Writings and lectures - 28

Escultura i ornamentació edilícia a Montserrat

11. La façana nova de la basílica (3/3)

Al centre d’aquesta balustrada s’aixequen les figures, de mida més que el natural, de Crist i dels apòstols obra d’Agapit Vallmitjana. Deu anys abans, el 1887, aquest escultor ja havia fet les imatges de Crist i dels dotze apòstols per a la façana neogòtica de la catedral de Barcelona. Si comparem aquelles figures amb les de Montserrat, constatem que les barcelonines són molt més rígides i estàtiques. Els Vallmitjana sempre van ser hostils a les concepcions naturalistes i modernistes i concretament als conceptes escultòrics que propugnava Josep Llimona i els membres del Cercle de Sant Lluc; però amb el transcurs del temps, després que Llimona hagués treballat per a Montserrat durant els anys noranta, el naturalisme modernista que s’havia filtrat en l’ambient general afectava també al refractari Vallmitjana.

El basament en què es drecen les tretze escultures pot semblar estrany. L’escultor va explicar que havia volgut fer unes ares o altars de libacions romanes del culte pagà, però capgirades de cap per avall, per a indicar la victòria de la nova religió cristiana sobre el paganisme. Però encara crida més l’atenció que cada una d’aquestes ares porti escrit amb lletres ben grosses el nom de l’escultor amb un afany de notorietat indissimulat. La figura de Jesús beneint i portant la creu sobresurt una mica per damunt de les altres. També el seu dosser és més alt.

Els apòstols estan ben caracteritzats i els seus rostres expressen una personalitat ben definida i cadascú d’ells porta com a nota identificativa l’instrument del martiri o un altre motiu propi, com les claus de sant Pere o el llibre de l’evangeli en el cas de sant Mateu.

El pis superior, que és el tercer, està dedicat tot ell a emmarcar en un gran rectangle vertical la gran rosassa de 15 m de diàmetre que il·lumina la nau central de la basílica. Per tal de guanyar alçada sobreposa sobre les dues columnes dos grans balustres acabats en un pinacle rematat amb la figura del noi ajupit que sosté un escut amb les inicials de les donants.

Als carcanyols han posat quatre medallons amb els caps, en un alt relleu molt pronunciat, de les virtuts cardinals: la Justícia amb la balança, la Prudència amb una serp, la Fortalesa amb una pell de lleó, i la Temprança coberta modestament amb un vel.

Resta encara un cos superior dedicat a ennoblir el rellotge amb arquitectures i decoració a joc amb l’inferior. I encara, al cim dels quatre cossos esmentats, han posat com a cimal, sobre un fris de capets d’àngels, una creu també molt decorada, amb un medalló gran amb un àngel al centre i altres tres iguals però més petits als extrems dels braços. Aquesta creu es troba flanquejada per dos gerros i dos pinacles als extrems. Els comentaristes catòlics que van esmentar aquesta façana deien que era un monument per a afirmar de manera categòrica el triomf del cristianisme, relacionat amb l’entrada del segle XX.

L’obra d’aquesta façana va ser relativament ràpida, uns catorze mesos. La van inaugurar oficialment el 20 d’octubre de 1901 al final d’una solemne missa pontifical oficiada per l’abat. Hi assistiren l’arquitecte i les donants, que regalaren a l’abat una clau de plata de les portes noves de la basílica i aquest les obsequià amb un bonic tríptic amb els relleus d’una Mare de Déu de Montserrat i les figures de les santes Emília i Elvira.

La nova façana de l’església de Montserrat no suscità cap mena d’entusiasme en l’ambient artístic barceloní. Només se n’ocupà la Revista Popular, que era una publicació de propaganda catòlica, i La Ilustración Española y Americana. Aquesta façana mai no va agradar a l’abat Deàs i assegurava que ell “hizo todo lo posible para que ese proyecto fuese más conforme con la iglesia y para responder en cierto modo al público que lo criticó”. I continua: “Resultado de la conducta del Sr. Villar es que no ha hecho ninguna obra más en Montserrat”.

Equivocada era la visió retrògrada de l’abat en un moment en què l’arquitectura modernista catalana jugava un paper de primer ordre en el món artístic mundial. Equivocada era també la proposta de l’arquitecte, refractari a la modernitat, que volgué inventar-se un estil salmantí o neoplateresc, quan en realitat era un retorn sui generis, ensucrat i efectista, als estils isabelins anteriors a l’Exposició Universal del 88.

