Writings and lectures - 22

Escultura i ornamentació edilícia a Montserrat

8. La façana antiga de l’església

Anteriorment, vam veure el que resta de la façana romànica de la primitiva església de Montserrat. La façana renaixentista de l’actual basílica la coneixem únicament per fotografies, ja que va perdurar fins a la primeria del segle XX, quan va ser desmuntada i en part aprofitada per fer-ne l’actual d’estil neoplateresc.

Desconeixem l’autor o tracista de la façana renaixentista. Tota l’obra de l’església de Montserrat, començada l’onze de juliol de 1560 i consagrada el 2 de febrer de 1592, va resultar enormement costosa i accidentada, amb aturades llargues, improvisacions sobre la marxa i amb un canvi referent a les cobertes de l’església que desnaturalitzava la forma original de l’edifici. Quan la consagraren encara no estava regularitzada exteriorment, ni de bon tros. El 1602 fou contractada una bastida per “perfeccionar” els exteriors “des del frontispici de dita església, on s’obre la porta gran per entrar a l’església”. La portada renaixentista caldria datar-la, doncs, en el primer decenni del segle XVII, però com era norma habitual de la casa, els sovintejats canvis de govern abacial i les desavinences entre catalans i castellans, provocaren que també aquesta façana quedés inacabada durant més d’un segle i mig.

Val a dir que l’arquitectura religiosa del segle XVI del nostre país, llevat d’alguns casos especials, es despreocupa bastant de les façanes. Tot l’interès es concentra a crear un espai interior ampli i net cobert amb arcs torals de mig punt i creueria de reminiscència encara gòtica. La façana té poca importància. Si a aquest desinterès general afegim que a Montserrat l’església renaixentista, per la part frontal, es trobava incrustada dins d’un embull d’edificacions medievals, comprendrem perquè va quedar durant tants anys incompleta.

Ho podem dir ben clarament: la portada renaixentista de Montserrat no era cap joia; els viatgers en els seus relats no la descriuen ni hi paren atenció, però mirant el conjunt, no era menyspreable i es trobava amb escreix per damunt del comú de les esglésies de l’època. Seguia l’esquema d’arc triomfal de dos pisos, amb tres columnes exemptes per banda, que emmarcaven vuit fornícules a la part inferior, cornisa, i quatre fornícules més als laterals de la part superior. La porta principal era rectangular amb inscripció a la llinda, que indicava les dates de construcció i els noms dels abats que la van iniciar i acabar, i un timpà de mig punt a sobre. El centre del pis superior es trobava cobricelat amb un arc rebaixat i una petxina. Evidentment les dotze fornícules estaven pensades per contenir les escultures dels dotze apòstols, i lògicament el centre devia ser ocupat per la figura de Jesucrist. Però aquestes escultures no arribaren fins al 1776.

Durant el segle XVII, sense que puguem precisar la data, volgueren rematar la façana afegint-hi un cos superior fins arribar a la rosassa. Es tractava d’un relleu molt maldestre que consistia en dos escuts de la monarquia als extrems i una representació de l’Anunciació a la Mare de Déu, que havia esdevingut la titular de l’església nova, en substitució de la Nativitat de la Verge, que ho havia estat de la romànica. És molt curiós, però els qui vivim a Montserrat ho constatem. L’església del segle XI estava orientada exactament en la direcció de la sortida del sol al setembre, mentre que la del segle XVI ho està cap al sol ixent entre març i abril. Ho constatem perquè en aquesta època de bon matí el sol penetra per les finestres de l’absis central de manera que la imatge la veiem a contrallum.

Abans he avançat que el 1776 pensaren a omplir les fornícules de la façana amb les degudes escultures. La raó d’aquest fet va ser l’enderroc de les construccions medievals que hi havia davant d’aquesta façana per a la construcció d’un espai porticat, quadrat i ampli, que fes funcions d’atri de l’església, a sobre del qual es construïen dependències i cel·les pròpies d’un monestir, que denominem la mongia. En guanyar visibilitat aquesta façana, pensaren a poblar-la de les escultures de què estava mancada.

La Il·lustració havia arribat també a Montserrat i per realitzar aquesta obra pensaren en artistes acadèmics de fama. Primerament encarregaren una tramesa important de marbre de Carrara i en segon lloc distribuïren les escultures, totes d’una mida una mica més petita que la natural, a un grup d’escultors barcelonins: Pau Serra, Joan Enrich i Ramon Amadeu. Un cop fetes aquestes escultures i portades a Montserrat, arribat el moment de col·locar-les a les fornícules, va predominar un sentiment de decepció. Segons els cànons acadèmics vigents, tinguts com a norma suprema entre els promotors de l’esperit neoclàssic, la portada renaixentista de Montserrat apareixia mancada de regla i proporció, barroera i de mal gust, i a més les noves escultures estaven fetes a una escala que no es corresponia amb les fornícules que havien de contenir-les, que resultaven massa llargues i estretes. Només col·locaren, doncs, el timpà de Pau Serra, mentre que les altres tretze escultures foren dipositades en un magatzem tot esperant de fer una nova façana de gust més acadèmic. Però com això no arribava mai, el 1811 les col·locaren totes a la façana.

