Writings and lectures - 16

Escultura i ornamentació edilícia a Montserrat

2. El claustre gòtic

Per definició un claustre (de “claustrum”: tancat) mai no és un espai públic, sinó ben privat, com el pati interior d’una casa al voltant del qual són disposades les diverses habitacions o serveis d’us comú: menjador, sala de recreació, etc. El claustre gòtic de Montserrat va ser bombardejat per les tropes de Napoleó el 1812, sotmès al pillatge durant molts anys arran de la Llei de desamortització de 1835, mai reconstruït en el seu estat originari, i obert a les places del davant del Santuari fins al present. Per això el claustre gòtic entra de ple en el recorregut urbanístic de Montserrat, que ens ocupa.

A Montserrat totes les coses, tots els racons tenen la seva història, petita o gran. La del claustre gòtic no és ni petita ni gran, és interessant i sobretot és molt indicativa d’un moment històric de Montserrat. Cal conèixer aquest moment per poder apreciar i valorar aquest monument que constitueix la resta més significativa del Montserrat gòtic. 

El nostre claustre no té punt de comparança amb els grans claustres gòtics monàstics com els de Poblet, Santes Creus, Vallbona de les Monges, ni amb el de les catedrals com Lleida o Barcelona, ni tan sols com els dels convents de Jonqueres i Santa Anna de Barcelona, o amb el de Sant Jeroni de la Murtra, de Badalona, amb el qual guarda certa semblança. El claustre de Montserrat és petit però és net de línies, gentil de proporcions i sobretot és part de la nostra història. Val a dir que ha sofert molt i que només en queden dues ales, una original i intacta i l’altra reconstruïda per l’arquitecte Puig i Cadafalch en els primers anys 30 amb els elements que els monjos guardaven al Museu Lapidari.

Entre el finals dels 50 i els primers 60, amb l’assessorament del arquitecte de la Diputació, Camil Pallàs, van completar la reconstrucció de Puig i Cadafalch i amb elements sobrers encara van organitzar una llotja lateral, al mateix nivell que el pis superior del claustre, que pot ser vista des de la plaça.

 

A mitjan segle XV el Monestir de Montserrat no es trobava ni de bon tros en el millor moment. Hi havia hagut dos intents de reformar la decadent observança monàstica de Montserrat urgits pel rei Alfons el Magnànim, un a base d’importar a Montserrat monjos de Montecassino i un altre vinculant el monestir a la reforma de Santa Justina de Pàdua. Els montserratins s’hi van resistir, però no van tenir ànim d’emprendre ells mateixos i per pròpia iniciativa la reforma que calia. 

El 1460 el rei Joan II va fer gestions a les més altes instàncies romanes perquè els benedictins fossin expulsats de Montserrat i transferir el monestir al nou Orde de Sant Jeroni. El 1462 fou declarada la guerra contra l’odiós Joan II, acusat d’haver assassinat l’estimat Príncep de Viana. Van ser deu anys terribles que provocaren l’enfonsament econòmic i la dispersió d’una part de la comunitat. En aquesta situació gairebé de bancarrota el papa Sixt IV, el 1472, va donar l’abadia de Montserrat en qualitat de comanda al seu nebot Giuliano della Rovere, que el 1503 esdevindrà papa amb el nom de Juli II. 

El cardenal Della Rovere no posà mai els peus a Montserrat, actuava per procuradors que s’ocupaven de l’economia i de fer-li arribar les rendes i d'un vicari que actuava en nom seu dins la comunitat de monjos, i que no era cap altre que l’abat del monestir veí de Santa Cecília de Montserrat, Llorenç Maruny, que abans de ser escollit abat havia estat monjo de Santa Maria de Montserrat. El cardenal Della Rovere era immensament ric i el seu vicari Llorenç Maruny va ser molt bona persona. Aquest va aconseguir de refer bastant la comunitat i va fer previsions per millorar la vida dels monjos en tots els sentits. El cardenal Della Rovere n’estava content i s’avingué a sufragar la remodelació de la vivenda i dels serveis comuns dels monjos a l’entorn d’un claustre nou, que és el que veiem. El seu escut heràldic consistent en un roure es troba esculpit repetidament en el claustre. 

Per ordre del cardenal, el 1476 Llorenç Maruny signava el contracte d’obres amb els mestres Pere Basset i Jaume Alfons. Aquest darrer és conegut perquè també va treballar als claustres de Sant Jeroni de la Murtra i de la Vall d’Hebron de Barcelona.

L’obra responia a la necessitat de dotar els monjos d’un marc comunitari digne i que respectés llur intimitat i separació dels nombrosos pelegrins i visitants. No estava pensat per a monjos reformats, sinó només per a dotze monjos amb règim de benefici, és a dir que cadascú disposaven de les rendes pròpies del seu càrrec, com era consuetud inveterada en els monestirs medievals. Només vint anys més tard, els Reis Catòlics instauraven a Montserrat la reforma de la Congregació de Valladolid, i aviat els monjos reformats passaven de seixanta. 

