Writings and lectures - 27

Escultura i ornamentació edilícia a Montserrat

10. La façana nova de la basílica (2/3)

L’abat Deàs quan va pensar a endreçar i afaiçonar la façana ja contemplava la necessitat d’obrir-hi dues portes grans laterals al costat del portal major, tot i que l’església només té una sola nau. La utilitat d’aquesta triple porta és la de permetre una evacuació ràpida del públic quan l’església n’està plena. Agapit Vallmitjana ja havia esculpit els timpans i l’arquitecte Villar va incorporar al seu projecte aquesta solució intel·ligent i pràctica. Els tres portals, perfectament units sota un mateix entaulament, tenen la forma d’un arc triomfal romà. La porta central és més ampla, però no més alta que les laterals, i es remarca la seva importància perquè la seva estructura és trompetada. El basament i les deu columnes exemptes, com ja hem esmentat anteriorment, són de pedra de la muntanya de Montserrat.

  

El portal principal, l’abat Deàs volgué dedicar-lo a commemorar aquell esdeveniment de 1881, que encara estava molt viu en la memòria de molts i que havia estat promogut pel seu antecessor, l’abat Miquel Muntadas. És un fet que va marcar molt el futur de Montserrat i la seva missió en el nostre país: em refereixo a la proclamació de la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de Catalunya. Per aquest fi i efecte l’abat volgué que el timpà principal fet per Venanci Vallmitjana evoqués aquell fet històric. Veiem el Papa Lleó XIII assegut i de perfil rebent amatent la súplica del bisbe barceloní José María de Urquinaona (1814-1883), que apareix agenollat davant del Papa, postulant el patronatge de la Mare de Déu de Montserrat sobre Catalunya. El fons és un esfumat molt delicat que representa la Mare de Déu de Montserrat, amb els seus vestits acampanats, davant les característiques muntanyes montserratines.

El bisbe Urquinaona va defensar ardorosament aquella causa que el govern espanyol volgué impedir per tots el mitjans, ja que Espanya en la seva integritat ja tenia una patrona i considerava aquella petició com un acte polític disgregant. Les fortes pressions espanyoles van aconseguir que la butlla pontifícia esborrés el nom de Catalunya i que la Mare de Déu de Montserrat fos proclamada patrona de les diòcesis catalanes. Segons com, era el mateix però segons com, no ho era. El monestir de Montserrat i els promotors d’aquella proclamació, entre els quals es destacava el bisbe Urquinaona, quedaren agraïts al Papa Lleó XIII, ja que almenys es va poder celebrar ben solemnement aquella festa de fe i pàtria, talment que la disquisició jurídica va quedar insignificant i gairebé inexistent en el sentiment popular. Però els qui s’assabentaren dels fets, fossin de dretes o d’esquerres, van admirar i recolzar la valentia del bisbe Urquinaona, mentre que els refractaris estaven totalment desconcertats ja que un bisbe andalús, proposat com a bisbe de Barcelona pel Ministeri de Justícia de Madrid, els havia sortit poc manejable. Per aquest motiu el monestir de Montserrat sempre ha estat orgullós de tenir a la façana principal la figura d’aquest bisbe eminentment pastor.

Els timpans de les altres dues portes laterals són també de Venanci Vallmitjana. El de l’esquerra representa la Nativitat de la Mare de Déu, que és la titular de l’església i la festa major del Santuari. A sota hi ha una inscripció llatina, treta de l’ofici litúrgic, que diu: “La teva Nativitat, o Verge i Mare de Déu, ha omplert de goig el món sencer”. La de l’altre costat representa la “Dormició” o Assumpció de Maria, la festa mariana més important de l’estiu, quan Montserrat es troba ple de visitants. La inscripció aplica a la Mare de Déu les paraules del Llibre de l’Èxode en què Déu es compromet a portar el seu Poble d’Israel a la terra promesa: “Jo aniré al teu davant i et donaré repòs”. Aquests timpans estan emmarcats per un enfilall de capets d’àngels i als carcanyols han col·locat medallons amb la petxina pròpia dels pelegrinatges.

