrat”, llevat del Bíblic, en els anys quaranta i cinquanta era quelcom impensable. Només en casos especials de visites de benefactors, personatges il•lustres o estudiosos acreditats – exclusivament homes, llevat de casos molt comptats –, ensenyaven la “Pinacoteca”, disposada als corredors principals de la casa i a les cel•les abacials, i prou. Era una excel•lent col•lecció de pintura italiana dels segles XVI al XVIII, adquirida a Roma per l’abat Marcet entre 1913 i 1920. Remarquem que els elements que integraren el Museu de Montserrat ja existien, en substància, abans la Guerra Civil, en temps de l’abat Marcet, i després de la Guerra, en els temps més esponerosos de l’abat Aureli, però es trobaven desconnectats entre ells.


El Museum de la Plaça

Al final de l’abadiat del P. Escarré, i ja en temps de l’abat Gabriel M. Brasó (1912-1978), el meu antecessor el P. Crisòleg Picas i el biblista Antoni Figueras van pensar a organitzar un “Museum” a Montserrat i hi van obtenir el permís i el suport abacial necessaris. L’economia de Montserrat havia patit fortament les conseqüències del Pla d’Estabilització i calia recuperar-se fomentant el turisme, que renovava i obria les mentalitats i esdevenia un factor important del creixement econòmic de l’Espanya del Desenrotllament. Eren els temps dels Paradors de Turisme de Fraga Iribarne i aquell ambient també tingué una incidència forta a Montserrat, malgrat la resistència dels qui volien un Montserrat més quiet i tranquil.

Aquest Museum – el nom llatí escrit a l’entrada amb capitals romanes de bronze volia indicar la internacionalitat i evitar la dicotomia català/castellà – fou inaugurat precipitadament el 1963 amb ocasió d’una de les visites de Franco i la seva senyora a Montserrat. Això era el de menys. Tothom sabia que Franco havia de passar i que el Museu continuaria. La fundació d’aquesta “nova” institució montserratina tenia tres finalitats principals: enriquir culturalment la visita turística a Montserrat, aconseguir alguns diners per a sufragar altres accions culturals enormement deficitàries i també la d’impedir i restringir les visites dels estudiosos i dels curiosos que demanaven, cada vegada en més nombre i amb més insistència, d’entrar a l’interior del monestir, en clausura, per veure la Pinacoteca.

De manera provisional, per tal de fer una prova i anar sobre segur, el 1962 ja havien col•locat una part important de les pintures italianes a la Sala d’Actes o de la façana, i de seguida es va constatar el gran atractiu que el museu exercia envers el turisme. Als pocs mesos van començar les obres per ubicar-lo a l’edifici de Sant Josep, sota l’hostatgeria, on li reservaren el primer pis, amb sortida a les galeries superiors del claustre gòtic, i la planta baixa amb una solemne portalada històrica. Què n’és d’important per a un museu tenir una bona façana i un accés fàcil i ben visible! Aquest és el museu que jo vaig heretat el 1978.

En entrar de novici al monestir, l’estiu del 1975, l’abat Gusi (1897-1978) em va escollir com a ajudant, intendent i mig secretari. El P. Gusi havia estat secretari de l’abat Marcet i conservador del patrimoni artístic de Montserrat abans i després de la Guerra Civil i era un excel•lent coneixedor i degustador de la pintura. Sovint els dies de passeig em demanava que l’acompanyés al museu perquè feia setmanes que no veia tal o tal altra pintura i desitjava de tornar-la a veure. Ell era ja molt vell, però conservava el cap clar i m’explicava de primera mà la història de cada quadre, sobretot les valoracions artístiques que n’havien fet els especialistes mundials que havien vingut a Montserrat, als quals ell havia atès personalment, des d’August Mayer al Marquès de Lozoya. Crec que ja aleshores – jo encara era novici – més que un ajudant, el P. Gusi cercava en mi un continuador de la seva obra, i que les llargues converses sobre la història i el patrimoni artístic de Montserrat que mantenia amb mi tenien la finalitat de provar-me per veure si donava la talla.

De manera natural i sense cap plantejament de fons, el Museum dels anys seixanta, durant els primers anys de setanta, va prendre el nom definitiu de Museu de Montserrat amb què és conegut arreu, tot i que el nom resulta equívoc, ja que alguns esperen de trobar-hi la història de Montserrat o bé els objectes de devoció propis del Santuari. El títol no indica la materia de qua, és a dir el tema que tracta, sinó el nomen possessoris, és a dir el propietari. No passa res! El Prado, El Louvre, els Musei Vaticani tampoc no expressen en el nom els materials que hi exposen.

La inserció del Museu Bíblic dins del Museu de Montserrat va produir un trasbals molt notable en alguns deixebles del P. Ubach, ja que comportava desmuntar-lo completament i reordenar els materials no en funció d’un discurs catequètic d’il•lustrar la Bíblia ni amb els criteris apologètics de “La Bíblia tenia raó”, sinó que els materials arqueològics eren ordenats amb uns criteris científics i acadèmics moderns i laics. En atenció a la història, aquesta secció del Museu tingué la denominació “Arqueologia de l’Orient Bíblic”, però el discurs museístic va consistir exclusivament en una presentació dels materials arqueològics del Pròxim Orient, ordenats per cultures i sense al•lusions religioses, com podria fer qualsevol altre museu. Els materials antropològics, botànics, zoològics que havia aplegat el P. Ubach va ser retirats i guardats al dipòsit de reserva. Com a record de l’etapa del Museu Bíblic només van deixar una vitrina dedicada als objectes jueus de pietat i de culte.