¿Us imagineu què hauria estat per a Montserrat si l’abat Deàs en comptes de tirar pel dret o d’encomanar aquesta façana a Villar Carmona hagués tingut una  visió més àmplia i l’hagués encarregat a Antoni Gaudí, que tenia bons contactes amb Montserrat? Ben cert que hauria estat un exponent meravellós de l’art del moment amarat de fe i de sentiment patriòtic. Però això és somiar impossibles. La història és com és i els paràmetres mentals i econòmics del Montserrat dels inicis del segle XX eren el que eren, i encara podem estar agraïts a les germanes Llagostera i a l’arquitecte Villar Carmona. El seu estil neosalmantí o neoplateresc s’escau molt millor a aquesta façana que no el neogòtic o el neobizantí, ja que lliga millor amb l’atri o pati que precedeix la basílica, fet a mitjan segle XVIII d’acord amb l’arquitectura barroca militar. La façana de Villar serveix de transició i augura allò que el visitant trobarà dintre de l’església.

Ningú no pot negar que aquesta façana té monumentalitat, que és l’objectiu principal que es pretenia, i si hom l’esguarda detingudament i a la menuda, com hem fet nosaltres, hi trobarà expressions amb caràcter en les escultures de Vallmitjana i detalls ben agradosos i amables en l’escultura decorativa que susciten somriures de complaença. Tot i que mai no ha estat una obra d’art amb mèrits d’entrar en una antologia, el temps juga a favor seu a mida que s’esvaeixen els criteris històrics i s’imposa el primer cop d’ull i la sensació general que produeix: grandiositat apropiada al lloc, ordre i voluntat d’agradar.     

Writings and lectures - 27

Escultura i ornamentació edilícia a Montserrat

10. La façana nova de la basílica (2/3)

L’abat Deàs quan va pensar a endreçar i afaiçonar la façana ja contemplava la necessitat d’obrir-hi dues portes grans laterals al costat del portal major, tot i que l’església només té una sola nau. La utilitat d’aquesta triple porta és la de permetre una evacuació ràpida del públic quan l’església n’està plena. Agapit Vallmitjana ja havia esculpit els timpans i l’arquitecte Villar va incorporar al seu projecte aquesta solució intel·ligent i pràctica. Els tres portals, perfectament units sota un mateix entaulament, tenen la forma d’un arc triomfal romà. La porta central és més ampla, però no més alta que les laterals, i es remarca la seva importància perquè la seva estructura és trompetada. El basament i les deu columnes exemptes, com ja hem esmentat anteriorment, són de pedra de la muntanya de Montserrat.

  

El portal principal, l’abat Deàs volgué dedicar-lo a commemorar aquell esdeveniment de 1881, que encara estava molt viu en la memòria de molts i que havia estat promogut pel seu antecessor, l’abat Miquel Muntadas. És un fet que va marcar molt el futur de Montserrat i la seva missió en el nostre país: em refereixo a la proclamació de la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de Catalunya. Per aquest fi i efecte l’abat volgué que el timpà principal fet per Venanci Vallmitjana evoqués aquell fet històric. Veiem el Papa Lleó XIII assegut i de perfil rebent amatent la súplica del bisbe barceloní José María de Urquinaona (1814-1883), que apareix agenollat davant del Papa, postulant el patronatge de la Mare de Déu de Montserrat sobre Catalunya. El fons és un esfumat molt delicat que representa la Mare de Déu de Montserrat, amb els seus vestits acampanats, davant les característiques muntanyes montserratines.

El bisbe Urquinaona va defensar ardorosament aquella causa que el govern espanyol volgué impedir per tots el mitjans, ja que Espanya en la seva integritat ja tenia una patrona i considerava aquella petició com un acte polític disgregant. Les fortes pressions espanyoles van aconseguir que la butlla pontifícia esborrés el nom de Catalunya i que la Mare de Déu de Montserrat fos proclamada patrona de les diòcesis catalanes. Segons com, era el mateix però segons com, no ho era. El monestir de Montserrat i els promotors d’aquella proclamació, entre els quals es destacava el bisbe Urquinaona, quedaren agraïts al Papa Lleó XIII, ja que almenys es va poder celebrar ben solemnement aquella festa de fe i pàtria, talment que la disquisició jurídica va quedar insignificant i gairebé inexistent en el sentiment popular. Però els qui s’assabentaren dels fets, fossin de dretes o d’esquerres, van admirar i recolzar la valentia del bisbe Urquinaona, mentre que els refractaris estaven totalment desconcertats ja que un bisbe andalús, proposat com a bisbe de Barcelona pel Ministeri de Justícia de Madrid, els havia sortit poc manejable. Per aquest motiu el monestir de Montserrat sempre ha estat orgullós de tenir a la façana principal la figura d’aquest bisbe eminentment pastor.