Als intercolumnis d’aquesta entrada principal trobem unes faixes decoratives amb canelobres de vegetació i grius estilitzats i un medalló a cada costat amb les dates de començament (1900) i d’acabament (1901) de l’obra i quatre cartel·les amb els noms de les virtuts teologals: fe, esperança i caritat, a les quals han afegit les “bones obres”.

 

  

Sobre aquesta part inferior, la façana consta de quatre cossos més superposats fins arribar al cimal. El segon cos sobre la cornisa principal, que sobresurt com si fos un ràfec per a protegir el públic de la pluja, està dedicat a

Jesucrist, Salvador del món, i a l’apostolat, un tema molt comú de les façanes d’església, que ja es trobava a la façana renaixentista de Montserrat.

El dissenyador va organitzar al llarg d’aquesta part una balustrada ornamental arrambada al mur, que comprèn columnes tornejades i pilars piramidals invertits, plens de decoració floral, amb uns grans gerros als extrems. Aquesta balustrada acaba amb una cresteria decorativa, ornada amb pinacles rematats amb la figura d’un noi assegut a terra amb les cames creuades.

(continuarà)

Writings and lectures - 26

Escultura i ornamentació edilícia a Montserrat

9. La façana nova de la basílica (1/3)

Un cop acabada la restauració i l’ornamentació del presbiteri i de la nau de la basílica, el 1896, va arribar el moment de pensar en l’endreçament de la vella façana renaixentista, que encara mostrava els efectes de la destrossa napoleònica. L’abat Josep Deàs (1837-1921), que pilotava de manera molt personal tots els afers de la restauració de la basílica amb criteris de màxim efecte i mínima despesa, havia pensat en una simple rehabilitació de la façana vella, afegint-li dues portes laterals i omplint les fornícules buides amb escultures noves que encarregà als escultors germans Vallmitjana, Venanci (1826-1919) i Agapit (1833-1905). Som al setembre de 1897.

La façana antiga de la basílica

Les relacions de l’abat Deàs amb l’arquitecte ordinari de Montserrat, que també ho era del bisbat de Barcelona, Francesc de Paula del Villar Carmona (1860-1927), mai no foren bones del tot. Segons el criteri de l’abat, l’arquitecte Villar habitualment projectava a uns nivells superiors als que podia fer front l’economia sempre minsa del monestir. A més, l’abat retreia a Villar de ser bastant capriciós, ja que no s’atenia estrictament a l’estil romànic-bizantí que havia de ser el propi de la restauració de l’església de Montserrat, talment que  sovint hi afegia elements estranys. Seguint els criteris molt arrelats en la mentalitat eclesiàstica de l’època, l’abat propugnava que l’estil més adient per a un edifici catòlic havia de ser medieval, neogòtic o quelcom similar. Els estils que provenien del món clàssic o del Renaixement i posteriors eren considerats d’origen pagà i impropis de la recristianització romàntica que impulsaven els sectors més dinàmics de l’Església.

Villar, segurament per mitjà dels escultors Vallmitjana, es va assabentar que l’abat projectava el disbarat de rehabilitar la façana de l’església sense comptar amb ell ni amb cap altre arquitecte titulat, i va fer una jugada mestra passant per sobre de l’abat. Va convèncer unes generoses donants, les germanes Elvira i Emília Llagostera de Barcelona, que a més de ser adinerades tenien afeccions artístiques, perquè sufraguessin per a Montserrat una façana nova de trinca que ell havia dissenyat. Comptant amb el compromís de les donants, Villar Carmona va presentar la proposta i el dibuix ben detallat del seu projecte a l’abat i aquest en quedà ben perplex. L’abat preguntà de quin estil era aquella façana que no lligava gens amb l’interior de l’església i l’arquitecte sentencià que era d’estilo salmantino, inspirada en la façana de la Universitat de Salamanca. L’abat li exposà el seu recel i les seves objeccions que Villar intentà d’aclarir. Finalment l’abat va exigir que aquella obra, com que era d’una  envergadura i compromís tan gran, caldria que comptés amb la conformitat de la Reial Acadèmia de Belles Arts. Villar es va confabular amb les germanes Llagostera i va presentar a l’abat Deàs un “caixa o faixa”, o el prens o el deixes,  o Montserrat acceptava el projecte tal com era o les donants se’n desvinculaven.