En encarregar-me del Museu, vaig trobar una gran ajuda en el P. Guiu M. Camps (1915-2001), antic deixeble del P. Ubach, biblista i al mateix temps un home de proverbial cultura, de tracte afable i sobretot un gran monjo que traspuava humanisme i virtut. No enyorava l’antic Museu Bíblic, ja que la finalitat de propagar la Bíblia i d’ensenyar a llegir-la i comprendre-la, ell l’exercia per mitjà de cursos i de conferències de divulgació, i el Museu disposat amb criteris purament arqueològics li facilitava el tracte amb professors i estudiosos de les cultures del Pròxim Orient. Recordo les estades a Montserrat i les visites de grans figures mundials especialitzades en Egiptologia i sobretot en les llengües i en la història de Mesopotàmia. El constant voleteig d’universitaris que preparaven la tesina o la tesi doctoral i el P. Guiu orientant i afavorint els seus estudis em va fer comprendre d’un manera viva i experimental que un museu no és solament allò que és exposat o que és custodiat a la reserva, sinó també un lloc d’investigació i d’estudi. Havent viscut aquest ambient, i tenint al P. Guiu al darrere, el 1997 vaig encetar les Jornades Universitàries, organitzades conjuntament pel Museu de Montserrat i el Departament d’Arqueologia i Història Antiga de la Universitat de Barcelona, en el qual hi havia antics professors meus i companys d’estudi que hi havien esdevingut catedràtics. La mort del P. Guiu va significar per a mi una pèrdua irreparable.


La irrupció de l’art modern al Museu de Montserrat

Va costar Déu i ajut, però finalment es va aconseguir. La donació Sala, potser la millor col•lecció de pintura catalana moderna que havia a Barcelona, havia estat donada a Montserrat el 1968, amb un consentiment previ de l’abat Gabriel M. Brasó, però qui va acarar la situació va ser ja l’abat Cassià M. Just (1926-2008). Eren temps de mala maror a Montserrat i l’acceptació formal i canònica d’aquesta donació tan important, que comportava la destinació d’uns locals nous per al Museu, no es va poder fer fins molts anys més tard, la primavera del 1980, quan la col•lecció Sala ja es trobava a Montserrat. No tothom estava d’acord amb l’increment d’una secció del museu que accentuava una visió profana i poc confessional de Montserrat, però finalment es va imposar el seny i l’amplitud d’horitzons, com calia esperar. Recordo que vaig anar a trobar el meu antic professor, l’estimat i admirat Alexandre Cirici Pellicer, per demanar-li consell per documentar i organitzar la nova secció de pintura moderna del Museu de Montserrat i em va tirar a sobre un gerro d’aigua freda que em va deixar garratibat. Em va dir exactament el mateix que em deien a Montserrat els qui no estaven d’acord amb l’acceptació de la donació Sala: que en un lloc de capellans aquesta pintura no havia de fer res, que la donéssim al Museu de Barcelona i que tornéssim a cantar gregorià, que per això ens havíem fet monjos... Aquesta sortida del meu mestre em va fer pensar molt i em vaig adonar que, per motius diametralment oposats, les esquerres laïcistes i les dretes refractàries a la modernitat i a la secularitat tenien un objectiu idèntic: recloure l’Església – en aquest cas l’Abadia de Montserrat – a les sagristies; els primers per a bandejar-la de la vida pública i de la societat democràtica i els segons, per motius d’identitat, interpretada de manera primària, gairebé fonamentalista.

El 1982 es va inaugurar la Secció d’Art Modern del Museu de Montserrat instal•lada al subsòl de la Plaça, al lloc que l’arquitecte Puig i Cadafalch havia construït com a restaurant i que des de 1976 estava vacant. Els monjos Crisòleg Picas i Pere Busquets, aquest era arquitecte i germà del també arquitecte Xavier Busquets, van adaptar aquest àmbit per a adequar-lo com a museu. Era – ho és encara – un subterrani amb tots els inconvenients que comporta, però també amb alguns avantatges: les estructures metàl•liques de Puig i Cadafalch són interessantíssimes i el recorregut, continu i sense entrebancs, però fragmentat regularment, permet una lectura linial del discurs museístic i també de fer les inflexions escaients.

