Writings and lectures - 28

Escultura i ornamentació edilícia a Montserrat

11. La façana nova de la basílica (3/3)

Al centre d’aquesta balustrada s’aixequen les figures, de mida més que el natural, de Crist i dels apòstols obra d’Agapit Vallmitjana. Deu anys abans, el 1887, aquest escultor ja havia fet les imatges de Crist i dels dotze apòstols per a la façana neogòtica de la catedral de Barcelona. Si comparem aquelles figures amb les de Montserrat, constatem que les barcelonines són molt més rígides i estàtiques. Els Vallmitjana sempre van ser hostils a les concepcions naturalistes i modernistes i concretament als conceptes escultòrics que propugnava Josep Llimona i els membres del Cercle de Sant Lluc; però amb el transcurs del temps, després que Llimona hagués treballat per a Montserrat durant els anys noranta, el naturalisme modernista que s’havia filtrat en l’ambient general afectava també al refractari Vallmitjana.

El basament en què es drecen les tretze escultures pot semblar estrany. L’escultor va explicar que havia volgut fer unes ares o altars de libacions romanes del culte pagà, però capgirades de cap per avall, per a indicar la victòria de la nova religió cristiana sobre el paganisme. Però encara crida més l’atenció que cada una d’aquestes ares porti escrit amb lletres ben grosses el nom de l’escultor amb un afany de notorietat indissimulat. La figura de Jesús beneint i portant la creu sobresurt una mica per damunt de les altres. També el seu dosser és més alt.

Els apòstols estan ben caracteritzats i els seus rostres expressen una personalitat ben definida i cadascú d’ells porta com a nota identificativa l’instrument del martiri o un altre motiu propi, com les claus de sant Pere o el llibre de l’evangeli en el cas de sant Mateu.

El pis superior, que és el tercer, està dedicat tot ell a emmarcar en un gran rectangle vertical la gran rosassa de 15 m de diàmetre que il·lumina la nau central de la basílica. Per tal de guanyar alçada sobreposa sobre les dues columnes dos grans balustres acabats en un pinacle rematat amb la figura del noi ajupit que sosté un escut amb les inicials de les donants.

Als carcanyols han posat quatre medallons amb els caps, en un alt relleu molt pronunciat, de les virtuts cardinals: la Justícia amb la balança, la Prudència amb una serp, la Fortalesa amb una pell de lleó, i la Temprança coberta modestament amb un vel.

Resta encara un cos superior dedicat a ennoblir el rellotge amb arquitectures i decoració a joc amb l’inferior. I encara, al cim dels quatre cossos esmentats, han posat com a cimal, sobre un fris de capets d’àngels, una creu també molt decorada, amb un medalló gran amb un àngel al centre i altres tres iguals però més petits als extrems dels braços. Aquesta creu es troba flanquejada per dos gerros i dos pinacles als extrems. Els comentaristes catòlics que van esmentar aquesta façana deien que era un monument per a afirmar de manera categòrica el triomf del cristianisme, relacionat amb l’entrada del segle XX.

L’obra d’aquesta façana va ser relativament ràpida, uns catorze mesos. La van inaugurar oficialment el 20 d’octubre de 1901 al final d’una solemne missa pontifical oficiada per l’abat. Hi assistiren l’arquitecte i les donants, que regalaren a l’abat una clau de plata de les portes noves de la basílica i aquest les obsequià amb un bonic tríptic amb els relleus d’una Mare de Déu de Montserrat i les figures de les santes Emília i Elvira.

La nova façana de l’església de Montserrat no suscità cap mena d’entusiasme en l’ambient artístic barceloní. Només se n’ocupà la Revista Popular, que era una publicació de propaganda catòlica, i La Ilustración Española y Americana. Aquesta façana mai no va agradar a l’abat Deàs i assegurava que ell “hizo todo lo posible para que ese proyecto fuese más conforme con la iglesia y para responder en cierto modo al público que lo criticó”. I continua: “Resultado de la conducta del Sr. Villar es que no ha hecho ninguna obra más en Montserrat”.