Els timpans de les altres dues portes laterals són també de Venanci Vallmitjana. El de l’esquerra representa la Nativitat de la Mare de Déu, que és la titular de l’església i la festa major del Santuari. A sota hi ha una inscripció llatina, treta de l’ofici litúrgic, que diu: “La teva Nativitat, o Verge i Mare de Déu, ha omplert de goig el món sencer”. La de l’altre costat representa la “Dormició” o Assumpció de Maria, la festa mariana més important de l’estiu, quan Montserrat es troba ple de visitants. La inscripció aplica a la Mare de Déu les paraules del Llibre de l’Èxode en què Déu es compromet a portar el seu Poble d’Israel a la terra promesa: “Jo aniré al teu davant i et donaré repòs”. Aquests timpans estan emmarcats per un enfilall de capets d’àngels i als carcanyols han col·locat medallons amb la petxina pròpia dels pelegrinatges.

Als intercolumnis d’aquesta entrada principal trobem unes faixes decoratives amb canelobres de vegetació i grius estilitzats i un medalló a cada costat amb les dates de començament (1900) i d’acabament (1901) de l’obra i quatre cartel·les amb els noms de les virtuts teologals: fe, esperança i caritat, a les quals han afegit les “bones obres”.

 

  

Sobre aquesta part inferior, la façana consta de quatre cossos més superposats fins arribar al cimal. El segon cos sobre la cornisa principal, que sobresurt com si fos un ràfec per a protegir el públic de la pluja, està dedicat a

Jesucrist, Salvador del món, i a l’apostolat, un tema molt comú de les façanes d’església, que ja es trobava a la façana renaixentista de Montserrat.

El dissenyador va organitzar al llarg d’aquesta part una balustrada ornamental arrambada al mur, que comprèn columnes tornejades i pilars piramidals invertits, plens de decoració floral, amb uns grans gerros als extrems. Aquesta balustrada acaba amb una cresteria decorativa, ornada amb pinacles rematats amb la figura d’un noi assegut a terra amb les cames creuades.

(continuarà)

Writings and lectures - 26

Escultura i ornamentació edilícia a Montserrat

9. La façana nova de la basílica (1/3)

Un cop acabada la restauració i l’ornamentació del presbiteri i de la nau de la basílica, el 1896, va arribar el moment de pensar en l’endreçament de la vella façana renaixentista, que encara mostrava els efectes de la destrossa napoleònica. L’abat Josep Deàs (1837-1921), que pilotava de manera molt personal tots els afers de la restauració de la basílica amb criteris de màxim efecte i mínima despesa, havia pensat en una simple rehabilitació de la façana vella, afegint-li dues portes laterals i omplint les fornícules buides amb escultures noves que encarregà als escultors germans Vallmitjana, Venanci (1826-1919) i Agapit (1833-1905). Som al setembre de 1897.

La façana antiga de la basílica

Les relacions de l’abat Deàs amb l’arquitecte ordinari de Montserrat, que també ho era del bisbat de Barcelona, Francesc de Paula del Villar Carmona (1860-1927), mai no foren bones del tot. Segons el criteri de l’abat, l’arquitecte Villar habitualment projectava a uns nivells superiors als que podia fer front l’economia sempre minsa del monestir. A més, l’abat retreia a Villar de ser bastant capriciós, ja que no s’atenia estrictament a l’estil romànic-bizantí que havia de ser el propi de la restauració de l’església de Montserrat, talment que  sovint hi afegia elements estranys. Seguint els criteris molt arrelats en la mentalitat eclesiàstica de l’època, l’abat propugnava que l’estil més adient per a un edifici catòlic havia de ser medieval, neogòtic o quelcom similar. Els estils que provenien del món clàssic o del Renaixement i posteriors eren considerats d’origen pagà i impropis de la recristianització romàntica que impulsaven els sectors més dinàmics de l’Església.