L’arribada de l’art modern al Museu de Montserrat va significar l’obetura d’un capítol nou en la història del monestir: les peticions gairebé contínues de préstecs d’obres per a exposicions temporals. Amb gran estranyesa meva, aquesta prestigiosa col•lecció d’art modern no va suposar cap augment d’entrades ni de visitants al museu, però tampoc un gravamen. En el conjunt de Montserrat era simplement una cosa més, una atracció més sense pena ni glòria. Aleshores, des de les instàncies de la gestió global de Montserrat, tampoc no es pretenia res més. L’activitat i la presència del monestir en la societat catalana es canalitzava en altres dimensions de caràcter social i pastoral. No era gens estrany que les reflexions que em feia i que consignava per escrit al P. abat Cassià, totes amb la idea de reformular i de potenciar la presència del nostre museu en el món de la cultura, no obtinguessin mai el degut exequatur. Potser amb raó, l’abat em deia que la meva visió era molt sectorial i que calia mirar més el conjunt de Montserrat i que era preferible destinar espai i esforços a d’altres activitats més populars com acollir grups de joves amb les seves motxilles i guitarres i les seves gresques; a fi de comptes em deien que calia esperar uns altres temps, potser decennis, i ho vaig fer amb tota la tranquil•litat del món.

El meu treball en la direcció del museu es limitava – no podia fer altra cosa – a solucionar els problemes concrets que es presentaven, d’un a un, sense cap plantejament de fons ni línia coherent d’actuació. Això em donava bastant temps lliure que vaig dedicar, seguint el consell del meu mestre Cirici Pellicer, a investigar i a fer-me un bon arxiu documental referent a la pintura catalana dels segles XIX i XX. Per tal de donar cohesió i concreció a aquest treball, vaig començar a estudiar a fons la pintura de Santiago Rusiñol i de seguida vaig sentir la necessitat d’estudiar allò que hi ha al darrere de la pintura, la sensibilitat i el pensament. Va ser un reciclatge a fons, tan fort o més que el que havien suposat per a mi els estudis universitaris. Ens trobem ja a mitjan anys vuitanta.


Itinerarium mentis

Aquesta mena de travessa del desert no em va frustrar gens ni mica; jo la considero com un temps de gràcia, és a dir com un regal, una rifa. Va ser una època d’un treball molt a fons i de grans lectures. Encara hi ha gent a Barcelona que es recorda de veure’m regularment – els dilluns – amb una cartera plena de llibretes i un fitxer sota el braç. Em passava el dia a Ca l’Ardiaca buidant la premsa de Barcelona del XIX i primera part del XX, que no teníem a Montserrat, i també a l’arxiu i a l’entranyable biblioteca de Can Parés.

Va ser també un temps de grans lectures. Ja he comentat més amunt que la meva formació s’havia orientat principalment cap a la frontera de l’art amb l’arqueologia i que el meu principal interès havia estat el món del primer cristianisme fins al segle VI. Ara em trobava no perdut, però sí mancat de criteris que em servissin d’eixos per a ordenar de manera sincrònica i coherent, la informació que anava acumulant. Vaig tornar a llegir La teoria de la sensibilitat de Ruvert de Ventós, que ja havia llegit i comentat amb Ricard Salvat de jove estudiant. Però en comptes d’anar endavant cronològicament, vaig anar reculant. De Ruvert vaig passar a Lukacs, a Blocht, a Taine. Quan em vaig adonar vaig constatar que intel•lectualment em trobava com si caminés en un sorramoll, que em recordava allò que ja havia respirat a la Universitat els primers anys setanta. Em sentia fatigat i bastant desconcertat.

Per la llei del pèndol, em vaig anar a les antípodes. El cap i el cor em demanaven de tornar a una metafísica i algú em va aconsellar de llegir els dos volums Philosophie de l’art del dominic P. Dominique Philippe, de la Universitat de Fribourg. De seguida vaig respirar i vaig tenir la sensació de trobar una solidesa que enyorava i uns principis d’una gran claredat i validesa universals. Tanmateix al moment de pensar i d’observar des d’aquest mirador l’art dels segles XIX i XX, i no diguem del contemporani, em trobava fora del món real. L’estètica basada en el tomisme deia coses elementals molt certes i coherents en abstracte, però no servia de gran cosa, si no era per emetre una reprovació general, per a comprendre i dilucidar el sentit d’un art que està fet i animat des d’una posició mental diametralment oposada. Vaig arraconar el P. Philippe, i també vaig respirar.

Vaig deixar, doncs, de buscar fórmules o receptes estètiques. Vaig veure que l’important no era l’adscripció a cap escola, ni a cap tendència, ni citar uns autors i blasmar uns altres, sinó que més aviat el que necessitava era tenir el cap ben moblat i disposar d’uns criteris personals que tinguessin valor de canvi, és a dir curs normal al moment de parlar o dialogar amb altres estudiosos de l’art, com jo. Em trobo ja ben entrats els anys noranta. Vaig començar a llegir, sense massa entusiasme ja que em resultava difícil, l’obra de set volums Glòria o Estètica Teològica d’Urs von Balthasar. No és cap Summa Teològica, tot i que en un sentit ample podria ser considerada d’aquesta manera, ja que al fons del fons ens presenta una visió completa i coherent de la dogmàtica i del fenomen cristià. La lectura de l’obra magna de Balthasar em va fer descobrir aspectes totalment insospitats de la història de la cultura i de la cultura actual. Quan parlo de cultura, em refereixo a l’occidental, que és la que m’interessa principalment, aquella que té per base la tradició greco-romana que jo valoro tant. Tanmateix Balthasar em va ensenyar a establir diàleg no a la manera hegelina – tesis, antítesi, síntesi –, com si la història es desenrotllés disciplinadament marcant el pas de l’oca, com les parades militars nazis o com les divisions de Stalin, sinó amb un diàleg de simpatia àmplia, cercant punts de coincidència i establint intercanvis enriquidors amb les múltiples realitats que conformen, també actualment, el nostre univers. Amb Balthasar vaig assumir amb goig que tot està projectat cap a un futur imprevisible, que construïm entre tots des de fronts molt diferents i de vegades antagònics, a cop de llibertat i d’intuïció intel•ligent. Se’m van obrir els ulls i em van “caure els bastions”: els d’esquerres, que ja se m’havien ensorrat a començament dels anys vuitanta, abans no caigués el mur de Berlin, i els de dretes, que a la llum de Balthasar, em semblaven primaris, ingenus i més viscerals que intel•lectuals, al capdavall indignes de l’home.


