El MDM amb lupa – 4

Josep Berga i Boix (1837-1914)

Estrictament parlant, l’Escola pictòrica d’Olot arrenca de l’activitat artística de Josep Berga i Boix. “L’avi Berga”, com era conegut per diferenciar-lo del seu fill, també pintor, era set anys més gran que Joaquim Vayreda, que és el cap de brot de l’escola, però Berga se li va avançar com a pintor del paisatge d’Olot a la manera moderna francesa. El 1868 va haver de fugir a França, empaitat pels liberals amb motiu de “La Gloriosa”. En aquest exili va tenir notícia de Corot i dels pintors de Barbizon. Berga i Joaquim Vayreda formaven un tàndem més ideològic (carlins fins al moll dels ossos, enamorats d’Olot i ardorosos catalanistes) que artístic. Vayreda és dolç, sentimental, elegant i molt senyor. Berga és sempre un pagès que pinta, amb una dicció directa, de vegades pueril, de vegades ingenu, però sempre ferreny. Vayreda pinta la plana d’Olot; Berga s’interessa principalment per les muntanyes de la rodalia, segurament per no competir amb el seu amic. El quadre que us presentem i que anirem comentant n’és un exemple i a més una de les obres de més qualitat d’aquest artista.

Aplec, 1886. Oli sobre tela, 61,5 x 100 cm. N. R. 200.367. Donació Josep Sala Ardiz

Per a “l’avi Berga” l’amor a la terra s’expressa no solament en la reproducció fidel del paisatge sinó també en el seu desig de plasmar els costums pairals dels camperols d’Olot. En el nostre Aplec ens fa un reportatge molt complet d’una romeria que aplega les diverses classes socials en un mateix acte religiós i social, però diferenciades entre els senyors i el poble. Les figuretes de Berga són delicioses; amb poques pinzellades és capaç de definir tot un caràcter, no debades a Olot era famosíssim per les figuretes de pessebre que feia cada any. Us presentem un fragment d’un grup de senyors d’aquesta romeria. Les dames vesteixen el polissó, tant de moda en els anys de l’Exposició Universal de 1888, porten ombrel·la i barrets a la moda parisenca (què fan en una romeria amb vestits de bulevard?); i el senyor, amb canotier, porta el cistell amb el pícnic, amb gran complaença d’una nena vestida de ciutat.

La gent del poble, que constitueix el gruix de la romeria, es divideixen en colles. Us presentem aquest petit conjunt que ocupa el primer terme i el lloc central del quadre, format per unes dones que preparen la costellada, i els homes amb barretina que jeuen a l’herba i parlen animadament. Un gag molt característic d’aquests quadres de costums de Berga són les fumaroles tan versemblants de les fogaines. Un grup de dues vídues amb les seves filles prefereixen menjar apartades del brogit dels altres pagesos. 

El lloc que pinta Berga és real i encara avui identificable. És el mas anomenat “El Mir”, a la falda de la muntanya dels Tossols sobre el riu Fluvià; aquestes roques argiloses són úniques a Olot. Berga va pintar un altre cop aquest mateix indret en un altre oli de 60 x 92 cm. que es troba en una col·lecció privada, però en aquest cas prescindint totalment de les figures. No cerqueu, però, en aquest indret l’ermita que el quadre ens presenta al fons, perquè és un afegit capriciós de l’autor. Tanmateix, no s’ha inventat res perquè aquesta ermita existeix en un altre indret: és Sant Martí del Corb i el pintor únicament l’ha trasplantada prop d’”El Mir”.

“L’avi Berga” mai no va fer una exposició com cal a Barcelona. Els pintors i la crítica barcelonins el consideraven massa local i, per altra banda, ell mai no va fer cap pas per obrir-se nom a la capital catalana. Tanmateix, Berga i Boix és un pintor encara amb més força que el seu fill Berga Boada, que excel·leix més com a il·lustrador i cartellista. “L’avi Berga” té, a més, un altre mèrit: amb la seva activitat didàctica a Olot va ser el mestre venerat de tot un estol de pintors i escultors i hem de considerar-lo com l’element cabdal ex aequo amb Joaquim Vayreda perquè Olot hagi estat un centre important d’art i de literatura en la cultura catalana.