Villar, segurament per mitjà dels escultors Vallmitjana, es va assabentar que l’abat projectava el disbarat de rehabilitar la façana de l’església sense comptar amb ell ni amb cap altre arquitecte titulat, i va fer una jugada mestra passant per sobre de l’abat. Va convèncer unes generoses donants, les germanes Elvira i Emília Llagostera de Barcelona, que a més de ser adinerades tenien afeccions artístiques, perquè sufraguessin per a Montserrat una façana nova de trinca que ell havia dissenyat. Comptant amb el compromís de les donants, Villar Carmona va presentar la proposta i el dibuix ben detallat del seu projecte a l’abat i aquest en quedà ben perplex. L’abat preguntà de quin estil era aquella façana que no lligava gens amb l’interior de l’església i l’arquitecte sentencià que era d’estilo salmantino, inspirada en la façana de la Universitat de Salamanca. L’abat li exposà el seu recel i les seves objeccions que Villar intentà d’aclarir. Finalment l’abat va exigir que aquella obra, com que era d’una  envergadura i compromís tan gran, caldria que comptés amb la conformitat de la Reial Acadèmia de Belles Arts. Villar es va confabular amb les germanes Llagostera i va presentar a l’abat Deàs un “caixa o faixa”, o el prens o el deixes,  o Montserrat acceptava el projecte tal com era o les donants se’n desvinculaven.

El projecte de l'arquitecte Villar

En vistes de la situació i valorades les possibilitats de tenir o de no tenir una façana nova per a la basílica, l’abat Deàs escrivia a les germanes Llagostera: “Visto el proyecto con más atención que la primera vez, por razón de que no veía entonces la probabilidad de ejecutarlo como ahora, le he encontrado mejor de lo que me había parecido la primera vez. Lo he enseñado a la Comunidad y al P. Visitador y todos han quedado entusiasmados al ver que sería cuanto antes una realidad una obra tan importante”.

El 16 de març de 1900, l’abat i els degans del monestir, tenint al davant el dibuix i una maqueta de guix, van aprovar oficialment la proposta de Villar Carmona, però l’abat mai no va perdonar aquella jugada a l’arquitecte que fins aleshores havia portat totes les obres de la basílica. Quinze o vint anys després d’aquests fets, l’abat Deàs els rememorava en el seu quadern de notes i deia: “Villar no quiso admitir las observaciones y fue tenaz en sostener que debía tener el estilo que presentaba (que le llamaba salmanquino)... Resultado de la conducta del Sr. Villar ha sido que no ha hecho ninguna obra más en Montserrat”.

Un altre fet que exasperava l’abat Deàs era que l’arquitecte, a mesura que avançava l’obra, anava afegint i traient elements d’acord amb el seu gust sense demanar permís a ningú, quan el permís de construcció que li havia donat la Comunitat es referia al projecte que havia presentat. Digué Deàs: “Hicieron lo que quisieron sobre todo en la parte alta, sin presentar los planos”. Efectivament a la part superior de la façana detectem les variacions més evidents respecte al primer projecte, però crec que arquitectònicament la façana guanyava serietat i monumentalitat i eliminava accessoris innecessaris, com l’acabament il·lusionista amb una cresteria esglaonada que tenia com a centre culminant la campana del rellotge precedida d’un balconet de compte de fades. A l’hora de la veritat l’arquitecte va rematar el perfil de la façana d’acord amb la tradició barroca catalana donant-li la forma que algú ha anomenat de capçal de llit. I com a capcims va aprofitar les tres esferes de pedra sobre un plint que ja coronaven l’antiga façana renaixentista. Com a material reaprofitat va incloure-hi també, flanquejant les portes, les columnes monolítiques de pedra de Montserrat ben polida i els seus capitells corintis. Una altra reducció introduïda que no constava en el primer projecte, segurament per abaratir el cost, va ser una notable simplificació de l’aparat ornamental de garlandes i musiqueries que empolainaven bastant frívolament tota la superfície sense perdonar columnes ni intercolumnis.  

El 16 de març de 1900, l’abat i els degans del monestir van aprovar oficialment  la proposta de Villar Carmona. L’obra de la façana es va dividir en dues parts ben determinades: la dels escultors Vallmitjana que l’abat havia emparaulat anteriorment i que havia estat sufragada per una sèrie de donants anònims i la pròpiament arquitectònica de Villar sufragada per les senyores Llagostera. L’arquitecte, que era amic personal dels Vallmitjana, havia inclòs en el seu projecte l’obra escultòrica dels dos germans, que hi encaixava perfectament, talment que el primer projecte, endegat per l’abat Deàs el 1897, es trobava perfectament incorporat en el de Villar Carmona. 

L'actual façana de la basílica

Les obres van començar el maig de 1900. L’execució de l’obra va ser adjudicada al constructor Vilalta i a l’escultor ornamentalista, famós decorador de façanes, Lluís Ferreri. Tota l’obra es troba afectada per un greu pecat original. Per tal d’abaratir-ne el preu, van utilitzar una pedra porosa de poc pes, molt tova i fàcil de treballar i el resultat ha estat que la climatologia i els forts embats del vent han erosionat, sobretot les parts ornamentals més fines, talment que alguns fragments ja se n’han desprès i difícilment seran mai reintegrats. El primer treball va consistir a encoixinar tots els carreus del mur frontal a fi de donar un aspecte més amable al conjunt.