Equivocada era la visió retrògrada de l’abat en un moment en què l’arquitectura modernista catalana jugava un paper de primer ordre en el món artístic mundial. Equivocada era també la proposta de l’arquitecte, refractari a la modernitat, que volgué inventar-se un estil salmantí o neoplateresc, quan en realitat era un retorn sui generis, ensucrat i efectista, als estils isabelins anteriors a l’Exposició Universal del 88.

¿Us imagineu què hauria estat per a Montserrat si l’abat Deàs en comptes de tirar pel dret o d’encomanar aquesta façana a Villar Carmona hagués tingut una  visió més àmplia i l’hagués encarregat a Antoni Gaudí, que tenia bons contactes amb Montserrat? Ben cert que hauria estat un exponent meravellós de l’art del moment amarat de fe i de sentiment patriòtic. Però això és somiar impossibles. La història és com és i els paràmetres mentals i econòmics del Montserrat dels inicis del segle XX eren el que eren, i encara podem estar agraïts a les germanes Llagostera i a l’arquitecte Villar Carmona. El seu estil neosalmantí o neoplateresc s’escau molt millor a aquesta façana que no el neogòtic o el neobizantí, ja que lliga millor amb l’atri o pati que precedeix la basílica, fet a mitjan segle XVIII d’acord amb l’arquitectura barroca militar. La façana de Villar serveix de transició i augura allò que el visitant trobarà dintre de l’església.

Ningú no pot negar que aquesta façana té monumentalitat, que és l’objectiu principal que es pretenia, i si hom l’esguarda detingudament i a la menuda, com hem fet nosaltres, hi trobarà expressions amb caràcter en les escultures de Vallmitjana i detalls ben agradosos i amables en l’escultura decorativa que susciten somriures de complaença. Tot i que mai no ha estat una obra d’art amb mèrits d’entrar en una antologia, el temps juga a favor seu a mida que s’esvaeixen els criteris històrics i s’imposa el primer cop d’ull i la sensació general que produeix: grandiositat apropiada al lloc, ordre i voluntat d’agradar.     

Writings and lectures - 22

Escultura i ornamentació edilícia a Montserrat

8. La façana antiga de l’església

Anteriorment, vam veure el que resta de la façana romànica de la primitiva església de Montserrat. La façana renaixentista de l’actual basílica la coneixem únicament per fotografies, ja que va perdurar fins a la primeria del segle XX, quan va ser desmuntada i en part aprofitada per fer-ne l’actual d’estil neoplateresc.

Desconeixem l’autor o tracista de la façana renaixentista. Tota l’obra de l’església de Montserrat, començada l’onze de juliol de 1560 i consagrada el 2 de febrer de 1592, va resultar enormement costosa i accidentada, amb aturades llargues, improvisacions sobre la marxa i amb un canvi referent a les cobertes de l’església que desnaturalitzava la forma original de l’edifici. Quan la consagraren encara no estava regularitzada exteriorment, ni de bon tros. El 1602 fou contractada una bastida per “perfeccionar” els exteriors “des del frontispici de dita església, on s’obre la porta gran per entrar a l’església”. La portada renaixentista caldria datar-la, doncs, en el primer decenni del segle XVII, però com era norma habitual de la casa, els sovintejats canvis de govern abacial i les desavinences entre catalans i castellans, provocaren que també aquesta façana quedés inacabada durant més d’un segle i mig.

Val a dir que l’arquitectura religiosa del segle XVI del nostre país, llevat d’alguns casos especials, es despreocupa bastant de les façanes. Tot l’interès es concentra a crear un espai interior ampli i net cobert amb arcs torals de mig punt i creueria de reminiscència encara gòtica. La façana té poca importància. Si a aquest desinterès general afegim que a Montserrat l’església renaixentista, per la part frontal, es trobava incrustada dins d’un embull d’edificacions medievals, comprendrem perquè va quedar durant tants anys incompleta.