El MDM amb lupa - 3

L’escolà, de Pablo Picasso (1881 – 1973)

1896. Oli sobre tela. 75 x 50,5 cm. 
Museu de Montserrat

El jove Picasso arribà a Barcelona el setembre-octubre de 1895. En el seu primer any d’estudis a l’escola de Llotja es troba totalment tutelat pel seu pare, Don José Ruiz Blasco, professor de Belles Arts, i per Don José Garnelo Alda, col·lega i amic del seu pare, que fa classes extres al nen Picasso. En aquest període, el geni que “s’està fent” pinta diversos temes de caire religiós o de l’entorn de la religió, entre els quals destaca el nostre escolanet. A la pintura espanyola, i potser també a la italiana, existia un subgènere que en castellà anomenaven el “monaguillismo” i que tenia molt èxit comercial. En un saló de casa burgesa sempre fa bonic un infant vestit de vermell a l’interior de l’església fent alguna graciosa entremaliadura. L’escolanet de Picasso, no obstant, no entra pròpiament en aquest subgènere, puix que el quadre està exempt d’anècdota i es limita a presentar-nos exclusivament la figura entendridora i també un xic dramàtica d’aquest nen de classe proletària, que es fa unes pessetones servint l’altar.

Escolà donant oli a una vella (1896). 
Oli sobre tela, 29,9 x 20,2 cm. 
Museu Picasso de Barcelona

Per entendre el nostre escolanet cal que el posem en contacte amb altres quadres del repertori picassià d’aquest moment. El mateix any que Picasso va fer el nostre quadre en va pintar un altre molt més petit i fet molt més de pressa, que pertany al Museu Picasso de Barcelona i que es titula Escolà donant oli a una vella. En els diversos apunts que el nen Picasso va fer en la preparació d’aquest quadret a l’oli, va anotar un altre títol: Que la Virgen me perdone. En aquest escolanet del Museu Picasso de Barcelona sí que hi ha anècdota, però no és l’habitual del gènere del “monaguillismo” graciós i intranscendent. L’entremaliadura d’aquest nen trenca els motllos i entra en la contestació social. En comptes de nodrir amb oli la llàntia que crema davant d’un altar de la Mare de Déu, amb les seves setrilleres omple d’oli l’ampolla de la pobra vella que té al costat. Als quinze anys, el nen Picasso ja desenrotlla un sentit social que després es farà molt patent en els seus dibuixos i pintures, molt en sintonia amb les que feia Nonell. El nostre escolanet ja pertany a aquest món, però d’amagat.

Primera comunió (1896), 
Museu Picasso de Barcelona, 

oli sobre tela, 166 x 118 cm.

L’escolà de Picasso està íntimament vinculat a un altre quadre de més pes amb el qual Picasso, amb només 15 anys, entrava per la porta gran al món de les exposicions d’art de Barcelona: Primera comunió. No sabem amb certesa si primer va pintar el nostre escolanet i a requeriment del seu pare o del tutor va engrandir la composició, o bé al contrari, si primer va pintar Primera comunió i un cop acabat el compromís i utilitzant el mateix attrezzo, va fer l’escolanet de Montserrat sense tantes figures i complements. Primera comunió inclou quatre personatges: la nena agenollada al reclinatori, que podria ser la seva germana, acompanyada del seu padrí, dret, i d’una senyora al fons, que alguns identifiquen amb els retrats del pare i la mare, mentre d’altres suggereixen altres identitats. L’escolanet fa de contrapunt a la figura de la nena. Ella està estàtica llegint el seu devocionari, i el nen, mentre col·loca un gerro de flors sobre l’altar, es mira la nena embadalit. El nostre escolanet és molt més sumari. Tota l’atenció se centra en la figura única de l’infant, que sosté un apagallums i mira de reüll no sabem cap a on. Val a dir que els dos quadres estan pintats a l’estudi que tenia Don José Garnelo Alda, tutor de Picasso, a la plaça de la Universitat de Barcelona, utilitzant els mateixos elements: les faldes llistades de l’altar, el mateix mantell brodat amb fil d’or, el mateix gerro florejat, etc. Mentre l’escolanet de Primera comunió és un nen complaent, el nostre és un nen trist i una mica picardiós, com l’escolanet que pispava l’oli de la llàntia.