El projecte de l'arquitecte Villar

En vistes de la situació i valorades les possibilitats de tenir o de no tenir una façana nova per a la basílica, l’abat Deàs escrivia a les germanes Llagostera: “Visto el proyecto con más atención que la primera vez, por razón de que no veía entonces la probabilidad de ejecutarlo como ahora, le he encontrado mejor de lo que me había parecido la primera vez. Lo he enseñado a la Comunidad y al P. Visitador y todos han quedado entusiasmados al ver que sería cuanto antes una realidad una obra tan importante”.

El 16 de març de 1900, l’abat i els degans del monestir, tenint al davant el dibuix i una maqueta de guix, van aprovar oficialment la proposta de Villar Carmona, però l’abat mai no va perdonar aquella jugada a l’arquitecte que fins aleshores havia portat totes les obres de la basílica. Quinze o vint anys després d’aquests fets, l’abat Deàs els rememorava en el seu quadern de notes i deia: “Villar no quiso admitir las observaciones y fue tenaz en sostener que debía tener el estilo que presentaba (que le llamaba salmanquino)... Resultado de la conducta del Sr. Villar ha sido que no ha hecho ninguna obra más en Montserrat”.

Un altre fet que exasperava l’abat Deàs era que l’arquitecte, a mesura que avançava l’obra, anava afegint i traient elements d’acord amb el seu gust sense demanar permís a ningú, quan el permís de construcció que li havia donat la Comunitat es referia al projecte que havia presentat. Digué Deàs: “Hicieron lo que quisieron sobre todo en la parte alta, sin presentar los planos”. Efectivament a la part superior de la façana detectem les variacions més evidents respecte al primer projecte, però crec que arquitectònicament la façana guanyava serietat i monumentalitat i eliminava accessoris innecessaris, com l’acabament il·lusionista amb una cresteria esglaonada que tenia com a centre culminant la campana del rellotge precedida d’un balconet de compte de fades. A l’hora de la veritat l’arquitecte va rematar el perfil de la façana d’acord amb la tradició barroca catalana donant-li la forma que algú ha anomenat de capçal de llit. I com a capcims va aprofitar les tres esferes de pedra sobre un plint que ja coronaven l’antiga façana renaixentista. Com a material reaprofitat va incloure-hi també, flanquejant les portes, les columnes monolítiques de pedra de Montserrat ben polida i els seus capitells corintis. Una altra reducció introduïda que no constava en el primer projecte, segurament per abaratir el cost, va ser una notable simplificació de l’aparat ornamental de garlandes i musiqueries que empolainaven bastant frívolament tota la superfície sense perdonar columnes ni intercolumnis.  

El 16 de març de 1900, l’abat i els degans del monestir van aprovar oficialment  la proposta de Villar Carmona. L’obra de la façana es va dividir en dues parts ben determinades: la dels escultors Vallmitjana que l’abat havia emparaulat anteriorment i que havia estat sufragada per una sèrie de donants anònims i la pròpiament arquitectònica de Villar sufragada per les senyores Llagostera. L’arquitecte, que era amic personal dels Vallmitjana, havia inclòs en el seu projecte l’obra escultòrica dels dos germans, que hi encaixava perfectament, talment que el primer projecte, endegat per l’abat Deàs el 1897, es trobava perfectament incorporat en el de Villar Carmona. 

L'actual façana de la basílica

Les obres van començar el maig de 1900. L’execució de l’obra va ser adjudicada al constructor Vilalta i a l’escultor ornamentalista, famós decorador de façanes, Lluís Ferreri. Tota l’obra es troba afectada per un greu pecat original. Per tal d’abaratir-ne el preu, van utilitzar una pedra porosa de poc pes, molt tova i fàcil de treballar i el resultat ha estat que la climatologia i els forts embats del vent han erosionat, sobretot les parts ornamentals més fines, talment que alguns fragments ja se n’han desprès i difícilment seran mai reintegrats. El primer treball va consistir a encoixinar tots els carreus del mur frontal a fi de donar un aspecte més amable al conjunt.

