Pensierini o cartes a Carlitos Novotny - 1

Introducció

Des del moment que vaig decidir de crear-me un blog, vaig pensar que era un lloc adient per a publicar fragments d’un llarg i variat epistolari que he mantingut des de fa alguns anys amb el que podríem anomenar “deixebles”, o millor amics molt més joves als quals moltes vegades doblo en edat amb escreix. A molts d’ells els he demanat, i me l’han concedit, el permís per a reproduir – guardant escrupolosament l’anonimat –alguns paràgrafs de les cartes que els adreçava. L’ interès d’aquesta correspondència se centra en el fait vécu. Hi ha de tot una mica, respostes a preguntes que em feien, comentaris casuals sobre qualsevol cosa, i també, com és normal en la conversa entre un adult ben entrat en anys i un jove que té inquietuds de tota mena i no solament professionals, la confrontació d’opinions diferents per tal de reafirmar-se cadascú en la seva i també molt sovint per entaular un joc dialèctic que pot arribar a ser divertit. Només en alguns casos, bastant pocs, hom arriba a establir una mena de bypass o transfusió d’experiències que fan que s’encengui aquella llumeta de la ment, que els clàssics denominaven el numen o inspiració superior, i que et fa veure una realitat amb una llum nova.

Com és evident, Carlitos Novotny no existeix; és el nom genèric que dono a aquest col·lectiu amb el qual mantinc correspondència. He triat un nom ben postmodern i ben de qualsevol lloc, perquè d’aquesta manera els pensierini poden obtenir una mena d’halo “global”. No me’n burlo, simplement jugo.



30 de novembre de 2005

Ja veuràs, Carlitos, que tenim un calendari d'activitats molt ple i, des de la rebotiga del Museu, aniràs coneixent la tira d'esdeveniments culturals que es fan a Barcelona, a tot Espanya i molt més enllà. Habitualment comento amb els amics i assessors els principals fets que afecten el Museu, els projectes que van sortint, les propostes que ens fan i també les exposicions que preparem o aquelles en les quals participem. Em sembla que aquest ambient t’agradarà, perquè és engrescador i perquè la gent que hi participa té molta qualitat professional i humana.

Amb sorpresa meva he vist que només tens 24 anys. Jo et feia uns 26 o 28, per tant has de saber que ets un cadell, un professional amb més futur que realitzacions, malgrat la teva solemne titulació i les medalles que t’has guanyat. Més que les teves aportacions immediates, m’interessa que et formis entre nosaltres i que participis d’aquesta dinàmica que ens caracteritza. Si aconseguim de crear feeling – y creo que estamos en ello – em penso que sortirem guanyant per les dues bandes.

Amb insistència, estimat Novotny, em demanaves el número del mòbil, un instrument que per tu és imprescindible i que jo abomino. No fa gaire vaig sortir a La Vanguardia com l’únic director de museu que no tenia mòbil i que per qüestions de principis refusava de tenir-ne. Jo em passo la vida al costat de l'ordinador i del telèfon normal treballant com un negre, i quan estic fora del meu lloc de treball és que estic resant a la Basílica, o atenent una visita o en algun acte de comunitat i no és el moment de ser interromput pel primer que se li acut de trucar-me. Per mi és molt important que la persona es preservi uns temps i uns espais de privacitat absoluta, on tu ets tu sense que ningú pugui interrompre el teu discurs mental o cordial amb interferències extemporànies. Això que et dic – Carlitos, ets prou intel·ligent per a endevinar-ho – és un ideal que no sempre es pot realitzar, ja que no cal que sigui el telèfon mòbil, sinó que qualsevol estupidesa que et passa pel cap o per la imaginació és suficient per malbaratar un temps que podria haver estat magnífic. Crec que és Pascal en un dels seus “Pensaments” que diu que el vol d’una mosca és capaç d’arruïnar per sempre més la solució d’un teorema filosòfic o matemàtic. És la condició humana! Evidentment jo no sóc cap Pascal ni cap Descartes, però si al vol de les múltiples mosques afegeixo el ti-ru-ri-ru-riiii del mòbil, doncs difícilment podria tenir temps per allò que és essencial en la meva vida, que no s’identifica unívocament amb el meu treball al costat de l’ordinador.

Puc dir-te que aquesta al·lèrgia meva al mòbil no respon a un esperit reaccionari. T’explico una anècdota molt divertida que segurament agradarà molt al Novotny, tan amic de les tecnologies i tan traçut a treure’n el màxim profit. Vaig llegir que quan va arribar a Barcelona el primer automòbil, van voler fer-ne una presentació pública i el van fer córrer des del Port fins a la Plaça de Sant Jaume, amb gran expectació i concurrència popular. Però en arribar al mig del carrer Fernando, el “cacharro” es va calar i no va haver-hi manera d’engegar-lo, talment que els promotors el van haver d’empènyer per a fer-lo arribar a l’Ajuntament, enmig de les burles i la riota de la gent. La premsa va comentar aquell esdeveniment: “Com es pot comparar aquest enginy tan lleig amb la bellesa i l’elegància d’un parell de cavalls de raça? L’automòbil no és més que un despropòsit de l’orgull de l’home per desbancar la tracció animal, que és la pròpia de la naturalesa creada per Déu”. Carai amb els profetes, si es descuiden! Actualment l’estrany fóra trobar un cotxe da cavalls en una autopista, t’imagines el cacau?

Sóc conscient que tal vegada algun dia em podria passar una cosa semblant als detractors de l’automòbil i no fóra gens estrany que la meva reticència al mòbil s’evaporés davant unes noves necessitats. Aleshores em procuraria un cell phone de la darrera generació i últim model, però de moment no tinc motius per canviar els meus costums ni necessito impressionar ningú donant-me aires de top manager. Per això, estimat Carlitos Novotny, ara per ara continuaré fent el meu treball de cada dia al davant de l’ordinador i al costat del meu vell telèfon de taula, on em tindràs sempre, llevant d’alguns moments “privats”, a la teva disposició.

Una abraçada, xatu.