Isidre Nonell, Un pobre vailet (1896), 
oli sobre tela, 145 x 94 cm.

És conegut de tothom la influència que Isidre Nonell exercí sobre el jove Picasso d’Els Quatre Gats, que volia pintar la gent del món marginal del lumpen barceloní. Tanmateix, cal tenir present que aquest Picasso de quinze anys ja mirava de reüll les figures i l’ambient que reflectien els quadres del pintor maleït Isidre Nonell. El quadre Un pobre vailet de Nonell que es troba al Museu de Montserrat porta la mateixa data que l’escolanet de Picasso. No es pot assegurar que en aquest cas hi hagi una dependència de Picasso envers Nonell però sí que hi ha una certa sintonia sense negar que Picasso l’hagués pogut veure. Santiago Rusiñol havia posat molt de moda el tema dels nens tancats en un pati sitgetà i Nonell en Un pobre vailet fa una subversió del tema rusiñolià, traient-li tot el sentiment dolç del vell mestre i afegint-li, per contra, un sentiment de frustració. L’escolanet de Picasso no és tan punyent com el de Nonell però tampoc no és un paradigma de la innocència. És un infant que se les està pensant totes.

La fesomia d’aquest nen no és estereotipada, és d’un nen real, més aviat orellut i, sobretot, rapat per evitar polls com era habitual en els nens de les classes socials més baixes. Té el front ample, d’intel·ligent, i els llavis premuts fent un rictus de pillet. En aquest fragment el Picasso de 15 anys se n’ha sortit com un mestre.

Criden també l’atenció els sabatots durs i rebregats d’aquest infant, que fan pensar que són d’una persona més gran i que ell els està aprofitant. La grandària i la posició d’aquests peus afegeix aplom a la figura.

Un altre detall interessant és la cornucòpia que veiem al fons, idèntica a la que trobem a la capçalera del llit del gran quadre picassià Ciència i caritat (1897) del Museu Picasso de Barcelona.

La nota deliciosa de L’escolà de Montserrat és el “bouquet” de flors sobre l’altar. Segurament és una reminiscència de Primera comunió. Allà l’escolanet s’ocupava de col·locar el gerro de flors sobre un altar profusament guarnit. Ací, Picasso utilitza el gerro com a simple element decoratiu. 

El MDM amb lupa - 2

El moll dels pescadors, de Ramon Martí Alsina

Oficialment, l’autor d’un quadre és sempre el pintor que el signa, però no sempre és així. Quan el mestre del taller és molt requerit i no dóna a l’abast amb la feina, cerca col·laboradors, que no signen mai però que poden tenir intervencions molt importants en l’obra. Ramon Martí Alsina va arribar a tenir set tallers, que produïen els arquetipus que ell creava. El quadre que us presentem ens serà una ocasió molt bona per estudiar les diverses mans que hi intervenen, a més de la del mestre que ha pintat personalment les zones més difícils i característiques.

El moll dels pescadors és el de La Barceloneta, cap al 1885. En aquesta barriada, Martí Alsina tenia un taller especialitzat a fer marines. Però ací el que interessa a l’autor no és el mar pròpiament dit, sinó un retall o crònica de la realitat dels mariners que desembarquen la pesca i les tasques que hi tenen relació. El nostre quadre és de mides grans (97 x 200 cm.) i el considerem l’arquetipus, tot i que, com veurem, hi intervenen també altres mans. Coneixem un altre exemplar, gairebé tan gran com el nostre, però no hi hem detectat una intervenció tan palesa del mestre com en el nostre quadre. A més hem vist altres còpies més petites fetes gairebé íntegrament pels ajudants del taller; totes, però, porten la signatura del mestre. Evidentment, en catalogar l’obra de Martí Alsina cal fer les degudes distincions i posar com a autògrafes la millor o les millors, mentre que les altres queden com a producció del taller, i no falsificacions com alguns pretenen.