(Continuarà) 

Writings and lectures - 21

Escultura i ornamentació edilícia a Montserrat
7. La creu de terme de la plaça

Quan observem els gravats antics que representen Montserrat ens sorprèn que en realitat l’urbanisme d’aquest lloc ha variat relativament poc. La causa és el singular emplaçament del lloc. Ens trobem a la falda d’una muntanya amb un declivi imponent. Les construccions, doncs, forçosament han d’estar disposades en terrasses i el camí d’accés ha de fer zig-zag. En urbanisme la geografia no solament condiciona, sinó que s’imposa i mana.

Els antics gravats de Montserrat ens mostren que la muntanya estava ornada per multitud de creus segurament de fusta que cridaven poderosament l’atenció i que volien accentuar la santedat del lloc. El primer que va estampar el paisatge de Montserrat va ser l’alemany Joan Luchner, que el 1499 va imprimir a Montserrat el Missale Benedictinum.

El camí d’accés estava solcat per set rafals amb una creu dedicats als set goigs de la Mare de Déu, on els pelegrins descansaven a l’ombra i en dies de pluja servien de refugi. Els veiem clarament a l’estampa del final del segle XVI que va fer gravar Joan Miralles.

En aquest gravat veiem de manera ben destacada la creu de terme a l’entrada dels edificis del monestir i del santuari per indicar el final del trajecte. A Montserrat n’hi havia tres, que amb les naturals variacions perduren encara.

La primera és la de l’ermita de Sant Miquel, des de la qual els pelegrins quedaven sorpresos en veure de sobte una fabulosa vista panoràmica de tot Montserrat.

L’altra era la que marcava l’arribada a Montserrat pel camí septentrional de la muntanya, que venia de Can Massana o de Monistrol i que estava emplaçada a la placeta dels Apòstols. És una peça del segle XVI, que en els primers anys del segle XX va des desplaçada del seu lloc original i que actualment es pot contemplar a l'Espai Audiovisual de Montserrat, mentre que es conserva una còpia al jardí del monestir.

La tercera creu de terme, també del segle XVI i que era la més treballada, és la que ara ens ocupa i que descriurem detalladament. Es trobava justament al davant del portal de l’entrada principal al santuari i indicava el final del trajecte. Durant la Guerra del Francès degué ser demolida i fragmentada, talment que al Museu Lapidari només es guardaven el nus mig partit i diversos fragments dels braços principals de la creu. Quan en els primers anys cinquanta l’abat Aureli M. Escarré volgué organitzar la porxada d’accés a l’atri de la basílica i recompondre els sepulcres renaixentistes del quals vam parlar anteriorment, ordenà també de muntar la històrica creu de terme a base de les peces que s’havien guardat i les que per aquella intervenció van inventar. La restauració, no sé si es mereix aquest nom, va ser bastant improvisada; però la creu va ser posada en valor. La van muntar al costat de la porta d’accés a la porteria del monestir, però almenys era un lloc protegit de la pluja i de l’erosió.

Evidentment la porxada de l’atri no era el lloc apropiat per a una creu de terme. El lloc històric que li correspondria era al bell mig de la plaça davant la façana. Tanmateix, en aquest punt ja havien col·locat el monument a la Immaculada abans de la Guerra i hi havia l’experiència que els dies de grans concentracions de gent aquest monument molestava. Aleshores trobaren que el lloc escaient per muntar la històrica creu de terme era el punt de confluència entre l’eix de la basílica i el del camí per on accedeixen els pelegrins i visitants de Montserrat, talment que quan a la basílica obren la porta principal, des de l’altar es veu en línia recta aquesta creu de terme i també des de la creu de terme es veu frontalment l’altar.