(Continuarà) 

Writings and Lectures - 08

Un gran quadre de Cusachs amb una història una mica trista.
La fugida a Egipte (1904), de Montserrat

El que vaig a explicar-vos, només ho podreu entendre si pensem com es trobava de desmarxat l’interior de la basílica de Montserrat els anys 80 del segle XIX. L’abat Josep Deàs (1837-1921) i els monjos del seu entorn més immediat feien mans i mànigues per treure l’aspecte desolador que oferia la basílica i promoure la restauració “neobizantina” de l’arquitecte diocesà Francisco Villar Lozano (1828-1901), ajudat i succeït pel seu fill Villar Carmona (1860-1927). Els estils “neos”, els catòlics els consideraven el més propi d’una església en contrast amb els estils “pagans” manllevats de l’antiguitat clàssica i del neoclàssic. Una bella i piadosa església havia de respirar per imperatiu històric un ambient neobizantí, neoromànic o neogòtic.

Com que les obres de reforma avançaven molt lentament i per no deixar buides les parets emblanquinades, els monjos restauradors, com enduts per un instint natural, van anar penjant quadres de devoció, que no dubto a qualificar d’horrorosos, de pintors de poca talla, que els autors regalaven per devoció i/o per una mica de vanitat i que poc a poc van ser retirats. Durant els anys 90 algunes capelles laterals, només dues o tres, tingueren la fortuna de trobar uns patrocinadors que, imposant el seu gust al dels arquitectes i monjos restauradors, encomanaren escultures i pintures a artistes de qualitat superior, connectats amb el Cercle Artístic de Sant Lluc, com l’escultor Josep Llimona i el seu germà Joan, que era pintor. En aquells anys del “modernisme”, l'entrada del Cercle de Sant Lluc va ser la màxima modernitat que es va tolerar en la decoració interior de la basílica de Montserrat. No és estrany, doncs, que passés el que va passar, quan va arribar a Montserrat de manera insospitada, com catapultat des de fora, el quadre de Cusachs del qual vull explicar-vos la història.

Un desconegut fa un regal descomunal per a un lloc on no calia
La capella de sant Josep, on va anar a parar el quadre ens ocupa, era la primera més pròxima al presbiteri al costat que dóna a la vall del Llobregat, molt clara i il·luminada per un gran finestral, que té un vitrall fet per Antoni Rigalt el 1885 i que representa els Esposoris de Sant Josep i la Mare de Déu. Des del 1830 aquesta capella havia estat presidida per una gran pala d’altare, pintada per Salvador Mayol, que representava El descans de la Sagrada Família en la fugida a Egipte, una pintura que té la seva història.[1] El 1885 la pintura de Mayol va ser retirada per deixar lloc a un retaule “neoromànic” de talla daurada, projectat pel joveníssim arquitecte Sagnier Villavecchia, i dotat d’escultures d’autors que no han passat a la història. És possible que l’anònim donant, en encarregar aquesta obra al pintor Cusachs i en suggerir-li el tema de “La fugida a Egipte” pensés en el quadre de Mayol i en aquesta capella.

L’abat Deàs, que portava l’afer de la restauració de la basílica com a cosa molt pròpia, estava cofoi de la capella de Sant Josep que ell donava ja per un tema enllestit satisfactòriament. Per aquest motiu, quan es va assabentar que, sense comptar amb ell, havien fet un quadre nou i per a aquell lloc, va arrufar el nas i no li va fer gaire gràcia. Això es desprèn de la correspondència que va generar aquest afer. En una carta del 8 de gener de 1904, el pintor Cusachs informa l’abat que ja té el quadre a punt d’acabar i el convida a visitar-lo al seu taller per concretar alguns detalls abans del lliurament oficial. No crec que l’abat ni cap delegat seu es desplacés a l’estudi del pintor a veure l’obra i a tractar els “detalls pendents”, puix que aquests es van plantejar i solucionar en una altra instància.

