WRITINGS & LECTURES – 06

Quan el pintor i poeta Narcís Comadira es deia Dom Genís.
El Montserrat de 1962 a 1965


Els qui vulguin acostar-se amb una certa profunditat a la producció artística de Narcís Comadira, des de les dues vessants en les quals aquest autor ha esdevingut eminent: com a poeta i escriptor i com a artista plàstic, d’una manera o d’altra hauran de tenir en compte la seva relació amb l’Abadia de Montserrat.

Comadira va arribar amb la seva maleta al Monestir de Montserrat, amb la intenció de fer-se monjo benedictí, el 2 d’ octubre de 1962. I si va escollir Montserrat i no qualsevol altre monestir, era perquè procedia d’uns ambients molt montserratins de Girona, de l’escoltisme animat per aquells anys per mossèn Genís Baltrons i també del Seminari que tenia el Dr. Estela i mossèn Modest Prats com a formadors que havien marcar fortament aquell jove de vint anys que trucava a la porta del noviciat de Montserrat.

Per aquells anys a Montserrat es vivien uns temps molt especials. Hi vivien més de cent cinquanta monjos. El govern de la casa requeia sobre el P. abat Gabriel Brasó, com a coadjutor de l’abat Aureli M. Escarré que, tot i que vivia retirat, continuava exercint una forta influència en la vida de la comunitat. El mestre de novicis era el P. Cassià M. Just, ajudat pel P. Jordi Pinell, liturgista i poeta. Després d’uns mesos de postulantat, Comadira fou admès a iniciar la vida de monjo, li endossaren l’hàbit negre amb escapulari curt i rebé el nom de Dom Genís. Els postulants i els novicis formaven una secció amb vida pròpia bastant separada fins i tot dels juniors (els monjos en procés de formació), i de la resta de la comunitat, però era inevitable que els joves respiressin l’ambient general d’il·lusions, d’esperances i de tensions que en aquells moments agitaven els ànims de la comunitat montserratina. Eren exactament els anys del Concili Vaticà II, els del papa Joan XXIII i els primers nou mesos del pontificat de Pau VI.

El Narcís Comadira que va entrar a Montserrat era ja un artista. La Crònica del monestir referent al 2 d’octubre del 1962 diu textualment: “Entra un postulant artista, Narcís Comadira, seminarista de Girona”. El fet que una notícia d’aquesta mena sigui recollida a la Crònica és poc usual i indica la importància que l’abat i el seu staff donaven a aquest ingrés. De fet, els companys i els monjos que s’ocuparen de la seva formació sempre li tingueren en compte l’etiqueta d’artista que portava en entrar a la casa. Comadira a Girona ja tenia un estudi i naturalment a Montserrat li fou adjudicat un espai a l’Estudi d’Art del monestir, molt lluminós i agradable, que es trobava ubicat a la part superior de l’absis central de l’església, exactament sobre la capella del cambril. Quan aquest àmbit va ser suprimit amb motiu de les reformes de la basílica del 1993, Comadira, tot i essent fora del monestir, se’n va sentir en l’ànima. El jove novici disposava de clau d’aquell estudi i podia dedicar a l’art les hores lliures que li permetien les altres obligacions, un privilegi que li atorgava un espai de llibertat i de privacitat que no tenien altres companys seus. Pictoribus atque poetis sempre fuit aequa potestas, que vol dir que els pintors i poetes sempre i arreu han gaudit d’una butlla especial.