Canvi d’òptica

A algú li semblarà que faig la descoberta de la sopa d’all, però a mi em va suposar un canvi i un eixamplament de perspectives molt gran. Mentre feia el reciclatge de què suara he parlat, m’anava adonant de la importància cabdal del que tenia entre mans. Potser que l’entusiasme que tinc de natural influís també en aquest canvi de visió. Cada obra d’art, si ho és, conté un missatge especial amalgamat amb la seva dimensió estètica; ni tan sols l’art decoratiu pot ser considerat com a simple decoració superficial amb l’exclusiva finalitat de fer bonic. Mai l’art pot ser considerat com una “Maria”, al nivell d’aquelles “Tres Maries” de la nostra joventut: Religió, Gimnàstica i Formació de l’Esperit Nacional, matèries que gairebé no puntuaven. L’art és un element vital de la cultura d’un poble i hi té un paper medul•lar, com la sociologia, o la la filosofia, la literatura i la llengua. M’adonava també que el museu proporciona a les obres que hi exposa una certa sacralitat; els objectes deixen de ser profans. Per als clàssics sacrare és l’antònim de profanare: les coses que eren d’ús corrent s’eleven de categoria i esdevenen sagrades quan es connecten amb el món de l’inefable i, per contra, les coses sagrades es profanen quan esdevenen objectes d’usar i llençar. Quan al museu presentem per exemple un objecte arqueològic amb la deguda il•luminació i notificació, aquest assoleix com una aurèola d’eternitat, d’haver travessat els segles – els mil•lenis! – impunement, mentre que aquells qui van utilitzar-lo s’han fos en la nebulosa del temps i del record. Fer parlar aquests objectes i ensenyar als visitants a capir-ne el missatge que transmeten es funció dels museòlegs i dels qui dirigeixen el museu o hi treballen.

Des d’aquesta perspectiva se’ns queda francament miop aquella concepció del patrimoni artístic com a decorat, embolcall o etiqueta de prestigi. És quelcom més, és missatge humà de gran importància i amb un voltatge sentimental d’enorme magnitud, atesa la dimensió estètica i emocional que comporta. Tot museu té quelcom de catedral i quelcom d’escola. Hom hi ensuma alguna cosa del transcendent i hom hi aprèn a mirar i, tot mirant, aprèn un missatge que enriqueix la intel•ligència. Una altra lliçó apresa i molt sedimentada en el meu pensament és que aquest missatge no pot ser forçat ni manipulat arbitràriament. Els “didactistes” dels anys setanta i vuitanta m’aconsellaven d’omplir el museu de cartells i textos explicatius, esquemes i cronologies, definicions i aclariments de nomenclatura, etc. També ací jo aplicaria aquella màxima de sant Pau: “La lletra mata i l’esperit vivifica” (2 Cor 3:7). Perquè les obres transmetin el seu missatge necessiten el seu espai de llibertat. El missatge de les obres és certament aquell que va inspirar-les, però també el diàleg interactiu que estableixen amb l’espectador que té una mentalitat i un estat d’ànim molt particular i concret. És molt important allò que diu l’obra per ella mateixa, però també ho és molt el discurs que ella suscita en l’espectador.

Aquella màxima de l’art pour l’art – crec que és de Théophile Gauthier, però que va esdevenir lema del Esteticisme decadentista – m’agrada i la faig meva, però des d’una actitud més àmplia. Crec amb fermesa que l’art ha d’autodeterminar-se ell mateix, sense condicionaments ni entrebancs, en l’ànim lliure i en les mans expertes de l’artista, però en darrera instància tant l’artista com el seu producte artístic jo sempre els consideraré en funció de la persona humana, propter homines (per als homes), per tal de produir-los una emoció estètica i per fer créixer les persones en humanitat. No concebo aquest creixement amb connotacions moralistes, però sí apuntant directament a les facultats intel•lectuals i sensibles, és a dir al refinament general de l’esperit humà. Aquesta és la clau de la importància que té per a mi l’art i el museu; aquell que no arriba a aquest nivell o que no desenrotlla prou la seva sensibilitat per a capir l’art i per a gaudir-lo deixa atrofiada una dimensió important de la seva persona i es priva, per deixadesa i incúria, d’un dels plaers més depurats de la vida. Per això jo crec en el museu com a àgora – lloc d’encontre i d’intercanvi –, com a acadèmia – lloc de formació i aprenentatge –, com a stoà – aquell pòrtic on els estoics comunicaven als auditors uns valors per ajudar a viure serenament –, i també com a paràdeisos – el jardí de la fruïció estètica.

