dimecres, 20 de juny de 2012

Writings and lectures - 11

Claustre de Tarragona, de Santiago Rusiñol

Després d’uns mesos d’inactivitat en aquest blog motivada per un excés de feina, ens posem una altra vegada al peu del canó i reprenem el ritme que ens era habitual a “La rebotiga del MDM” per comentar novetats i notícies vinculades a la institució. La més recent és que segurament aquesta setmana sortirà el número 10 d’El Propileu. Us n’avancem un petit article que hi he escrit sobre Rusiñol.


Les estades de Santiago Rusiñol a Tarragona estan perfectament documentades. La primera tingué lloc durant tot el mes de juny i la primera setmana de juliol de 1894; la segona, el setembre i primers dies d’octubre de 1897. Les altres visites a la ciutat no tingueren conseqüències pictòriques i, per tant, no les considerem. L’escriptor i crític d’art Josep Yxart havia estat una de les persones que més havien influït en la formació diguem-ne intel·lectual de Rusiñol i aquest li tenia un gran afecte. A Barcelona tothom sabia que Yxart es trobava retirat a casa seva a Tarragona afectat d’una malaltia aleshores irreversible, una tuberculosi laríngia, però Rusiñol, que tornava de Florència i de París, segurament no s’imaginava la gravetat real d’aquella malaltia. Se’n va anar a Tarragona a fer companyia a l’amic i a explicar-li les seves darreres descobertes en el camp de l’art. Però en aquell moment l’ànima de Rusiñol estava més malalta que la gorja del seu amic. Rusiñol es trobava obsessionat pel que havia vist als frescs sobre El triomf de la mort al Campo Santo de Pisa i a Tarragona no parava de parlar de morts i de pintar fèretres cremant o les tàpies del cementiri amb un carro de morts, cosa que esgarrifava al pobre Yxart. Ja en aquesta primera estada a Tarragona Rusiñol va plantar el seu cavallet a la catedral i va pintar dos quadres grans: una vista del claustre i Sant Sepulcre, que és un interior.

Claustre de Tarragona, 1897, oli sobre tela, 66 x 54,5 cm., N.R. 201.622. Donació Montserrat Carreras Jané, 2006. 


Yxart morí el 25 de maig del 1895, mentre Rusiñol es trobava a París. El 26 d’abril de l’any següent Rusiñol tornava a ser a Tarragona per pronunciar a l’Ateneu, a precs de l’amic d’Yxart i seu Joan Ruiz i Porta, la conferència sobre Andalusia que ja havia estrenat a l’Ateneu Barcelonès. Va ser segurament en aquesta ocasió quan Rusiñol va acceptar l’encàrrec de pintar el retrat d’Yxart per a la Galeria de Tarragonins Il·lustres de l’Ajuntament. La instal·lació oficial d’aquesta obra tingué lloc el 24 de setembre del 1897, i amb aquest motiu Rusiñol va realitzar la seva segona campanya pictòrica a Tarragona. Els temes preferents de la primera havien estat el cementiri i la catedral. Els de la segona seran els claustres de la catedral i el Mèdol o la pedrera romana, és a dir, la mística de ressonàncies religioses i la força de la naturalesa que creix a la bona de Déu, sense intervenció humana, i que acaba vencent la història i el passat.

Cal tenir present que Rusiñol es trobava en el moment més fort de la seva època mística. Acabava de sortir el seu llibret-breviari Oracions, preciosament editat. En un banquet que li oferiren els amics i admiradors que Rusiñol tenia a Tarragona, els llegí alguns capítols d’aquest llibret d’Oracions que l’autor no adreça mai a Déu ni a cap sant, solament cau de genolls davant l’albada, el mar, les Piràmides, el Partenó, les catedrals, els pintors primitius italians, Leonardo, el cant pla, la campana, els xiprers, el capvespre, la mort. Es tractava d’una mística panteista que no tenia res a veure amb la cristiana, però no l’atacava directament, solament la diluïa en un sentiment vague i còsmic. Miquel Utrillo, que segurament acompanyava Rusiñol en aquests segona estada a Tarragona, explica que mentre aquest pintava el nostre quadre Font gran del Claustre, se li acostà un canonge de la metropolitana, i en vista que no deia un mot, Rusiñol li preguntà: “Què li’n sembla?” El canonge respongué: “Bonic, però massa místic!” Rusiñol s’encongí d’espatlles i es digué: “Aquesta gent, no hi ha qui els entengui!” (Història del Cau Ferrat, p. 86). La pintura simbolista i sobretot la més mística de Rusiñol ha de ser interpretada des d’aquesta tessitura.

La fitxa i el currículum del quadre que comentem podem sintetitzar-los així:

Claustre de Tarragona, 1897, oli sobre tela, 66 x 54,5 cm., N.R. 201.622. Donació Montserrat Carreras Jané, 2006.

Exposicions: Barcelona. 1898, Sala Parés, “Exposició de Belles Arts”, núm. 94: Claustre de Tarragona; París, 1899, L’Art Nouveau (Sala Bing), “Les Jardins d’Espagne de Santiago Rusiñol”, núm. 30: Le Cloître (Tarragone).



The Studio, XVIII, núm. 81, desembre, 1899. 

El nostre quadre va cridar l’atenció de la premsa internacional arran de la seva exposició a la Sala Bing de París. Max Jacob (Léon David) va escriure una gasetilla a Revue d’Art, núm. 2, 11 de novembre 1899, L’Exposition Rusiñol en la qual reproduïa ben destacada la fotografia del nostre quadre i comentava: “Cal parlar de pintura amb aquest delicat poeta dels claustres frescs i closos, de les solituds sumptuoses a les terrasses de marbres i als sortidors florits? Sens dubte que sí. Aquest poeta de la pau i de la calma construeix les seves teles amb una gran simplicitat, en línies rectes i plans ben definits... La seva paleta és extraordinàriament grisa, blava, verda i or, però el seu color traspua poesies inesperades quan el sol acarona les transparències daurades dels sortidors i els raigs d’aigua, quan grata els murs amb un buf d’or, els metal·litza encara amb un revestiment morat d’ombra mentre deixa sonar l’esclat daurat d’un espès pòrtic”. Va parlar també d’aquest quadre Jean Lorrain a La Presse, Thiébault-Sisson a Le Temps i G. Mourey a la revista anglesa especialitzada The Studio, XVIII, núm. 81, desembre, 1899, p. 198. Escriu: “Rusiñol tracta amb especial amor aquelles vistes en què reviu l’antic esperit heroic i místic d’èpoques passades. Com a veritable artista, Rusiñol ho revesteix tot amb el seu caràcter especial, i pren tanta cura d’un arbre com d’una peça arquitectònica, una font o un passeig com si es tractés de fer un retrat i de comunicar vida a expressions humanes”.