Al·legoria del naixement de Francesc I d’Àustria, de Tiepolo

Giambattista Tiepolo

(Venècia, 1696 – Madrid 1770)

Al·legoria del naixement de Francesc I d’Àustria

Entre 1768 i 1770.

Oli sobre tela, 46,5 x 57 cm.

N.R. 201.228. Donació Xavier Busquets, 1990.

Aquesta obra va arribar al Museu de Montserrat formant part del llegat testamentari de l’arquitecte Xavier Busquets. Prèviament, l’any 1976, l’havia adquirit a una subhasta de Christie’s, a Londres, per 36.000 £. Procedia de la col·lecció Edoardo Ferreira Pinto-Basto i era una obra coneguda en el món acadèmic, ja que se n’havien ocupat i l’havien publicada en llurs monografies especialistes tan acreditats com Molmenti, Fiocco, Morasi i Pallucchini. A la subhasta de Christie’s portava el títol Chronos entrusting Cupid to Venus, però Liliana Barroero, en estudiar el nostre quadre, seguint el discurs de Levey que n’explica detalladament el tema i l’ocasió en què fou pintat, li va canviar el nom que portava per l’actual, que és més ajustat: Allegoria per la nascita di Francesco I d’Austria.

Levey explica que Maria Lluïsa de Borbó, filla de Carles III d’Espanya i esposa de Leopold d’Augsburg, Gran Duc de Toscana, el febrer de 1768 va donar a llum el seu primogènit, que va ser batejat amb el nom de Francesc. Tenint en compte que l’emperador Josep II no tenia descendència, per llei dinàstica el nou nat estava destinat a esdevenir emperador d’Àustria. Aquest és l’esdeveniment que va motivar que Tiepolo pintés aquest quadre que, segons Palluchini, no és cap esbós amb vistes a una composició més gran i definitiva, sinó una obra amb valor propi i perfectament acabada nello stile evocativo, più che descrittivo que utilitzava l’autor en la seva època madrilenya. Jo no n’estic tan segur, perquè hi veig moltes zones i detalls només esbossats i més aviat em fa pensar que es tracta d’un assaig ben treballat amb vistes a merèixer l’aprovació prèvia per a una composició de grans proporcions, pensada per a ser vista de baix cap a munt. Bé és veritat que desconeixem l’obra o el fresc de gran format, que seria la definitiva, perquè segurament mai no es va arribar a realitzar. 

Per tal de glosar el tema que li havia estat proposat per al nostre quadre, Tiepolo va utilitzar la mateixa simbologia mitològica que havia fet servir uns vint anys abans en el sostre de Ca’Contarini de Venècia. Pels avatars de la història, aquest cielo venecià va anar a parar a l’ambaixada d’Egipte a Londres fins al 1969, quan va ser adquirit per la National Gallery de Londres. Així m’ho va explicar Michael Helston, conservador de pintura espanyola i tardoitaliana d’aquell museu en la visita que va fer al de Montserrat el gener de 1991, dels comentaris del qual vaig prendre bona nota.

La composició londinenca (292 x 190 cm.) ubica l’escena al cel empiri, mentre que al quadre de Montserrat l’escenari és terrenal: un basament clàssic amb dues columnes mig cobertes amb una pesada cortina de color ocre i exòtiques palmeres al fons del paisatge, tot i que la figura central seu sobre uns núvols damunt d’una esfera blava. En totes dues composicions el tema és el mateix, però invertit: el vell Cronos presenta un nou nat a la deessa Venus. Aquest infant de la National Gallery és, com es diu habitualment, el petit Enees? O bé es tracta d’un nou nat de la família Contarini, com s’esdevé amb el petit Augsburg de Montserrat? Els emblemes en totes dues composicions són els mateixos: la dalla i el carro pel que concerneix a Cronos, els cupidos i el colom pel que afecta a Venus. A totes dues obres apareix com a protagonista la mateixa model, una noia jove bellíssima, amb la mateixa fesomia i amb el mateix pentinat. Veiem aquesta mateixa model en altres composicions de l’època madrilenya del pintor, com l’Apoteosi d’Enees i als esbossos preparatoris, tal com indica Morassi. Tanmateix hi ha també diferències: al soffito de Londres Venus es recolza en un casc guerrer en record de Mart, el seu espòs, i el Cupido del primer terme sosté un buirac ple de sagetes amoroses, mentre que al de Montserrat Venus és assistida per dues figures femenines, igualment nues, la darrera de les quals sosté un escut guerrer amb la Gorgona en referència a Mart, i al pedestal del fons es dreça l’àliga imperial dels Augsburg.