Ho podem dir ben clarament: la portada renaixentista de Montserrat no era cap joia; els viatgers en els seus relats no la descriuen ni hi paren atenció, però mirant el conjunt, no era menyspreable i es trobava amb escreix per damunt del comú de les esglésies de l’època. Seguia l’esquema d’arc triomfal de dos pisos, amb tres columnes exemptes per banda, que emmarcaven vuit fornícules a la part inferior, cornisa, i quatre fornícules més als laterals de la part superior. La porta principal era rectangular amb inscripció a la llinda, que indicava les dates de construcció i els noms dels abats que la van iniciar i acabar, i un timpà de mig punt a sobre. El centre del pis superior es trobava cobricelat amb un arc rebaixat i una petxina. Evidentment les dotze fornícules estaven pensades per contenir les escultures dels dotze apòstols, i lògicament el centre devia ser ocupat per la figura de Jesucrist. Però aquestes escultures no arribaren fins al 1776.

Durant el segle XVII, sense que puguem precisar la data, volgueren rematar la façana afegint-hi un cos superior fins arribar a la rosassa. Es tractava d’un relleu molt maldestre que consistia en dos escuts de la monarquia als extrems i una representació de l’Anunciació a la Mare de Déu, que havia esdevingut la titular de l’església nova, en substitució de la Nativitat de la Verge, que ho havia estat de la romànica. És molt curiós, però els qui vivim a Montserrat ho constatem. L’església del segle XI estava orientada exactament en la direcció de la sortida del sol al setembre, mentre que la del segle XVI ho està cap al sol ixent entre març i abril. Ho constatem perquè en aquesta època de bon matí el sol penetra per les finestres de l’absis central de manera que la imatge la veiem a contrallum.

Abans he avançat que el 1776 pensaren a omplir les fornícules de la façana amb les degudes escultures. La raó d’aquest fet va ser l’enderroc de les construccions medievals que hi havia davant d’aquesta façana per a la construcció d’un espai porticat, quadrat i ampli, que fes funcions d’atri de l’església, a sobre del qual es construïen dependències i cel·les pròpies d’un monestir, que denominem la mongia. En guanyar visibilitat aquesta façana, pensaren a poblar-la de les escultures de què estava mancada.

La Il·lustració havia arribat també a Montserrat i per realitzar aquesta obra pensaren en artistes acadèmics de fama. Primerament encarregaren una tramesa important de marbre de Carrara i en segon lloc distribuïren les escultures, totes d’una mida una mica més petita que la natural, a un grup d’escultors barcelonins: Pau Serra, Joan Enrich i Ramon Amadeu. Un cop fetes aquestes escultures i portades a Montserrat, arribat el moment de col·locar-les a les fornícules, va predominar un sentiment de decepció. Segons els cànons acadèmics vigents, tinguts com a norma suprema entre els promotors de l’esperit neoclàssic, la portada renaixentista de Montserrat apareixia mancada de regla i proporció, barroera i de mal gust, i a més les noves escultures estaven fetes a una escala que no es corresponia amb les fornícules que havien de contenir-les, que resultaven massa llargues i estretes. Només col·locaren, doncs, el timpà de Pau Serra, mentre que les altres tretze escultures foren dipositades en un magatzem tot esperant de fer una nova façana de gust més acadèmic. Però com això no arribava mai, el 1811 les col·locaren totes a la façana.