El gravat d'Alexandre de Laborde de 1806 és l'única imatge que ens presenta el claustre del cardenal Della Rovere al costat de la gran sala porticada del prior de Vivers, convertida en dipòsit d'ofrenes i exvots. Els monjos reformats de Valladolid van anar ampliant i afegint edificis nous, segons les necessitats i les possibilitats, a les velles construccions medievals, sense cap mena de pla de conjunt. Però malgrat la utilitat efímera d’aquest petit claustre, sempre va ser considerat com un dels ambients més bells i harmoniosos del monestir. 

El claustre del cardenal Della Rovere constava de quatre ales en dos pisos; a la planta baixa, amb vuit arcs apuntats i columnes molt fines, i arcs carpanells o rebaixats a la planta superior.

Sempre ha estat cobert per embigats de fusta que a les cantonades s’aguanten sobre una arcada que es recolza en mènsules. Els capitells porten decoració floral, però sovint entre les fulles treuen el cap homes o dones de vegades amb cos d’animal, de vegades amb ales, i també bèsties fantasioses que es desfan en el fullatge. Hi podem percebre la característica sàtira de la Baixa Edat Mitjana: burgesos i frares amb el seu caputxó, cos gras de bèstia i ales de ratpenat.

Al carcanyol de l’intradós i de l’extradós dels arcs inferiors hi ha un interessant repertori de caps d’homes i de dones que personifiquen tots els estaments de la societat civil: el burgès, l’artesà, el jueu, el jove, el vell, la vídua i la casada, etc.

Moltes pedres d’aquest claustre conserven la marca del picapedrer. Totes les portes de les dependències que donen al claustre són d’arc rebaixat. Les principals estan emmarcades amb fullatge formant arc ogival i tenen també decoració als capitells. Són especialment interessants les mènsules de les cantonades, totes molt semblants. Representen de mig cos, com sortint del mur, la figura d’un home barbat vestit amb jupa que sosté un filacteri amb inscripció gòtica. Jo crec que són els quatre profetes majors amb les seves profecies referents a la Mare de Déu.

Però voldria fixar-me especialment en un capitell que es proba a l’ala de llevant i que sorprenentment representa un colla d’homes i de dones totalment nus que es donen les mans i que ballen al so d’un sac de gemecs que un músic panxut bufa amb grans esforços. Això ens pot fer pensar en les danses a “ball rodó” que surten transcrites al nostre Llibre Vermell. Però voleu dir que a l’Edat Mitjana la gent era tan disbauxada? Voleu dir que això era permès al davant de l’església de la Mare de Déu de Montserrat? 

En la iconografia medieval el nu està reservat a Adam i Eva i també a les ànimes que surten del cos al moment de la mort, dels ressuscitats al Judici Final, del condemnat i en algun cas dels salvats. Recordeu que al Judici Final de Miquel Àngel –només una mica més de trenta anys posterior al nostre capitell– tothom va despullat. Representar la felicitat paradisíaca del cel com una dansa en ball rodó ho trobem, per aquelles mateixes dates, a les pintures de Fra Angelico, on els sants i les santes ballen alegrement amb els àngels, això sí, vestits amb tots els seus ets i uts i sense cap indici de concupiscència carnal. Jo no tinc cap dubte que el capitell de Montserrat és una plasmació en pedra del tema, molt clàssic en la predicació de l’època, de la laeta conventio electorum (l’alegre trobament dels elegits al cel).

També val la pena de remarcar que al claustre gòtic de Montserrat surt esculpit, crec que per primera vegada, l’escut heràldic del monestir. Segurament devia estar en ús des de molt abans, però tenim l’avantatge que aquest ens ha arribat íntegrament i que el tenim molt a mà. L’escut de Montserrat consta d’un sol camp en què apareixen diversos turons, generalment tres, el més prominent dels quals és partit per una gran serra, sense més afegits. 

A Montserrat hi ha tants punts d’atenció i tan diversos que el claustre queda ofuscat per la imponent façana que té al costat i la no menys imponent presència de les roques que té al darrere. En realitat és una petita joia, un microcosmos ple de suggeriments i d’ironia mordaç com era la societat d’aquell temps. Els monjos mai no li hem fet massa cas, i els guies turístics encara menys. Crec que en els anys 60, quan van enjardinar aquest racó, van plantar els quatre arbres bíblics en referència a la Mare de Déu: la palmera que simbolitza la bellesa; el xiprer, el silenci i la contemplació; l’olivera, la pau i la fecunditat; i el llorer, l’honor. Això tampoc no ho sap la gent ni ho expliquen els guies. Els quatre arbres han crescut i tapen bastant la vista del claustre. En alguna de les visites a Montserrat cal dedicar-li una estona, sobretot a l’estiu, perquè és un racó frescal, bonic i gratificant.