Pompeu Molmenti va publicar un dibuix fet amb llapis, tinta sèpia i guaix blanc del quadre de Montserrat, que es conserva al Cooper-Hewitt Museum de Nova York, amb petites variants en els detalls complementaris que no apareixen al nostre quadre. Liliana Barroero posa en dubte l’autenticitat d’aquest dibuix de Tiepolo que ella considera més aviat d’un copista. Analitzant amb detall el dibuix novaiorquès veig que hi ha detalls molt més definits que en el quadre de Montserrat. Un detall molt significatiu és que, en el dibuix del Cooper-Hewit Museum, en el basament hi ha una tabula encapçalada amb una màscara amb una inscripció gairebé il·legible a la ratlla superior, però a la inferior podem llegir FECIT AD  M. D. G. (“el va fer a la Major Glòria de Déu”) que no surt al quadre de Montserrat. La màxima Ad Maiorem Dei Gloriam era el crit de guerra de la Companyia de Jesús, envers la qual el rei espanyol Carles III sentia una horrible aversió, fins al punt de prohibir-la en els seus regnes el 1767. Això explica molt bé que en passar del dibuix previ a un esbós fet amb oli, com és el quadre del Museu de Montserrat, fet a posta per a ser presentat a la cort o al monarca amb vistes a la seva aprovació. Això explica molt bé que Tiepolo prescindís en aquest moment de la inscripció inoportuna del projecte dibuixat possiblement feia molt temps.

Morassi data el Tiepolo de Montserrat en el decenni dels anys seixanta del segle XVIII i emet el següent judici valoratiu: “Excellent work of the late Spanish period”.

Bibliografia

Pompeo Molmenti, G. B. Tiepolo. La sua vita e le sue opere, Milano, Ulrico Hoelpi, 1909, p. 223.

Giuseppe Fiocco, Pitture del Settecento italiano nel Portogallo, Roma, Istituto Poligrafico dello Stato, 1940, p. 12, fig. 3.

Antonio Morassi, A complete catalogue of the paintings of G. B. Tiepolo, London, Phaidon, 1962, p. 16, fig. 353

Anna Pallucchini, L’Opera Completa di Giambattista Tiepolo, Milano, Rizzoli, 1968, núm. 287, fig. 134.

Christie’s, 1976/2, núm. 53, p. 50-51, fig.

Michael Levey, Giambattista Tiepolo. His life and Art, Yale University Press, Hew Haven, 1986, p. 267-269.

Liliana Barroero, Dipinti italiani dal XV al XIX secolo del Museo di Montserrat, Roma, Istituto Poligrafico e Zecca dello Stato. Libreria della Stato, 1992, núm. 33, p. 99-101, fig.

Josep de C. Laplana, Les col·leccions de pintura de l’Abadia de Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999, p. 125, fig.

Roberto Calasso, Il Rosa Tiepolo, Milano, Adelphi Ed., 2006, fig. portada, p. 259-261.

Obras Maestras del Museo de Montserrat en BBVA. De Caravaggio a Picasso.  

Catàleg d’exposició, Madrid, BBVA, núm. 24, p. 210-213, fig. (Josep de C. Laplana).

Montserrat. Opere maggiori dell’Abbazia, catàleg d’exposició, Forte di Bard Editore, 2014, p. 70-71, fig. (Josep de C. Laplana).