Aquestes escultures eren de molt bona qualitat, tot i que l’acadèmic Vargas Ponce que les veié a Montserrat va considerar que el relleu de Pau Serra era “obra de mediana execución”, i que els altres escultors, tot i ser acadèmics com ell, “aquí se desempeñaron desigualmente”. De les dotze escultures que constituïen l’apostolat, quatre eren de Pau Serra, quatre de Joan Enrich i les altres quatre de Ramon Amadeu. Com que no van signades no podem fer-ne una atribució precisa. Suara hem dit que aquestes escultures les col·locaren al seu lloc a començament del 1811. En mala hora ho feren! Eren els temps més acèrrims de la Guerra de Napoleó. El maig de 1810 la Junta Provincial de Defensa va declarar Montserrat “castell d’armes”, un fet que el constituïa en objectiu de guerra. Les escultures dels acadèmics només van restar al seu lloc menys de sis mesos, perquè a final de juliol del 1811 la soldadesca napoleònica espoliava el monestir i destruïa sistemàticament tot allò que considerava de valor. Les vuit escultures de la façana, les que es trobaven més a mà, van ser enderrocades i destruïdes. Només quedaren in situ les cinc del cos superior de la façana, però encara mutilades amb dispars de fusell.

Acabada la Guerra, quan els monjos pogueren tornar al monestir, recolliren els fragments dels marbres mutilats i els guardaren com pogueren fins que fou organitzat l’anomenat Museu Lapidari. Ja hem dit abans que la façana renaixentista tenia mala premsa entre els acadèmics. Els dictàmens que el monestir va recavar als arquitectes savis en vistes a la restauració després de la Guerra del Francès, sentenciaven aquesta façana a una desaparició sense remei, però altres urgències anaven retardant l’execució de la sentència. Al canvi de segle sortí en ferm l’oportunitat de construir una nova façana, propiciada per les mecenes germanes Llagostera, de la qual parlarem pròximament. Aleshores, en desmuntar la vella, tragueren de les fornícules les cinc escultures de la part superior i el timpà de Pau Serra; totes aquestes peces foren guardades al Museu Lapidari de l’interior del monestir. De la resta de la façana vella només aprofitaren les sis columnes monolítiques que es trobaven al costat de la porta i que actualment podem veure al mateix lloc; tota la resta fou destruïda.

Les escultures dels acadèmics dipositades al Lapidari han estat reutilitzades amb finalitats decoratives. El timpà (marbre, 227x 115 cm) actualment es pot veure sobre la porta oberta a l’ala porticada de l’atri, per on passen els nombrosos pelegrins per anar a besar la santa imatge. La cara de la Mare de Déu havia estat destruïda segurament a trets durant la devastació napoleònica i, quan era al Lapidari, alguna mà més piadosa que experta li va col·locar una altra de ceràmica i va aprofitar l’ocasió per pintar de negre la cara de l’Infant i les mans d’ambdós. La composició està estructurada segons la iconografia més comuna de les estampes, amb les figures a primer terme i el paisatge montserratí al fons, amb abundant vegetació i les edificacions de l’església al costat dret i de la Santa Cova, a l’esquerre, i diverses ermites escampades entre els penyals. L’escultor, per tal de suggerir la cova on segons la tradició fou trobada la santa imatge va disposar una cavitat llisa al darrere d’ella i dos capets d’àngel. Al peu de la Madona podem veure un cistell de flors, i al costat dos escolanets cantors. Al costat esquerre veiem la figura agenollada d’un home mig nu que es dóna cops al pit, amb un farcell de llenya al costat. Aquesta figura no pot representar altra cosa que el llegendari Fra Garí de Montserrat, demanant a la Mare de Déu perdó i indulgència pel seu horrible pecat.

Les altres cinc escultures actualment es troben col·locades al jardí del monestir en un lloc romàntic i ombrívol. Representen els apòstols Andreu, Joan, Jaume i Pere, com diuen les inscripcions. Impossible escatir-ne l’autoria. Molts estudiosos que vénen a veure-les juguen a fer atribucions però totes resulten incertes; on hi ha més concordança és en atribuir a Amadeu la figura del “Salvator Mundi” que es troba presidint el conjunt. Són les restes de l’antiga façana renaixentista, la vida atzarosa de la qual acabem de relatar.    

