Escultura i ornamentació edilícia a Montserrat
11. La façana nova de la basílica (3/3)
Al centre
d’aquesta balustrada s’aixequen les figures, de mida més que el natural, de
Crist i dels apòstols obra d’Agapit Vallmitjana. Deu anys abans, el 1887,
aquest escultor ja havia fet les imatges de Crist i dels dotze apòstols per a
la façana neogòtica de la catedral de Barcelona. Si comparem aquelles figures
amb les de Montserrat, constatem que les barcelonines són molt més rígides i
estàtiques. Els Vallmitjana sempre van ser hostils a les concepcions
naturalistes i modernistes i concretament als conceptes escultòrics que
propugnava Josep Llimona i els membres del Cercle de Sant Lluc; però amb el
transcurs del temps, després que Llimona hagués treballat per a Montserrat
durant els anys noranta, el naturalisme modernista que s’havia filtrat en
l’ambient general afectava també al refractari Vallmitjana.
El basament
en què es drecen les tretze escultures pot semblar estrany. L’escultor va
explicar que havia volgut fer unes ares o altars de libacions romanes del culte
pagà, però capgirades de cap per avall, per a indicar la victòria de la nova
religió cristiana sobre el paganisme. Però encara crida més l’atenció que cada
una d’aquestes ares porti escrit amb lletres ben grosses el nom de l’escultor
amb un afany de notorietat indissimulat. La figura de Jesús beneint i portant
la creu sobresurt una mica per damunt de les altres. També el seu dosser és més
alt.
Els apòstols
estan ben caracteritzats i els seus rostres expressen una personalitat ben
definida i cadascú d’ells porta com a nota identificativa l’instrument del
martiri o un altre motiu propi, com les claus de sant Pere o el llibre de
l’evangeli en el cas de sant Mateu.
El pis
superior, que és el tercer, està dedicat tot ell a emmarcar en un gran
rectangle vertical la gran rosassa de 15 m de diàmetre que il·lumina la nau
central de la basílica. Per tal de guanyar alçada sobreposa sobre les dues
columnes dos grans balustres acabats en un pinacle rematat amb la figura del
noi ajupit que sosté un escut amb les inicials de les donants.
Als
carcanyols han posat quatre medallons amb els caps, en un alt relleu molt
pronunciat, de les virtuts cardinals: la Justícia amb la balança, la Prudència
amb una serp, la Fortalesa amb una pell de lleó, i la Temprança coberta
modestament amb un vel.
Resta encara
un cos superior dedicat a ennoblir el rellotge amb arquitectures i decoració a
joc amb l’inferior. I encara, al cim dels quatre cossos esmentats, han posat
com a cimal, sobre un fris de capets d’àngels, una creu també molt decorada,
amb un medalló gran amb un àngel al centre i altres tres iguals però més petits
als extrems dels braços. Aquesta creu es troba flanquejada per dos gerros i dos
pinacles als extrems. Els comentaristes catòlics que van esmentar aquesta
façana deien que era un monument per a afirmar de manera categòrica el triomf
del cristianisme, relacionat amb l’entrada del segle XX.
L’obra
d’aquesta façana va ser relativament ràpida, uns catorze mesos. La van
inaugurar oficialment el 20 d’octubre de 1901 al final d’una solemne missa
pontifical oficiada per l’abat. Hi assistiren l’arquitecte i les donants, que
regalaren a l’abat una clau de plata de les portes noves de la basílica i aquest
les obsequià amb un bonic tríptic amb els relleus d’una Mare de Déu de
Montserrat i les figures de les santes Emília i Elvira.
La nova
façana de l’església de Montserrat no suscità cap mena d’entusiasme en
l’ambient artístic barceloní. Només se n’ocupà la Revista Popular, que era una publicació de propaganda catòlica, i La Ilustración Española y Americana. Aquesta façana mai no va agradar a
l’abat Deàs i assegurava que ell “hizo
todo lo posible para que ese proyecto fuese más conforme con la iglesia y para
responder en cierto modo al público que lo criticó”. I continua: “Resultado de la conducta del Sr. Villar es
que no ha hecho ninguna obra más en Montserrat”.
Equivocada
era la visió retrògrada de l’abat en un moment en què l’arquitectura modernista
catalana jugava un paper de primer ordre en el món artístic mundial. Equivocada
era també la proposta de l’arquitecte, refractari a la modernitat, que volgué
inventar-se un estil salmantí o neoplateresc, quan en realitat era un retorn sui generis, ensucrat i efectista, als
estils isabelins anteriors a l’Exposició Universal del 88.
¿Us imagineu
què hauria estat per a Montserrat si l’abat Deàs en comptes de tirar pel dret o
d’encomanar aquesta façana a Villar Carmona hagués tingut una visió més àmplia i l’hagués encarregat a
Antoni Gaudí, que tenia bons contactes amb Montserrat? Ben cert que hauria
estat un exponent meravellós de l’art del moment amarat de fe i de sentiment
patriòtic. Però això és somiar impossibles. La història és com és i els
paràmetres mentals i econòmics del Montserrat dels inicis del segle XX eren el
que eren, i encara podem estar agraïts a les germanes Llagostera i a
l’arquitecte Villar Carmona. El seu estil neosalmantí o neoplateresc s’escau
molt millor a aquesta façana que no el neogòtic o el neobizantí, ja que lliga
millor amb l’atri o pati que precedeix la basílica, fet a mitjan segle XVIII
d’acord amb l’arquitectura barroca militar. La façana de Villar serveix de
transició i augura allò que el visitant trobarà dintre de l’església.
Ningú no pot
negar que aquesta façana té monumentalitat, que és l’objectiu principal que es
pretenia, i si hom l’esguarda detingudament i a la menuda, com hem fet
nosaltres, hi trobarà expressions amb caràcter en les escultures de Vallmitjana
i detalls ben agradosos i amables en l’escultura decorativa que susciten
somriures de complaença. Tot i que mai no ha estat una obra d’art amb mèrits
d’entrar en una antologia, el temps juga a favor seu a mida que s’esvaeixen els
criteris històrics i s’imposa el primer cop d’ull i la sensació general que
produeix: grandiositat apropiada al lloc, ordre i voluntat d’agradar.