Aquests afers pendents devien ser qui corria amb el càrrec de l’escaient emmarcament i del transport i muntatge de l’obra. L’abat Deàs ho tenia claríssim puix que va escriure el 18 de febrer al director de la raó social Gustau Martí, on s’havia elaborat la motllura del quadre, una carta, de la qual l’abat va conservar la minuta. Deia així:

“Ante todo agradezco en nombre propio y de la Comunidad sus atenciones y ofrecimientos, pero al mismo tiempo he de añadir que tratándose de un regalo a la SS. Virgen de Montserrat, que si bien embellecería más nuestra Iglesia no es necesario, pues la capilla donde quiere colocarse se halla ya pintada y sobre todo no habiendo intervenido convenio alguno ni con la persona donante a quien no tenemos el gusto de conocer ni tampoco con el Sr. Cusachs, no creemos necesario hacer por cuenta del Santuario semejante gasto. Si se nos ofrece como regalo lo recibiremos, quedando por ello sumamente agradecidos, siendo entonces de nuestra incumbencia sólo la colocación”. [2]

El pintor Cusachs, que havia rebut del donant la retribució estipulada, hagué de carregar amb les despeses que penjaven, i el pintor ho va fer amb elegància; però de la correspondència subsegüent es desprèn que tant l’artista com Gustau Martí, el gerent de la casa dels marcs, estaven esfereïts en constatar a quines mans anava a caure aquella obra extraordinària. La carta que aquest va adreçar a l’abat està plena d’advertiments perquè mans inexpertes no danyin irreparablement el quadre i oferiments per a dirigir l’operació de penjar-lo de manera segura i escaient: que la caixa que conté el quadre no rebi cops, que no la deixin a la intempèrie ni en llocs humits, i sobretot que no desembalin el quadre sense la presència d’un tècnic expert a manipular pintures de grans mides, etc. El quadre va ser remès al Monestir a ports pagats i l'abat va acceptar que el gerent Gustau Martí fos present a la col·locació definitiva del quadre; de moment, allà s’acabava la història.

El donant desconegut
Entre els papers de l’abat Deàs no vaig trobar cap carta d’oferiment ni d’agraïment referent a aquest quadre. Al quadern de notes sobre les obres de restauració i embelliment de la basílica de Montserrat, que va escriure l’abat Deàs quan ja vell va deixar el govern del monestir, esmenta el quadre de Cusachs i hi afegeix: “Lo regaló una familia catalana que reside en los Estados Unidos de América”. [3] El Diario de Barcelona en informar que Cusachs estava pintant aquest quadre per a Montserrat diu que era fet “por encargo de una piadosa dama residente en América”.[4] Encara és una mica més explícit el llibre de registre de les ofrenes de Montserrat que esmenta “el grandioso cuadro, obra del artista Cusachs, regalo de la familia Sevilla de Nueva Orleans (E.U. de A.)”[5] La monografia més extensa que existeix ara per ara sobre el pintor Cusachs no afegeix massa informació sobre aquest tema. En parlar del viatge que Cusachs va fer a Mèxic, on va pintar el retrat del president Porfirio Díaz, ens diu que el pintor va aprofitar l’ocasió per visitar els Estats Units i concretament Nova York. Des d’aquella capital es va embarcar rumb a Espanya i a Barcelona i “en el vapor el acaudalado hombre de negocios de origen catalán, señor Sevilla, trabó amistad con él y le hizo el importante encargo de una Sagrada Familia de grandes proporciones para la Abadía de Montserrat”.[6]

Poca cosa n’hem tret de la informació que he pogut aplegar. Simplement un català que va fer fortuna a Amèrica, de cognom Sevilla, amb la seva dona van fer una prometença a la Mare de Déu de Montserrat que es va concretar en aquest quadre que tenia per tema la Sagrada Família en la seva fugida a Egipte, un motiu ben escaient per a un emigrant que reeixí a obrir-se pas en medi estrany. Potser no cal donar-hi més voltes.



La reacció del públic
Com ja he dit abans, a Montserrat ningú no va fer cap gest d’interès ni d’alegria per aquesta pintura de Cusachs feta fora de programa. Té la seva explicació. Mentre que el staff de l’abat Deàs estava per un art de caràcter devot, connectat amb la “natzarena” degenerada en teatralitat com es feia a Itàlia, només un petit sector de monjos sintonitzaven amb l’art que es feia al Cercle Artístic de Sant Lluc, el dels germans Llimona. Doncs bé, la pintura de Cusachs no era ni una cosa ni l’altra. Cusachs era un pintor militar que no sabia pintar sants i que envaïa un camp que no li era propi; per tant, silenci i mirar cap un altre lloc.