Aquesta manera meva de pensar com havia de ser el Museu de Montserrat i l’ànima que li caldria infondre, difícilment podia confrontar-la amb els meus abats, que tenen el cap en altres afers més urgents i prioritaris. En parlava amb alguns monjos del meu entorn que s’avenien a escoltar els meus rotllos i també amb altres companys de fora que m’escoltaven amb gust, o potser millor amb curiositat. Una persona singular que em va escoltar amb interès va ser el nunci Mario Tagliaferri, que era un home de gran cultura, sobretot italiana i francesa, i que de pintura, en sabia un niu. Ens vam trobar parlant de la funció eclesial que podíem fer des del Museu de Montserrat i em va aconsellar de posar-me en contacte amb el Pontifici Consell per a la Cultura de Roma, al qual jo mai no havia fet gaire cas. Mario Tagliaferri va ser el primer que va pronunciar la paraula “missió” referent al Museu de Montserrat. En aquell moment, aquella conversa i aquella paraula em van fer forat. Crec que era el 1986, i que aleshores jo era un fervent lector del P. Dominique Philippe.

Uns anys més tard, potser el 1993, va visitar Montserrat el cardenal Paul Poupard, president del Consell Pontifici per a la cultura. Vaig parlar amb ell breument, però immediatament vaig trobar-hi una gran sintonia i una obertura mental molt superior a la que estava acostumat a trobar a les altes instàncies. No em va parlar de “missió”, sinó més aviat de presència de l’Església, i en aquest cas del museu que jo dirigia, en el món de la cultura moderna i contemporània, de ser-hi, gaudint de carta normal de ciutadania, a totes les instàncies on s’elabora el pensament i la cultura contemporània i em va explicar que fomentar aquesta presència era precisament l’objectiu del Consell Pontifici. Aquestes paraules em van obrir el cel, que per aquelles dates el tenia ben encapotat.

Un altre personatge important, que feia estades a Montserrat, amb el qual vaig parlar diverses vegades d’aquests temes i potser amb més amplitud que amb d’altres, va ser monsenyor Pierre Eyt, antic rector de l’Institut Catholique de París. La darrera vegada que vaig parlar amb ell ja era cardenal de Bordeus. Les converses amb ell eren més generals i va ser ell qui em va fer aprofundir el valor de la secularitat i de la cultura que es fa des de la secularitat, i a remarcar la importància que té aquest terreny comú a creients i no creients, i no amb l’ànim de proselitisme sinó cercant per damunt de tot l’enriquiment mutu i el goig de trobar-se junts i poder conversar. Aquesta darrera entrevista amb el cardenal de Bordeus, la devia tenir al final dels anys noranta.

Encara més bisbes en aquesta escalada mental dels anys 90 i primers 2000! Monsenyor Tarsizio Bertone, va ser també un visitant bastant assidu de Montserrat, quan era bisbe de Vercelli, després quan el van fer Secretari de la Congregació de la Fe, i encara més tard com a arquebisbe i cardenal de Gènova. Monsenyor Bertone s’interessava sobretot per la música, però com a bon italià no era indiferent a la pintura. Sempre feia una visita reposada al museu i escoltava els meus comentaris amb interès. La darrera vegada, el 2004, va venir acompanyat dels novells sacerdots de Gènova i amenitzava els meus comentaris amb altres seus molt saborosos, propis d’un salesià de temperament jovial i alegre. Recordo que al final va ser ell qui em va provocar perquè expliqués als joves sacerdots la funció que podia exercir un museu com el nostre en el món de la cultura i em va regalar una medalla commemorativa de la seva elevació al cardenalat. Ara el cardenal Bertone és Secretari d’Estat, és a dir el Number Two del Vaticà, el col•laborador més immediat del Papa.

Aquesta nova òptica de veure i apreciar el patrimoni i de concebre la naturalesa d’un museu com el de Montserrat, la vaig publicar en l’article “Sobre la funció eclesial dels museus de l'Església”, Qüestions de Vida Cristiana, núm. 202, juny 2001, pp. 102-110.


El Museu de Montserrat va prenent la seva fesomia

Reprenc la història del Museu allà on la vaig deixar, després que instal•léssim la Secció d’Art Modern. El Sr. Josep Sala Ardiz a l’acta de donació de la seva col•lecció ja manifestava el desig que el seu gest servís d’estímul i exemple per a d’altres col•leccionistes, i no es va equivocar. Mentre muntàvem aquesta nova secció, ja abans d’inaugurar-la, vam rebre dues donacions petites però interessants. Després arribaren altres de més entitat, com al del Sr. Pere Sensat Maristany i sobretot la de l’arquitecte Xavier Busquets Sindreu, el 1990, que va significar un enriquiment molt notable amb un bell conjunt d’obres d’impressionistes francesos, com Manet, Sisley, Degas, Pissarro. Els fons anaven en augment i ens calia adequar els espais.