En els quadres grans i de compromís, el mestre pintava amb la seva mà allò que li era més característic i augmentava, així, el preu de la seva producció. La nota característica de Martí Alsina en la nostra “Barceloneta” consisteix principalment en aquests celatges esplèndids, amb uns núvols flonjos, com de cotó fluix, però inflats i amb una personalitat molt destacada. Aquesta és la millor signatura de l’autor. Habitualment, aquest fons ocupa la meitat superior de la superfície del quadre (de vegades, encara més) i és l’element que determina la il·luminació del conjunt. En aquest cas la mà del mestre és evident, i segurament és també d’ell mateix la muntanya de Montjuïc i el seu castell que veiem al fons, i encara algunes caravel·les o fragates atracades al port de Barcelona.

Martí Alsina, que havia estat durant molts anys professor de Belles Arts a l’Escola de Llotja de Barcelona, tenia unes dots pedagògiques extraordinàries i sabia ensinistrar els seus ajudants. El seu millor col·laborador –i tot Barcelona ho sabia– era el pintor Francesc Torrescassana, que feia hores per a Martí Alsina i a més tenia el seu taller particular. Moltes de les figures dels quadres de Martí Alsina en realitat són de Torrescassana, però el col·laborador era tan traçut que aconseguia pintar igual que el mestre. Impossible, doncs, dir quina figura és d’un o l’altre! Martí Alsina, que era autor de la composició general, creava els conjunts i podia fer els croquis de moltes figures que els seus col·laboradors, cadascú amb la seva gràcia, convertien en pintura. El grup de la següent imatge, que correspon a l’angle inferior esquerre de la peça, és molt animat i segurament Martí Alsina hi va tenir una intervenció molt destacada. Fixeu-vos que és el moment en què un carrabiner inspector pren nota de les mercaderies, i al darrera veiem els pescadors carregant el material. Aquest fragment, tot ple de vida, podria constituir ell tot sol un quadre sencer de costums. 

La mateixa animació del personal a l’entorn del carrabiner, la tornem a trobar en aquesta altra escena de descarregar el peix de les barques ja varades a la platja. Fixeu-vos que les veles i les barques estan fetes per la mà maldestra d’un aprenent a qui li han encarregat d’omplir de color una superfície i, tot i que ha volgut donar-li volum, li ha sortit tot bastant encartonat. En canvi, les figures, segurament de Torrescassana, són molt expressives. És bonica la de la mare que atén el grumet que ha arribat al port després de l’aventura, i també podem observar agradosament l’escena dels tres personatges que fan la tria del peix damunt del cove. Crida també l’atenció l’escena dels pescadors que arrosseguen la barca mentre una dona molt salerosa passa pel seu davant tot dirigint-se cap al grup que fa la descàrrega. I què fan uns bous enmig d’aquest tràfec? Doncs són els que han arrossegat la barca fins a varar-la a la platja. I no resistim la temptació de mostrar-vos un gall ufanós molt ben caracteritzat, amb la cresta i la cua ben dretes. Té tot el caràcter d’un rei de galliner que explora un món que no és el seu.

Completem el comentari referent als diversos oficis que envolten el món de la pesca i dels pescadors mostrant-vos el treballador que fa els coves sota un tendal. La figura és bona; en canvi, el tendal i les barques són de col·laboradors no massa bons. Però sí que és de Martí Alsina en persona l’empastifada dels primers termes del quadre. Ho sabem perquè els seus col·laboradors ho deien i se’n reien, que al capvespre el pintor passava pels diversos tallers i rascava la pintura de les paletes dels seus ajudants i aplicava la pasta als primers termes per tal de donar textura forta i caràcter als quadres. I encara més, segons com quedava l’obra, amb color blanc degudament entonat, donava uns tocs de pinzell a les figures o allà on calia per tal d’accentuar brillantors. Els ajudants anomenaven aquesta operació “les alegries del mestre”. Fixeu-vos en la signatura del quadre. No són dues mans diferents les que han signat el quadre sinó que és el mateix mestre que primerament va signar com a “R. Martí”, com havia fet sempre, i al moment de vendre el quadre va afegir “y Alsina”, tenint en compte que el seu fill, Ricard Martí, també pintava, però amb preus més baixos que el pare. I aquí s’acaba la història.