Els dos anys i mig que Comadira va viure a Montserrat van ser extraordinaris a causa de l’agitació intel·lectual, espiritual i fins i tot de projecció cap a l’exterior del monestir, que ja havia obtingut un protagonisme molt notori amb gestos públics d’oposició al règim franquista. De portes enfora Montserrat havia esdevingut com mai una mena d’ensenya o bandera de combat eclesial i, inevitablement sociopolític. De portes endintre era una mena de coctelera on s’agitaven diverses concepcions referents a la teologia, a la vida monàstica, a l’inseriment de l’Església en el món contemporani i de Montserrat en la realitat concreta de Catalunya. Les inquietuds que es vivien a Montserrat eren d’un voltatge molt més elevat i més decantat cap a les posicions progressistes que les que es manifestaven a l’aula conciliar de Sant Pere del Vaticà. Per a un sector important de la comunitat, la major part dels monjos que havien estudiat a París, a Suïssa, a Alemanya i als Estats Units, els Concili ja naixia curt de perspectives. En aquest sector més progressista, el possibilisme demanava no desacreditar el concili, però aquest era vist i viscut no tant com un plantejament eclesial constitucional, sinó com una porta oberta que permetia fer camins envers un futur no massa precís. A Montserrat tothom estava d’acord que calia introduir canvis, però llur naturalesa i direcció era un tema discutit, sovint apassionadament.

Aquestes inquietuds trobaven un canal d’expressió cap enfora en els “Col·loquis de Montserrat”, dirigits o animats pels pares Evangelista Vilanova i Gregori Mª Minobis entre 1963 i 1965, que tocaven temes d’actualitat sovint roent. Però també trobem reflectit aquest afany de renovació, que era molt general, en la quantitat d’experts de les diferents matèries que visitaven el monestir i que sovint eren convidats a parlar a la comunitat i a mantenir un diàleg obert amb ella. Esmento alguns exemples entre els més notables: el, diguem-ne, bisbe auxiliar del Patriarca Atenàgores (1962) i el secretari del patriarca melquita Màximos V (1964), que intervenia sovint i de manera molt incisiva a les sessions del Concili. La relació amb institucions com Économie et Humanisme del P. Lebret i en general amb els dominics francesos de La Tourette era molt intensa. El dominic P. Le Guillou, professor del Saulchoir i de l’Institut Istina, vingué a Montserrat a parlar d’ecumenisme (3-XII-1964). Per les mateixes dates es trobava a Montserrat el monjo de Taizé Frère Robert, que també va parlar a la comunitat molt interessada per l’experiència ecumènica d’aquell monestir, i encara podríem esmentar la presència de teòlegs i pastoralistes com l’abbé Michel Quoist, molt traduït al català, el canonge de Màlaga González Ruiz, que visitava Montserrat gairebé anualment, el jesuïta P. Gelineau, especialista en música litúrgica, i més tard Alfonso Álvarez Bolado, un teòleg jesuïta versat en marxisme. I pel que fa a l’àmbit més profà, detectem en 1963 les conferències de Joaquim Folch i Torres, Cèsar Martinell, les visites amb sobretaula dels escriptors Josep Pla i Joan Fuster, i en 1964 la dels pintors Joan Miró i Modest Cuixart, i de l’escultor Subirachs, que va fer una conferència amb diapositives sobre les darreres tendències de l’art contemporani (21-I-1965). Com a nota curiosa i significativa encara podem esmentar el recital que van fer els cantautors més destacats dels “Setze Jutges”, entre els quals es trobava el valencià Raimon (2-II-1964).

En aquell ambient d’efervescència hom valorava extraordinàriament l’estudi i la vida intel·lectual i els formadors maldaven perquè els candidats a monjos, ja de bona hora, visquessin en contacte directe amb la bíblia i les fonts patrístiques i litúrgiques de la tradició cristiana d’acord amb una solidesa i capacitat d’adaptació típicament benedictines. Eren els temps en què els monjos de Montserrat acabaven de publicar El Nou Testament en català, i en un català sorprenentment senzill i elegant, popular i culte que va exercir, a causa de la seva gran difusió, un impacte molt important en el món literari de casa nostra.
Mentre era Comadira a Montserrat, el 1963, en va aparèixer la tercera edició, sempre amb correccions i millores. El P. Guiu Camps, prefecte i professor de Sagrada Escriptura dels monjos juniors, els feia col·laborar en aquesta tasca encomanant-los la confecció dels índexs i sobretot la revisió acurada dels llocs paral·lels, una feina ímproba, entretinguda, però que pot arribar a crear una sintonia i familiaritat amb la bíblia de manera indeleble. Mentrestant s’anaven preparant els Salms i la resta dels llibres que constituirien l’edició popular de la gran Bíblia que el P. Bonaventura Ubach havia començat el 1926.