La visita del Museu dividit en dues seccions, l’antiga oberta al matí i la nova a la tarda, quan la quantitat de públic a Montserrat baixa en picat, resultava traumàtica i difícil de mantenir i sobretot de justificar. Per motius que no són al cas, la tardor del 1996 se’ns va urgir a abandonar els locals que ocupava el museu de la Plaça, i vam enquibir tot els materials i les diverses col•leccions a l’espai de sota les places, en situació de subterrani, però amb millores internes de presentació. Era la tardor del 1996. Vam haver de reformular el discurs museogràfic amb una nova reordenació dels materials, un problema que va trobar una solució més fàcil de la que jo em pensava i que amb les noves obres que presentàvem i la millora d’instal•lacions semblava un notable pas endavant. En realitat no ho era. La suposada millora havia significat sacrificar una quantitat molt important de metres d’exposició. Una tercera part de la pintura que teníem a la Secció Antiga va anar a parar al magatzem i sobretot l’arqueologia en sortia notablement perjudicada. Per manca d’espai vam haver d’eliminar de l’exposició permanent l’extraordinària col•lecció de tanagres alexandrines, la dels vidres romans, la de materials hel•lenístics i les dues vitrines de numismàtica antiga. Aquesta pèrdua, només la va advertir un lector de Serra d’Or que la va denunciar en una carta oberta. Tenia raó i vaig haver-me d’empassar molta saliva, perquè en aquell moment no hi havia altra solució. Optimista com sóc de mena, vaig considerar aquella mesura com un pas endarrere per prendre nova embranzida i créixer en una etapa subsegüent.

Malgrat les deficiències que explico, el Museu de Montserrat anava fent passos endavant, sovint aconseguits a cops d’insistència. El 1995 vam organitzar la primera exposició temporal, Nigra Sum. Iconografia de Nostra Senyora de Montserrat, que vam muntar a la sala que reservàvem per a l’exposició permanent de dibuixos, una part molt bona del nostre patrimoni que mai no trobava l’oportunitat de ser instal•lada. Com que la majoria de les peces eren nostres, l’exposició temporal Nigra Sum va esdevenir permanent i vam haver d’assignar-li un lloc en el recorregut ordinari. Després d’aquesta exposició van venir unes quantes més, sempre amb l’enrenou que comportava desmuntar una tercera part del museu per deixar espai als materials nous. No me’n queixo. El Museu de Montserrat anava prenent nom i aquesta activitat, tot i la precarietat en què es feia, ens acreditava com una entitat viva i creativa, que era un dels objectius que tenia in mente des de feia molts anys.

També va ser un pas endavant molt important la nostra inscripció al registre de museus de la Generalitat, en el qual tenim el número 67. Aquest reconeixement administratiu ens va obrir la porta per a optar a les subvencions anuals del Departament de Patrimoni (aleshores en dèiem “Servei de Museus”) de la Generalitat de Catalunya. Tot i que la nostra categoria de museu privat o de titularitat eclesiàstica ens col•locava a la cua, les subvencions que vam rebre ens van permetre bastants millores que no hauríem pogut atènyer, atès que no teníem més ingressos que la recaptació d’entrades.

El 1998, no recordo amb motiu de què, un periòdic comarcal em va fer una entrevista i el periodista, en saber que feia vint anys que era el director del museu, va començar a fer-me preguntes personals i compromeses. Em vaig anar una mica de la llengua i vaig explicar-li els projectes d’un futur Museu de Montserrat i el concepte que jo tenia sobre seu funcionament i instal•lació; vaig defensar la necessitat per pensar ja en un edifici nou adaptat a la naturalesa d’un museu i tenint en compte els materials i la dinàmica de creixement en què ens trobem. Com era d’esperar, vaig rebre una bona tirada d’orelles de part de l’abat, però aquestes declaracions em van merèixer una carta de felicitació de l’aleshores Conseller de Cultura Joan Maria Pujals, que porta la data de 5 de febrer de 1998, recolzant “moralment” els projectes i l’orientació que proposava per al Museu de Montserrat.

Ja per aquells anys havia fet gestions perquè el Museu de Montserrat fos declarat d’interès nacional, però totes foren neutralitzades per causes totalment oposades. L’únic personatge que ho va entendre i va salvar els esculls va ser el president Pasqual Maragall, que es va prendre aquest afer de manera molt personal, talment que allò que semblava impossible es va resoldre amb un parell de gestions i el 6 d’octubre del 2006 la Generalitat va emetre el decret que ens atorgava aquesta categoria. Tanmateix va ser i continua essent molt lamentable que aquest reconeixement públic no tingués cap ressonància pràctica, perquè al moment de la veritat, al moment d’obtenir subvenció i de fer passos endavant, hem continuat a la cua. En el nostre cas, aquesta titulació no ha tingut cap més importància que un títol nobiliari d’aquells de “blasó i misèria”. No sóc pessimista i confio que, algun dia, algú es prengui seriosament la deliberació del Parlament de Catalunya que en atorgava aquella denominació i aquesta tingui alguna utilitat.

