Writings and lectures-13

Mare de Déu de Montserrat amb monjos, ermitans i escolans

Mare de Déu de Montserrat amb monjos, ermitans i escolans

Anònim madrileny de mitjan segle XVII

Oli sobre tela, 189 x 144 cm

Museu de Montserrat, N. R. 200.271.

En el segle XVII el monestir de Montserrat sens dubte era el santuari marià més important d’Espanya custodiat per monjos benedictins, per això no és estrany que molts monestirs benedictins sentissin una devoció especial envers la Mare de Déu de Montserrat i que en tinguessin la imatge a les seves església o en alguna dependència important dels seus monestirs. Coneixem una mitja dotzena de quadres de la Mare de Déu de Montserrat, de composició semblant al que us presento que han estat atribuïts amb versemblança molt desigual al monjo montserratí Fra Juan Andrés Ricci (Madrid, 1600 – Montecassino, 1681), l’únic benedictí pintor de prestigi que viatjava constantment i que pintava als diversos monestirs castellans entre els anys quaranta i seixanta del segle XVII.

Totes les pintures d’aquesta sèrie responen a un mateix esquema compositiu divulgat per les estampes: la Mare de Déu entronitzada en el centre, flanquejada per monjos i ermitans, amb els escolans a primer terme i tenint com a fons la imponent muntanya de Montserrat que ocupa gran part de la composició, amb el monestir i les ermites. Aquests elements poden variar segons les preferències del pintor o les circumstàncies, però la composició sempre en manté els principals que la caracteritzen. Per la seva qualitat es destaquen el quadre que es troba al Bowes Museum en el Barnard Castle (al comptat de Durham) i que anteriorment havia pertangut al Comte de Quinto, i el del Museu de Montserrat. D’aquest darrer es deriva gairebé mimèticament el que es troba al monestir de San Millán de la Cogolla, i amb més diferències el de l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid. Només el quadre del Bowes Museum podria ser una obra autògrafa de Juan Andrés Ricci, els altres, comprenent-hi el del Museu de Montserrat, han estat atribuïts a aquest autor més per raons generals de congruència que per una anàlisi crítica de la pintura.

El lloc d’origen d’aquest quadre de la Mare de Déu de Montserrat és el monestir de monges benedictines de Sant Plàcid de Madrid, fundat el 1623 i molt vinculat a la Cort i a la monarquia dels Àustries. Degué ser pintat per a aquest monestir entre 1641 i 1652, quan l’abat de Montserrat i el nombrós grup de monjos castellans hagueren de ser transferits a la capital del Regne degut als disturbis de Catalunya durant la Guerra de Secessió. L’abat de Montserrat Antoni Maria Marcet (1878-1946) va obtenir aquest pintura a tall d’obsequi o d’intercanvis de favor de l’abadessa d’aquell monestir el 1918; aquesta li notificava que aquesta cessió havia estat feta “no sin hacer algún sacrificio, pues es recuerdo de la fundación que nos ha quedado de aquellos tiempos”. Com no podia ser menys, en arribar aquest quadre a Montserrat, immediatament va ser atribuït al nostre monjo pintor Juan Andrés Ricci, que el 1641 es trobava a Madrid amb els monjos castellans exiliats de Montserrat, però ja el 1930 Elías Tormo Monzó va descartar totalment aquesta atribució, que malgrat tot va seguir vigent en els llibres i impresos del Monestir de Montserrat i del seu entorn fins que el 1983 Angulo Iñíguez i Pérez Sanchez van insistir en la incoherència d’aquesta atribució.

Mare de Déu de Montserrat, atribuïda Juan Andrés Ricci, oli sobre tela, 243 x 167 cm. Barnard Castle, Bowes Museum (Durham, U.K.)

Tanmateix l’observació atenta del quadre ens fa adonar que no ens trobem davant d’un transsumpte d’un gravat ni la còpia d’un altre quadre de la sèrie, puix que cap d’ells, ni tan sols el del Bowes Museum, ens ofereix uns detalls de l’original plasmats amb tanta fidelitat. O l’artista en persona coneixia el que estava pintant amb una exactitud extraordinària perquè n’havia pres unes notes molt precises o bé seguia molt de prop les indicacions d’algú que coneixia perfectament Montserrat.  Ho podem comprovar en diversos exemples. Totes les representacions de la fesomia de la Mare de Déu ens la presenten morena però amb els trets facials arrodonits i molt naturals; en el nostre quadre en canvi la cara de la Verge és allargassada, el nas llarg, recte i agut i amb el somriure incipient que són característiques de la imatge original del segle XII, a la qual cap persona externa no tenia accés. La corona de la Mare de Déu, que porta com a capcim un vaixell, reprodueix exactament la que els antics inventaris del monestir descriuen i denominen “corona rica”, acabada el 1637. Els edificis monàstics son un retrat fidel dels que existien a mitjan segle XVII, amb molts detalls que van passar desapercebuts als altres, com el canvi d’eix que va comportar la construcció de la nova església o les noves cobertes amb la desaparició del cimbori, les correctes proporcions del campanar que s’havia quedat baix i rabassut en emergir les noves construccions. El mateix podríem dir referent a l’orografia, que en el quadre de Montserrat assoleix un relleu i dramatisme notables, amb detalls específics que identifiquen els diversos turons o els accidents de la muntanya, com “el sostre” damunt dels mateixos edificis monàstics, i amb la representació de les diverses ermites escampades per la muntanya l’arquitectura de les quals, tot i ser eminentment popular, és fidelment reproduïda.

Mare de Déu de Montserrat, atribuïda a J.-A. Ricci, al Monestir de San Millán de la Cogolla (La Rioja)

Però encara criden més l’atenció les figures que acompanyen la Mare de Déu. Les dues de l’esquerra, en actitud orant, representen l’estament monàstic benedictí de Montserrat. La primera és un abat com ho indica el bàcul; però el pintor en col·locar-li sobre el cap el nimbe de santedat l’ha convertit en una imatge de Sant Benet. Tot ens fa pensar que el rostre d’aquest Sant Benet i el del seu acompanyant són els retrats de l’abat de Montserrat Juan Manuel Espinosa (1597-1679) i el del seu germà Luis Manuel de Espinosa, també monjo de Montserrat i fills d’una família noble i molt rica de Sevilla, que es trobaven a Madrid en els moments de la guerra esmentada i ambdós molt estimats per les monges madrilenyes de Sant Plàcid. A l’altre costat veiem les figures igualment orants de dos monjos ermitans de Montserrat amb els seus hàbits típics d’estamenya color castany.

Sorprèn també la fidelitat amb què són representats els escolans. Els qui coneixen la música montserratina del barroc admiren l’exactitud amb què estan pintats els instruments i la seva disposició en l’ordre exacte. El grup queda dividit en dos cors: un instrumental composat per un corn, dues xeremies i un sacabutx, i l’altre coral de quatre veus reforçades per un baixó. La cara del darrer escolà de la dreta i gran part de l’ermità imberbe van ser repintades amb motiu d’una restauració poc encertada.

Efectivament, l’estil de la pintura té poc a veure amb Juan Andrés Ricci, però podem veure-hi la mà d’un pintor anònim madrileny que dominava bé el seu ofici. Però l’excel·lència d’aquest quadre es fonamenta en què és el millor document visual del fenomen religiós i cultural de l’edat d’or del Montserrat barroc.