El lloc d’emplaçament d’aquesta creu era esplèndid, però la gran llàstima va ser que la intempèrie i l’embat dels vents van ocasionar un desgast important que afectà tota la peça i sobretot els afegits que havien fet amb ocasió del primer muntatge.

El 1997 en retransmetre per TV3 la missa commemorativa del cinquantenari de l’entronització de la imatge de la Mare de Déu que va tenir lloc a la plaça de Montserrat les càmeres van enfocar reiteradament aquesta creu i vam observar de molt a prop com estava de desgastada i la urgència immediata d’una restauració aquesta vegada feta sense presses i a tota consciència per les restauradores Pilar Díaz i Soledad Dueñas el 2001. La creu del segle XVI va ser desmuntada i reforçada interiorment amb una ànima d’acer i restituïda tant com va ser possible a la seva forma original, eliminant els afegits maldestres; però aquesta peça un cop restaurada ja no va tornar a la plaça sinó que es guarda a l’interior del monestir.

A la plaça, al lloc de la confluència dels eixos, vam col·locar un facsímil de pedra més compacta i resistent que la sorrenca original. Aquest facsímil, tant la creu com el nus, van ser elaborats per l’escultor Lluís Cera.

Les creus de terme tenen una morfologia bastant estandarditzada. Molt sovint estan muntades sobre una base esglaonada que permet als vianants de seure-hi. Sobre aquest basament s’aixeca el fust o el tronc de la columna que acaba amb el nus sobre el qual es planta la creu. Com que per definició la creu de terme està exposada als quatre vents, no té pròpiament un davant i un darrere sinó que les dues cares de la creu estan treballades amb el mateix interès. Com s’esdevé moltes vegades una cara està dedicada a Crist clavat en creu i l’altra a la Mare de Déu.

En el cas de Montserrat del crucifix original queden només la figura de mig cos en avall i els dos braços del Crucificat, però al facsímil que actualment veu el públic la figura ha estat recomposta. Crist recolza els peus directament sobre el capet d’un àngel alat, una figura que es repeteix a l’extrem dels altres braços.

L’altra cara, la dedicada a la Mare de Déu, té més escultura i és d’un relleu més elevat que la del Sant Crist. Veiem una Mare de Déu dreta que sosté amb el braç esquerre l’Infant Jesús despullat i tots dos agafen una serra que la Mare de Déu mostra davant del pit. Es tracta d’una figuració de la Mare de Déu de Montserrat. Als extrems de la creu veiem la representació dels quatre evangelistes de cos sencer amb el seu símbol.

El nus té també el seu interès. És octogonal i repeteix per dues vegades, al davant i al darrere, l’escut de Montserrat amb la muntanya i la serra. Entre aquest motiu heràldic hi ha dues ternes de sants encapçalades una per Sant Pere i una altra per Sant Pau.

En el procés de restauració van aparèixer només les inscripcions de dos sants, la de Sant Pau i la de Sant Mateu, però això ens indica que cada sant portava el seu nom inscrit en la pedra, que el temps ha esborrat. Amb tot, llur identificació no és problemàtica puix que cadascú porta el seu emblema. Al costat de Sant Pau veiem Sant Mateu i al seu costat, Sant Jaume de Galícia vestit de pelegrí.

La terna inversa està constituïda per Sant Pere, Santa Llúcia amb la palma i la plata amb els ulls i Sant Joan Baptista amb el torç despullat i portant un bàcul cruciforme. El fust treballat a base d’hexàgons allargassats i encaixats el van fer en la primera instal·lació dels anys cinquanta prenent per model un fragment que hi havia al Lapidari. La decoració de filets de perles i ous, rinxols d’acant i flors obertes als extrems és molt pròpia del Renaixement i ens indica que aquesta era una peça feta amb cura especial i d’una categoria que si no és excepcional és de molt bona mà que excel·leix entre les que resten en peu en els pobles i camins de Catalunya. Un advertiment final, aquesta creu, amb motiu de la remodelació de les places fetes entre 2002 i 2004 va ser desmuntada una altra vegada i tornada a muntar uns pocs metres més amunt en un nivell superior.