L’escalada de donacions anava en augment. Entre les més importants caldrà remarcar la de la Sra. Josefina Cusí, filla del cèlebre farmacèutic Joaquim Cusí i Furtunet, que el 1997 ens va proporcionar una obra de primer ordre del pintor Salvador Dalí, Acadèmia Neocubista, que ella conservava molt sigil•losament. Posteriorment va completar aquesta donació amb una interessantíssima col•lecció de dibuixos d’aquest autor i altres obres artístiques. L’altra donació de gran calat que va arribar al Museu de Montserrat va ser la que ens va fer Cajamadrid el 2002, que consistia en una col•lecció molt important d’arqueologia, art oriental i etnologia que pujava a un centenar i mig de peces, algunes d’elles – dos sarcòfags antropomorfs egipcis – de gran interès i també de gran volum. El tema de l’espai al Museu de Montserrat se’ns feia angoixant.



Continuem cobrint petites etapes

Molts es recordaran que el juny del 2000, poques setmanes després que fos elegit abat el P. Josep M. Soler, Montserrat va patir els efectes devastadors d’una inundació que va malmetre seriosament les seves infraestructures. El museu, col•locat en un subterrani, es va salvar de miracle. Molt encertadament, en comptes de limitar-se a pal•liar els efectes de la catàstrofe, una comissió va elaborar un pla de rehabilitació de les seccions i dependències de Montserrat. El tema del museu va ser annexat al de la remodelació de les places i van acordar d’obrir-hi un accés nou. Va ser una llàstima que aquestes obres que afectaven directament el museu es fessin sense tenir en compte les necessitats reals d’aquesta entitat i amb el pensament posat exclusivament en la neteja i revaloració dels espais interiors de Puig i Cadafalch, que es troben sota la segona i tercera plaça. El museu com a tal no va guanyar ni un metre més d’exposició. En aquest aspecte tan essencial per a un museu que creix ens tornàvem exactament a la situació del 1996, que era pitjor que la del 1982, quan el museu funcionava amb les dues seccions separades. ¡Va ser una llàstima i una gran ocasió perduda! El museu que haurien pogut arranjar el 2004 ens hauria servit uns vint o vint-i-cinc anys, en canvi el que ens van proporcionar ja se’ns queda petit i dintre de quatre o cinc anys serà asfixiant i inservible.

Amb tot, aquestes obres van significar una millora extraordinària en altres aspectes. Tot i que la ubicació del museu continua tenint caràcter de subterrani i de cripta, ara l’entrada és substancialment millor que abans, disposem d’ascensors, hem obtingut un espai destinat a dipòsit de reserva – no en teníem cap i guardàvem el patrimoni escampat en tres o quatre llocs no ben condicionats a l’interior del monestir –, van assignar-nos també un àmbit, el del sostre més baix, per a sala d’exposicions temporals, i tot l’espai de les voltes, on es trobaven els antics safareigs i lloc d’estendre roba, es va convertir en un enorme vestíbul-botiga. Des del Museu, vam demanar consell a la Direcció de Patrimoni de la Generalitat i van destacar uns experts que van fer una inspecció i van elaborar unes propostes pròpies de professionals que coneixen com funcionen els museu, però no van servir de res.

Mai no vaig expressar públicament cap queixa de com es cabdellaven els esdeveniments, malgrat que tothom sabia que em trobava a la corda fluixa. Vaig pensar fins i tot a tirar la tovallola i ho vaig consultar amb els amics de dintre i de fora i també amb professionals de tota confiança. Tots m’aconsellaren de continuar el camí que havia començat i algú em va animar a treure profit fins i tot dels desencerts. Em deia: - “Tens prou imaginació per fer-ho. Els condicionaments materials i àdhuc els institucionals es poden transformar des de dintre si hi ha vida, il•lusió, intel•ligència i sobretot treball”. Després d’un temps de descans, vaig tornar a la tasca amb les bateries carregades i quan es van inaugurar les obres esmentades, el 20 d’agost del 2004, em trobava una altra vegada a peu de canó. L’espai del darrere del taulell, que havien preparat per a magatzem on guardar mercaderies, es va convertir en despatx de direcció. Finalment la direcció del museu tenia un lloc propi, independent de les oficines d’explotació empresarial dels diversos serveis de Montserrat. Aquest despatx i la connexió a internet van constituir la palanca d’una nova manera de fer que tothom va poder apreciar. El museu va començar a funcionar amb un tarannà diferent, ja que el tracte continu amb el personal era ocasió d’una formació permanent i, com a fruit d’aquesta, s’estava operant la cohesió d’un equip.