   

       

Writings and lectures - 21

Escultura i ornamentació edilícia a Montserrat
7. La creu de terme de la plaça

Quan observem els gravats antics que representen Montserrat ens sorprèn que en realitat l’urbanisme d’aquest lloc ha variat relativament poc. La causa és el singular emplaçament del lloc. Ens trobem a la falda d’una muntanya amb un declivi imponent. Les construccions, doncs, forçosament han d’estar disposades en terrasses i el camí d’accés ha de fer zig-zag. En urbanisme la geografia no solament condiciona, sinó que s’imposa i mana.

Els antics gravats de Montserrat ens mostren que la muntanya estava ornada per multitud de creus segurament de fusta que cridaven poderosament l’atenció i que volien accentuar la santedat del lloc. El primer que va estampar el paisatge de Montserrat va ser l’alemany Joan Luchner, que el 1499 va imprimir a Montserrat el Missale Benedictinum.

El camí d’accés estava solcat per set rafals amb una creu dedicats als set goigs de la Mare de Déu, on els pelegrins descansaven a l’ombra i en dies de pluja servien de refugi. Els veiem clarament a l’estampa del final del segle XVI que va fer gravar Joan Miralles.

En aquest gravat veiem de manera ben destacada la creu de terme a l’entrada dels edificis del monestir i del santuari per indicar el final del trajecte. A Montserrat n’hi havia tres, que amb les naturals variacions perduren encara.

La primera és la de l’ermita de Sant Miquel, des de la qual els pelegrins quedaven sorpresos en veure de sobte una fabulosa vista panoràmica de tot Montserrat.

L’altra era la que marcava l’arribada a Montserrat pel camí septentrional de la muntanya, que venia de Can Massana o de Monistrol i que estava emplaçada a la placeta dels Apòstols. És una peça del segle XVI, que en els primers anys del segle XX va des desplaçada del seu lloc original i que actualment es pot contemplar a l'Espai Audiovisual de Montserrat, mentre que es conserva una còpia al jardí del monestir.

La tercera creu de terme, també del segle XVI i que era la més treballada, és la que ara ens ocupa i que descriurem detalladament. Es trobava justament al davant del portal de l’entrada principal al santuari i indicava el final del trajecte. Durant la Guerra del Francès degué ser demolida i fragmentada, talment que al Museu Lapidari només es guardaven el nus mig partit i diversos fragments dels braços principals de la creu. Quan en els primers anys cinquanta l’abat Aureli M. Escarré volgué organitzar la porxada d’accés a l’atri de la basílica i recompondre els sepulcres renaixentistes del quals vam parlar anteriorment, ordenà també de muntar la històrica creu de terme a base de les peces que s’havien guardat i les que per aquella intervenció van inventar. La restauració, no sé si es mereix aquest nom, va ser bastant improvisada; però la creu va ser posada en valor. La van muntar al costat de la porta d’accés a la porteria del monestir, però almenys era un lloc protegit de la pluja i de l’erosió.

Evidentment la porxada de l’atri no era el lloc apropiat per a una creu de terme. El lloc històric que li correspondria era al bell mig de la plaça davant la façana. Tanmateix, en aquest punt ja havien col·locat el monument a la Immaculada abans de la Guerra i hi havia l’experiència que els dies de grans concentracions de gent aquest monument molestava. Aleshores trobaren que el lloc escaient per muntar la històrica creu de terme era el punt de confluència entre l’eix de la basílica i el del camí per on accedeixen els pelegrins i visitants de Montserrat, talment que quan a la basílica obren la porta principal, des de l’altar es veu en línia recta aquesta creu de terme i també des de la creu de terme es veu frontalment l’altar.

El lloc d’emplaçament d’aquesta creu era esplèndid, però la gran llàstima va ser que la intempèrie i l’embat dels vents van ocasionar un desgast important que afectà tota la peça i sobretot els afegits que havien fet amb ocasió del primer muntatge.