També eren notòries les classes de litúrgia que impartia el P. Jordi Pinell, que molt poc després fou cridat com a professor al Pontifici Ateneu de Sant Anselm a Roma. El P. Pinell maldava a convertir les classes de litúrgia en “classes de bellesa” posant-hi sempre en relleu l’aspecte poètic i analitzant les metàfores i imatges figurades des del punt de vista literari i cosmogònic. Eren cèlebres les seves disquisicions sobre la Mater apis, la mare abella elaboradora de cera, que surt esmentada a l’Exultet la nit de pasqua. Aquest ambient va marcar profundament Comadira, com podem veure en el seu escrit L’any litúrgic com a obra d’art total (Quaderns. Fundació Joan Maragall, 54, 2001, 45 pp.), i la traducció dels Himnes cristians llatins antics (Edicions Península/Ed. 62, 1988, 87 pp.). Com fa notar Comadira a l’assaig suara esmentat, la litúrgia que ell va viure a Montserrat era encara la preconciliar i tota en llatí, aquella litúrgia fastuosa que en les solemnitats era oficiada per l’abat Aureli amb tota la seva magnificència principesca, que al mateix temps creava gust i disgust. Ja hi bullia, però, l’interès per la implantació de la llengua vernacla, que ressonava sobretot durant la Setmana Santa i la vetlla de Santa Maria i que dugué a la ràpida traducció del Missal Romà aparegut, com la Bíblia, a l’editorial andorrana Casal i Vall, en el qual col·laborà algun company de Comadira.

En aquells anys alguns joves de Montserrat es trobaven molt interessats també per les litúrgies orientals, que els més refinats, els gregorianistes i els especialistes en llengües clàssiques, consideraven una mica salvatges. Se celebrava sovint la Divina Litúrgia en ritu bizantí i encara més freqüentment en ritu siríac, que el P. Ubach havia importat de la seva llarga estada a Orient i que el P. Guiu Camps continuava usant, sempre servit i acompanyat pels juniors atrets per la riquesa i l’exotisme litúrgic. Els dos joves hindús, que residien a Montserrat i hi estudiaven teologia, eren també un element d’obertura i de confrontació amb les tradicions cristianes i no cristianes de l’Índia.

Comadira va entrar a Montserrat utilitzant un català perfecte, tant oralment com escrit; no debades provenia dels cercles de mossèn Modest Prats. A Montserrat va tenir com a company de promoció el jove mallorquí Dom Josep Massot i Muntaner, que havia entrat amb la carrera de filologia romànica cursada brillantment al costat del Dr. Ramon Aramon. Però ni a Massot ni a Comadira els fou estalviat el tràmit de sotmetre’s a l’amable fèrula del P. Pacià Garriga, professor de català dels candidats a monjos, un gramàtic versat en les argúcies i apories de la llengua. L’afany i la preocupació per la puresa i el purisme del llenguatge és un altre valor que Comadira va incrementar a Montserrat.