Per mitjà d’internet vaig connectar de manera sovintejada amb aquells companys i amics que m’havien aconsellat i ajudat durant els primers anys vuitanta, i també amb alguns altres de nous. Amb uns i altres vam constituir una mena de taula rodona, gairebé permanent, d’assessors del Museu de Montserrat on es ventilaven i es valoraven els projectes. Aquest consell encara funciona i molts dels projectes que genera el Museu de Montserrat són pilotats per aquests assessors que esdevenen també col•laboradors de primer ordre. Això va comportar una dinamització extraordinària del museu i, pel que m’afecta, per primera vegada vaig tenir la sensació de caminar sobre segur. Un d’aquests em van suggerir la conveniència de publicar, degudament “formalitzades”, alguna part de les converses manteníem amb caràcter informal, i d’aquesta iniciativa va sortir l’edició, tant a internet com sobre paper, del butlletí El Propileu.i Fòrum d’informació i de diàleg del Museu de Montserrat. Aquesta, publicació gràficament molt acurada, és repartida gratuïtament a un ampli sector del món de la cultura que té connexions amb el Museu de Montserrat. La periodicitat és variable, ja que depèn en gran part del sponsor que sufraga cada número i la tramesa per correu. Des de 2008 l’editem també en castellà.

La sala d’exposicions temporals que ens van lliurar, la vam haver de remodelar amb criteris de seguretat, de llum i climàtics per a adequar-la al gènere d’exposicions que volíem fer. Des del febrer de 2005, quan vam inaugurar-la amb una exposició del pintor Joaquim Mir, fins ara, mai no ha estat inactiva. Les exposicions s’han succeït amb regularitat una darrere l’altra. Més encara, en atenció a les iniciatives que anaven sorgint, vam aconseguir de replantejar la finalitat de l’enorme vestíbul del Museu i de organitzar-hi, respectant exquisidament l’arquitectura, un àmbit que vam anomenar Espai d’Art Pere Pruna, dedicat a exposicions més experimentals i de format més petit, principalment d’art contemporani i fotografia. La necessitat de dotar les nostres exposicions d’un catàleg ens està convertint també en entitat editorial dels nostres propis productes. El curiós del cas és que hem incrementat la plantilla de seguretat i vigilància, i també la de consergeria i atenció de visites, però els qui formem la infraestructura de direcció i gestió del museu som els qui érem, tres; només que ara treballem amb més energia i sense els obstacles ni les interferència que trobàvem abans.

Allò que em van aconsellar en moments de tribulació de treure profit de les mateixes deficiències, tot i que a vegades és francament difícil, també ho hem experimentat. Per exemple, després de l’exposició Cultura-cultures que va omplir la sala de temporals Pere Pruna amb els materials arqueològics i etnològics que ens havia donat Cajamadrid, com que no teníem prou espai al museu per a exposar-los de manera permanent, vam optar per fer viatjar aquesta exposició als diversos llocs que ens la demanaven. D’aquesta manera hem obert un front nou d’actuació que permet la difusió del patrimoni de Montserrat, que d’altra manera roman inactiu i desconegut.

També hem multiplicat notablement el nostre món de relacions amb institucions i sobretot amb persones importants, artistes, estudiosos de l’art i de l’arqueologia, directors i gestors de fundacions i entitats culturals, galeristes, col•leccionistes, etc. I ho hem fet sense estratègies prèvies, ni campanyes programades de màrketing, sinó pel propi impuls d’amistat i per la mateixa dinàmica dels esdeveniments que generem o en què ens trobem implicats.

No em sento cofoi, ni molt menys. De mena sóc un “descontent esperançat” i per això al capdavall sóc profundament optimista, però també sóc conscient que en aquesta trentena d’anys que fa que dirigeixo el Museu de Montserrat no hem cobert ni tan sols el primer tram del camí, aquell de la primera giragonsa que implica un canvi notable de perspectiva i també de funcionament. Ens trobem encara en el pròleg o en la prehistòria del Museu. Aquest entrarà de veritat en la història quan obtingui entitat pròpia – evidentment dintre del marc de l’Abadia de Montserrat –, amb un edifici nou fet i pensat per a ell i també amb un funcionament nou i institucionalitzat i no tan personal com el que jo he hagut d’imprimir-li ateses les circumstàncies. Caldrà fer un replantejament nou i mirar el futur amb confiança, amb un tarannà de complementarietat i de col•laboració amb altres institucions públiques o privades, amb uns criteris segurament diferents i encara més amplis que els que tinc i que us he exposat tan bé i tan planerament com he pogut. La missió del Museu de Montserrat està oberta i esguarda el futur, això és el que em sembla.

1 comentari:

jfalgas ha dit...

Laplana, benvingut a la Blogosfera! Celebro que hagis fet aquest pas i estic convençut que en treuràs molt de suc, ja que és el perfecte i millor substitut per a d'altres formes de correspondència que havies assajat abans a través de la xarxa i que ja saps que molts trobàvem a faltar. Això del blog, és clar, serà més públic i per tant sovint t'hauràs de mossegar la llengua però també t'obligarà a afinar més la redacció. El primer post que has fet, t'aviso, és una reflexió molt interessant però encara és "way too long" pel que son els estandards d'aquest mitjà. En fi, ja li aniràs trobant el to. Per cert, no oblidis que els blogs deuen el seu èxit sobretot a la utilització de l'hipertext (les paraules que son links a altres pàgines) i la interactivitat de text, imatge i so, i esperem que el teu no sigui menys. Una abraçada,
--Canari.