El 1997 en retransmetre per TV3 la missa commemorativa del cinquantenari de l’entronització de la imatge de la Mare de Déu que va tenir lloc a la plaça de Montserrat les càmeres van enfocar reiteradament aquesta creu i vam observar de molt a prop com estava de desgastada i la urgència immediata d’una restauració aquesta vegada feta sense presses i a tota consciència per les restauradores Pilar Díaz i Soledad Dueñas el 2001. La creu del segle XVI va ser desmuntada i reforçada interiorment amb una ànima d’acer i restituïda tant com va ser possible a la seva forma original, eliminant els afegits maldestres; però aquesta peça un cop restaurada ja no va tornar a la plaça sinó que es guarda a l’interior del monestir.

A la plaça, al lloc de la confluència dels eixos, vam col·locar un facsímil de pedra més compacta i resistent que la sorrenca original. Aquest facsímil, tant la creu com el nus, van ser elaborats per l’escultor Lluís Cera.

Les creus de terme tenen una morfologia bastant estandarditzada. Molt sovint estan muntades sobre una base esglaonada que permet als vianants de seure-hi. Sobre aquest basament s’aixeca el fust o el tronc de la columna que acaba amb el nus sobre el qual es planta la creu. Com que per definició la creu de terme està exposada als quatre vents, no té pròpiament un davant i un darrere sinó que les dues cares de la creu estan treballades amb el mateix interès. Com s’esdevé moltes vegades una cara està dedicada a Crist clavat en creu i l’altra a la Mare de Déu.

En el cas de Montserrat del crucifix original queden només la figura de mig cos en avall i els dos braços del Crucificat, però al facsímil que actualment veu el públic la figura ha estat recomposta. Crist recolza els peus directament sobre el capet d’un àngel alat, una figura que es repeteix a l’extrem dels altres braços.

L’altra cara, la dedicada a la Mare de Déu, té més escultura i és d’un relleu més elevat que la del Sant Crist. Veiem una Mare de Déu dreta que sosté amb el braç esquerre l’Infant Jesús despullat i tots dos agafen una serra que la Mare de Déu mostra davant del pit. Es tracta d’una figuració de la Mare de Déu de Montserrat. Als extrems de la creu veiem la representació dels quatre evangelistes de cos sencer amb el seu símbol.

El nus té també el seu interès. És octogonal i repeteix per dues vegades, al davant i al darrere, l’escut de Montserrat amb la muntanya i la serra. Entre aquest motiu heràldic hi ha dues ternes de sants encapçalades una per Sant Pere i una altra per Sant Pau.

En el procés de restauració van aparèixer només les inscripcions de dos sants, la de Sant Pau i la de Sant Mateu, però això ens indica que cada sant portava el seu nom inscrit en la pedra, que el temps ha esborrat. Amb tot, llur identificació no és problemàtica puix que cadascú porta el seu emblema. Al costat de Sant Pau veiem Sant Mateu i al seu costat, Sant Jaume de Galícia vestit de pelegrí.

La terna inversa està constituïda per Sant Pere, Santa Llúcia amb la palma i la plata amb els ulls i Sant Joan Baptista amb el torç despullat i portant un bàcul cruciforme. El fust treballat a base d’hexàgons allargassats i encaixats el van fer en la primera instal·lació dels anys cinquanta prenent per model un fragment que hi havia al Lapidari. La decoració de filets de perles i ous, rinxols d’acant i flors obertes als extrems és molt pròpia del Renaixement i ens indica que aquesta era una peça feta amb cura especial i d’una categoria que si no és excepcional és de molt bona mà que excel·leix entre les que resten en peu en els pobles i camins de Catalunya. Un advertiment final, aquesta creu, amb motiu de la remodelació de les places fetes entre 2002 i 2004 va ser desmuntada una altra vegada i tornada a muntar uns pocs metres més amunt en un nivell superior.