Aquestes escultures eren de molt bona qualitat, tot i que l’acadèmic Vargas Ponce que les veié a Montserrat va considerar que el relleu de Pau Serra era “obra de mediana execución”, i que els altres escultors, tot i ser acadèmics com ell, “aquí se desempeñaron desigualmente”. De les dotze escultures que constituïen l’apostolat, quatre eren de Pau Serra, quatre de Joan Enrich i les altres quatre de Ramon Amadeu. Com que no van signades no podem fer-ne una atribució precisa. Suara hem dit que aquestes escultures les col·locaren al seu lloc a començament del 1811. En mala hora ho feren! Eren els temps més acèrrims de la Guerra de Napoleó. El maig de 1810 la Junta Provincial de Defensa va declarar Montserrat “castell d’armes”, un fet que el constituïa en objectiu de guerra. Les escultures dels acadèmics només van restar al seu lloc menys de sis mesos, perquè a final de juliol del 1811 la soldadesca napoleònica espoliava el monestir i destruïa sistemàticament tot allò que considerava de valor. Les vuit escultures de la façana, les que es trobaven més a mà, van ser enderrocades i destruïdes. Només quedaren in situ les cinc del cos superior de la façana, però encara mutilades amb dispars de fusell.

Acabada la Guerra, quan els monjos pogueren tornar al monestir, recolliren els fragments dels marbres mutilats i els guardaren com pogueren fins que fou organitzat l’anomenat Museu Lapidari. Ja hem dit abans que la façana renaixentista tenia mala premsa entre els acadèmics. Els dictàmens que el monestir va recavar als arquitectes savis en vistes a la restauració després de la Guerra del Francès, sentenciaven aquesta façana a una desaparició sense remei, però altres urgències anaven retardant l’execució de la sentència. Al canvi de segle sortí en ferm l’oportunitat de construir una nova façana, propiciada per les mecenes germanes Llagostera, de la qual parlarem pròximament. Aleshores, en desmuntar la vella, tragueren de les fornícules les cinc escultures de la part superior i el timpà de Pau Serra; totes aquestes peces foren guardades al Museu Lapidari de l’interior del monestir. De la resta de la façana vella només aprofitaren les sis columnes monolítiques que es trobaven al costat de la porta i que actualment podem veure al mateix lloc; tota la resta fou destruïda.

Les escultures dels acadèmics dipositades al Lapidari han estat reutilitzades amb finalitats decoratives. El timpà (marbre, 227x 115 cm) actualment es pot veure sobre la porta oberta a l’ala porticada de l’atri, per on passen els nombrosos pelegrins per anar a besar la santa imatge. La cara de la Mare de Déu havia estat destruïda segurament a trets durant la devastació napoleònica i, quan era al Lapidari, alguna mà més piadosa que experta li va col·locar una altra de ceràmica i va aprofitar l’ocasió per pintar de negre la cara de l’Infant i les mans d’ambdós. La composició està estructurada segons la iconografia més comuna de les estampes, amb les figures a primer terme i el paisatge montserratí al fons, amb abundant vegetació i les edificacions de l’església al costat dret i de la Santa Cova, a l’esquerre, i diverses ermites escampades entre els penyals. L’escultor, per tal de suggerir la cova on segons la tradició fou trobada la santa imatge va disposar una cavitat llisa al darrere d’ella i dos capets d’àngel. Al peu de la Madona podem veure un cistell de flors, i al costat dos escolanets cantors. Al costat esquerre veiem la figura agenollada d’un home mig nu que es dóna cops al pit, amb un farcell de llenya al costat. Aquesta figura no pot representar altra cosa que el llegendari Fra Garí de Montserrat, demanant a la Mare de Déu perdó i indulgència pel seu horrible pecat.

Les altres cinc escultures actualment es troben col·locades al jardí del monestir en un lloc romàntic i ombrívol. Representen els apòstols Andreu, Joan, Jaume i Pere, com diuen les inscripcions. Impossible escatir-ne l’autoria. Molts estudiosos que vénen a veure-les juguen a fer atribucions però totes resulten incertes; on hi ha més concordança és en atribuir a Amadeu la figura del “Salvator Mundi” que es troba presidint el conjunt. Són les restes de l’antiga façana renaixentista, la vida atzarosa de la qual acabem de relatar.