dijous, 15 de setembre de 2011

Notulae. Notes d'arxiu 5

Un autoretrat nou de Josep Llimona

El retaule de Sant Martí de la basílica de Montserrat conté unes peces escultòriques de Josep Llimona (1864-1934), que tenen gran interès artístic i que al meu entendre són les millors de la basílica de Montserrat. Aquest estiu uns joves estudiants en practiques han fet una neteja acurada d’aquestes escultures; una restauració com cal hauria estat massa costosa i la deixem per més endavant. En il·luminar amb focus potents les escultures amb motiu de la neteja i en poder-m’hi apropar, m’he confirmat en una intuïció que fa anys vaig formular i que ara voldria compartir amb vosaltres. Permeteu-me, però, que abans us faci cinc cèntims sobre la història d’aquest retaule de la basílica de Montserrat.

A l’abat Josep Deàs (1837-1921) no li feien gaire gràcia els germans Llimona ni el Cercle Artístic de Sant Lluc, que aquests artistes havien creat a Barcelona el 1893. Els trobava “modernistes” i poc adequats a la pietat popular tradicional dels romeus de Montserrat. Els dos germans Llimona, Josep i el pintor Joan (1860-1926) no van poder fercap treball a la basílica de Montserrat fins que l’abat Deàs no es va absentar delmonestir durant un parell d’anys (agost 1895-abril 1897) i el règim de la casa va passar a mans de l’abat visitador Antoni Ruera (1835-1913), una persona culta i molt ben relacionada amb la societat barcelonina. En aquest lapsus de temps i a corre-cuita es va fer tot allò que la basílica té de valuós i que val la pena il·luminar i admirar, és a dir les pintures de Riquer, i les de Baixeras, Graner i Joan Llimona i també les diverses escultures de Llimona, entre les quals excel·leixen les de l’altar de Sant Martí, que motiven aquest article.

Aquest altar, com gairebé tots els de la basílica, tenia un patró que el sufragava juntament amb l’habilitació de tota la capella, i que com a contrapartida rebia del monestir el dret de sepultura. La família Bultó, reconeguts fabricantsde Barcelona, va obtenir aquesta capella i la va dedicar a Sant Martí, que era el de l’onomàstic del cap de família. Sabem que aquesta obra va costar als Bultó un total de 8.000 duros, que era una autèntica fortuna. Normalment el monestir es desentenia d’aquestes afers i per aquesta raó no hi ha documentació a l’arxiu de Montserrat. Tot corria a càrrec del patró, i el monestir només esreservava el dret d’acceptar o refusar el projecte presentat per l’arquitecte contractat pel donant. En el cas dels Bultó, aquest arquitecte va ser el conegut Enric Sagnier Villavecchia (1858-1931), membre del Cercle Artístic de Sant Lluc, que ja havia treballat a Montserrat anteriorment.


Amb tot, Sagnier va actuar solament com a supervisor. L’autor de la traça del retaule és Joan Riera i Casanovas, un escultor decorador que era professor de l’Escola de Belles Arts

, i les escultures van ser encarregades a Josep Llimona, un artista ja famós i consolidat, però que encara no havia assolit el punt àlgid de la seva carrera artística. Sant Martí és un sant ben estimat a Montserrat, puix que és considerat el patriarca del monaquisme gal, anterior a Sant Benet. Si els monjos haguessin dirigit aquesta operació, ben segur que haurien encarregat un Sant Martí vestit de bisbe, exhortant el poble de Tours i els monjos que ell comandava; però la família Bultó degué passar a Sagnier o a l’escultor la imatge de Sant Martí que li era estimada i la més popular, la del jove soldat romà que parteix el seu mantell i el lliura a un pobre. La història del sant ens explica que a la nit, en somni, Martí va veure Jesucrist que s’abrigava amb la meitat de la capa que ell havia donat al pobre enfredorit. Aquest tema iconogràfic és molt comú i rep el nom de “la caritat de Sant Martí”.

Josep Llimona ja s’havia estrenat amb èxit en el tema de la figura eqüestre de gran format al monument de Ramon Berenguer el Gran, una gran escultura urbana que podem veure a Barcelona, a la plaça d’aquest nom, al costat de la muralla romana. Aquesta obra de 1880 havia estat concebuda en l’estil historicista del moment, a la manera dels germans Vallmitjana; en canvi la de Montserrat està afaiçonada amb tots els ingredients del modernisme simbolista més depurat. Posteriorment l’escultor Llimona farà unes altres escultures eqüestres com el colossal Sant Jordi del parc de Montjuïc. El Sant Martí de Montserrat és un alt relleu de mida una mica inferior al natural i respon a una visió naturalista de l’escena, sense gestos teatrals, tot remarcant l’anatomia del cavall en repòs. L’autor simplifica al màxim la indumentària militar de Martí i concentra tota l’atenció en el gest del jove cavaller de partir la clàmide amb la seva “falcata” romana. El pobre apareix dret, balb de fred, descalç i vestit només amb un faldar, en una actitud molt humil i recol·lecta. Tota la composició es veu amarada d’un idealisme suau i evocador de misteri. Les fesomies estan difuminades, sense arestes, gairebé com si les veiéssim a través d’una gasa transparent. Aquesta escena vol ser una evocació plàstica molt viva de la tercera obra de misericòrdia que diu: “vestir el despullat”.

La novetat que vull remarcar en aquest article és que l’escultor va caracteritzar el pobre socorregut per Sant Martí imprimint-li la seva pròpia fesomia. El fet que el pobre tingui el cap cot i que amagui tant com pot la seva cara ha fet que tothom que ha parlat d’aquesta obra no hagi mai advertit que contenia un autoretrat de l’autor, segons em sembla l’únic en tota la seva producció artística.








Com que els Bultó només van imposar la figuradel patró de la seva família i com que la majoria dels altars de la basílica tenien tres figures, en aquest retaule en quedaven dues de lliures que el monestir va suggerir que fossin les dels dos sants deixebles de Sant Benet, Sant Plàcid iSant Maur, dos sants que no poden faltar en una església benedictina. A més del Sant Martí central, Llimona va treballar aquestes dues figures exemptes, a compte del Sr. Bultó. Per accentuar més la dimensió idealista, l’escultor va prescindir d’una policromia vistent i va entonar tota la talla d’un color d’ivori contrastat amb retocs terrossos i colors neutres.

Aquest retaule va ser inaugurat el diumenge 13 de novembre de 1896. Val a dir que aquell era un moment boníssim en l’itinerari espiritual de l’escultor, quan apaivagats els primers fervors de la fundació del Cercle, s’endinsava en el món dolç d’una pietat empeltada amb la tradició, però formulada en la modernitat més actual. Eren els temps del millor mestratge del Dr. Torras i Bages i de les seves extraordinàries conferències d’estètica impartides al Cercle de Sant Lluc. Per aquest motiu, crec que aquesta obra que comento és ben digna de ser tinguda en compte en l’art català de l’època, primerament perquè n’és una expressió molt bona i encara perquè ens mostra el rostre de l’escultor Llimona, un artista de primer ordre, equivalent en la nostra cultura a allò que Rodin significa a la francesa.