Les revistes religioses que amb afany apologètic informaven de tots els detalls i detallets de la “recristianització” del país sense descurar els altars i sants i santes que repoblaven les esglésies, van fer cas omís de l’obra de Cusachs, puix que el pintor era un liberal, i com a militar de poques misses, suspecte de pertànyer a la maçoneria. Com que aquest quadre no va ser exposat a Barcelona, en general la premsa ciutadana no se’n va ocupar i només alguns observadors atents al moviment artístic del país van prestar atenció a aquesta obra de Cusachs. La Ilustració Catalana va publicar una excel·lent reproducció fotogràfica a tota plana[7] i també la famosa revista Album Salon, que com que estava escrita en castellà tenia difusió a tota la península i a Amèrica.[8] La gasetilla més extensa i ben documentada sobre aquesta obra, al meu entendre, és la que va publicar Bonaventura Bassegoda al Diario de Barcelona, l’antic periòdic liberal conservador que des del canvi de segle respirava uns altres aires més moderns. El transcric íntegrament:

“Por encargo de una piadosa dama residente en América y con destino a la iglesia del Monasterio de Montserrat, el reputado pintor J. Cusachs ha ejecutado una composición de gran tamaño y de asunto religioso, que prueba en su autor una gran ductilidad de talento, máxime teniendo en cuenta que no la ha demostrado antes de ahora en el género mismo a que pertenece el cuadro de que tratamos. Representa 'La huída a Egipto' y la composición está tratada en completo acuerdo con las narraciones bíblicas, de modo que resulta de un gran idealismo. El grupo de la Santa Virgen y su Divino Hijo a quien acompaña San José, constituye un punto donde se fija al momento la atención del espectador. Rodean la Sacra Familia grupos de ángeles que parecen guiarla en su viaje a través del desierto. Hay nobleza y dignidad en la concepción y amplitud en la pincelada; la tonalidad en general es acertadísima y en el fondo, que se pierde hacia lo desconocido, brilla una luz intensa en los hermosos celajes sobre los que se destaca el poético grupo de ángeles y el de la Sacra Caravana”.

“Nos ha producido mayor impresión esta obra de Cusachs, pues hasta ahora no habíamos tenido el gusto de aplaudirle en cuadros de asunto religioso; y aunque ya lo creíamos dotado de facultades para salir airoso en su empeño, no sospechábamos que lo hiciera con tanto lucimiento, por dedicarse con preferencia a asuntos de muy diversa índole. Mucho nos complace que en América se recuerden los méritos de nuestros artistas y que éstos sepan corresponder tan dignamente a la confianza de las personas que, por fortuna, abundan todavía para bien del arte y de la religión”.[9]

L’afirmació que Cusachs no havia fet mai pintura religiosa és només una veritat a mitges. Cusachs havia pintat grans quadres amb els patrons dels cossos d’Artilleria (una Santa Bàrbara, de 1882, que es troba a Capitania General de Barcelona), d’Infanteria (una Puríssima) i de Cavalleria (el Santiago, 1899, del Museu de l’Exèrcit de Madrid). Però és evident que el tema religiós era inusitat en la producció pictòrica de Cusachs, i per això els entesos i afeccionats a les coses d’art se’n sorprengueren i no deixaren mai d’esmentar l’obra de Montserrat a les ressenyes biogràfiques del pintor.[10]

En canvi a Montserrat, aquest quadre, que va entrar-hi d’esquitllentes, va continuar essent oblidat i postergat. Les guies que s’editaven al monestir, fins i tot aquelles que tenien caràcter monumental i artístic, ni tan sols esmentaven aquest quadre monumental de Cusachs. És comprensible. L’antiga quimera continuava; els monjos més joves estaven il·lusionats per la creació d’un nou art litúrgic primer amb una mica de noucentisme com a fons i després intentant de conjuminar l’art esquemàtic i simbòlic de Beuron amb l’estil Art Déco. Quan els “post-noucentistes”, comandats per l’arquitecte Folguera, remodelaren Montserrat al seu gust durant els primers anys quaranta i cinquanta, l’art que anomenem modernista era considerat “sentimental i cromo”. Podem donar gràcies que no destruïssin el quadre de Cusachs quan van remodelar l’antiga capella de Sant Josep per fer-hi la porta angèlica del cambril, encarregada a l’escultor Enric Monjo.

La rehabilitació
Va ser mèrit del meu antecessor, el P. Crisòleg Picas, la redescoberta i la valoració del quadre de Cusachs, quan el modernisme català va tornar a posar-se de moda cap al final dels anys 60 i començament dels 70. El març del 1975 els restauradors Barrachina - Ramoneda de Barcelona van emprendre la tasca de netejar i restaurar el Cusachs de Montserrat, quan va ser col·locat en una altra capella. Aleshores va ser també il·luminat degudament, tal com es troba actualment i tal com el lector pot veure’l a la tercera capella lateral, entrant a mà esquerra.


Amb la perspectiva de cent-cinc anys, el quadre de Cusachs de la Basílica de Montserrat ha guanyat i ha desqualificat totes les antigues reticències, que han quedat obsoletes i dignes de ser oblidades. Cusachs ha pensat el tema iconogràfic de la “Fugida a Egipte” d’acord amb la nova estètica naturalista i simbolista pròpies del moment. No contradiu els postulats del Cercle de Sant Lluc, amb els Llimona, Baixeras com a capdavanters, però Cusachs sintonitza més aviat amb la manera de narrar la història sagrada que tenien els francesos Cazin, Cormon, Delaroche, és a dir, una manera més laica. El sentiment que vol suscitar no és principalment el de la devoció piadosa, sinó un altre de més difòs i eteri. L’autor accentua la dimensió naturalista escollint models, situacions i actituds pròpies de la gent de classe humil, sense concessions a la gesticulació ni a la “mise en scène” teatral. No deixa de tenir un punt irònic que un pintor especialitzat en el tema hípic com era Cusachs hagi accentuat el protagonisme de la somera humil que camina amb pas cansat en un desert inhòspit. Sense cap dubte aquesta burreta és l’element compositiu més destacat en primer terme i el més detallat. Les altres figures, totes tenen la cara velada o girada, talment que llur fesomia queda imprecisa. Es destaca la figura de Sant Josep, un home jove amb una incipient i prematura calvície, del qual se subratlla el peu esquerre calçat amb una pobra sandàlia en actitud d’avançar i de guiar la marxa. Les figures de la Verge i de l’Infant no presenten novetats especials; haurien de ser l’element més rellevant, però resten en un discret segon terme una mica boirós. Els àngels, el de cos sencer de l’esquerra que porta un ram de lliris i l’estol que vola al fons, tenen característiques més aviat femenines, i mostren una actitud protectora i d’acompanyament, més que no directiva, que aquesta correspon a Sant Josep i a la somera que sap el camí.


Un altre element digne de consideració és la fusió panteista del paisatge amb el celatge, amb unes faixes de núvols crepusculars de tonalitats daurades i malva, i també els àngels-fades fent d’enllaç entre l’element natural i el simbòlic. És una nota molt característica del modernisme internacional aplicat a la narrativa evangèlica.

Cap al 1985 vaig rebre la visita d’una senyora de Barcelona que m’assegurava que ella havia servit de model per a aquest Infant Jesús, ja que la seva família vivia al pis superior d’on vivien els Cusachs. També em va dir que havia sentit contar als seus pares que la figura de la Verge era l’esposa del pintor i que Sant Josep era l’autoretrat del mateix pintor, que precisament es deia Josep. No sé fins a quin punt és creïble aquest testimoni; les fotos que conec del pintor no em suggereixen el rostre d’aquest Sant Josep; només dic el que em van dir sense entrar en disquisicions.

Aquesta obra de Cusachs per la seva monumentalitat i també per la seva bellesa plàstica és digna de ser remarcada juntament amb les pintures del presbiteri, fetes pels pintors del Cercle Artístic de Sant Lluc entre el 1896 i 1897. Crec que tot plegat constitueix un conjunt monumental de pintura modernista únic a Catalunya, i el contrast entre la pintura de Cusachs i la dels membres de Sant Lluc és eloqüent i il·lustratiu; al menys jo no l’he vist enlloc com a l’interior de la Basílica de Montserrat.


[1] Josep de C. Laplana, “La capella de sant Josep de la Basílica de Montserrat. Un quadre…[2] Arxiu de l’Abadia de Montserrat. Abat Deàs. Caixa de correspondencia.[3] Arxiu de l’Abadia de Montserrat. Abat Deàs. La restauración de la iglesia de Montserrat, p. 46.[4] Diario de Barcelona, 24-I-1904, p. 1046.[5] Arxiu de l’Abadia de Montserrat, Ofrendas a Nuestra Señora de Montserrat, p. 183.[6] Pedro Mora Piris, Josep Chuschs i Cusachs, Barcelona, Ed. Diccionari Ràfols, 1988, p. 70.[7] Ilustració Catalana, II, 1904, p. 137.[8] Album Salon, IV, 1905-1905, p. 55.[9] Vide nota 4.[10] Posem per exemple l’article biogràfic redactat per Miquel Utrillo a Enciclopedia Universal Espasa i també el de J.F. Ràfols al Diccionario Biográfico de Artistas Catalanes.