Pel que fa a l’art, Comadira va trobar un Montserrat una mica desorientat a causa dels temps i de les circumstàncies. A l’Estudi d’Art la persona més permanent era l’arquitecte P. Pere Busquets; el P. Crisòleg Picas estava amb un peu a Montserrat i un altre a El Miracle (Solsona); no hi havia cap liderat; l’únic capaç d’exercir un mestratge era el P. Oriol Diví, que va ensenyar als més joves la tècnica del gravat, de la xilografia i de l’aiguafort. Uns altres monjos en aquells moments s’ensinistraven en l’art de teixir tapissos, orientats per Josep Grau Garriga, però llur taller es trobava separat de l’Estudi d’Art, igual que el d’orfebreria, on treballava Dom Nicolau Morell, que acabava d’arribar de Münsterschwarzach, on havia iniciat els estudis que més endavant el conduïren a obtenir la mestria (Meisterprüfung) a Colònia. La persona que tenia més autoritat moral a l’Estudi d’Art era sens dubte Pere Pruna, quan feia estades a Montserrat. Comadira va poder beneficiar-se’n durant tres “advents”, que era la temporada fixa que anualment Pruna passava a Montserrat, molt sovint pintant “anunciacions”. Aquest ambient desestructurat i poc sistemàtic va ajudar molt el jove Comadira que gaudia de la llibertat de fer i de pintar allò que li venia de gust i li sortia de dintre.

Entre les activitats artístiques que es van fer a Montserrat en el lapse en què s’hi trobava Comadira cal esmentar la recomposició del Museu de Montserrat, organitzada de manera gradual pel P. Crisòleg Picas i acabada amb la instal·lació de la Secció d’Arqueologia de l’Orient Bíblic el 28 de juliol del 1963. El Museu no era competència de l’Estudi d’Art ni dels artistes de Montserrat, sinó que pertanyia a l’àmbit de majordomia i de la secció administrativa de Montserrat, però els monjos artistes no podien menys que seguir les contingències d’aquesta secció. Jo estic segur que si Comadira hagués continuat dient-se Dom Genís, per motius d’edat, coneixements i mèrits propis, avui seria ell i no jo el director del Museu de Montserrat.

L’any de l’entrada de Comadira a Montserrat va coincidir amb la col·locació de la gran escultura de Sant Benet de planxa de ferro forjat, col·locada just a la porta d’entrada del monestir. L’autor d’aquesta obra monumental, de 2.50 m d’alçada, és el gironí Domènec Fita, que tant va influir en el jove Comadira abans i després de la seva estada a Montserrat. Una altra novetat que presenta el catàleg artístic de Montserrat aquell 1962 és l’erecció de la Creu de Sant Miquel que van encomanar a l’escultor Josep M. Subirachs, amb la qual va iniciar una sèrie d’intervencions que mostren les principals etapes del seu itinerari artístic. Aquestes intervencions propiciades pel mateix abat Aureli, que continuava vetllant de prop tot allò que es referia a l’art, eren passos molt importants en la introducció de l’art modern a Montserrat. Alexandre Cirici Pellicer que s’ocupava de la secció d’art de la revista montserratina Serra d’Or ja indicava i postulava unes tendències més modernes en sintonia amb les més agosarades avantguardes internacionals; però a Montserrat, en aquells moments, l’art més arriscat era encara inviable, i es deixava al nivell de l’art experimental. Considero molt significatiu que el darrer acte magnificent de l’abat Aureli com a promotor de les arts va ser la inauguració, al camí dels artistes, del monument al mestre Lluís Millet de l’escultor Joan Rebull, una obra excel·lent d’estil inequívocament noucentista, d’una composició diàfana i d’una eurítmia absolutament clàssica. Va ser també el darrer bany de multituds de l’abat, ja que aquell 28 d’octubre de 1962 pujaren a Montserrat tres mil cinc-cents orfeonistes de Catalunya. Amb aquesta obra, l’abat Aureli tornava als seus mateixos orígens, quan amb l’arquitecte Folguera, l’escultor Rebull i el pintor Obiols van pensar en un Montserrat que encarnés i propugnés, en circumstàncies ben contràries i adverses, aquells ideals estètics que havien vertebrat la Catalunya digna i cívica de la Mancomunitat.

Moltes d’aquestes coses que he explicat, el nostre Comadira les veia una mica des de fora o tangencialment, però les respirava. Com a jove artista que per damunt de tot ha de defensar la seva llibertat creativa, feia el seu camí i el feia al seu aire; disposava de molta informació i tenia bones antenes per a captar el que era bo o dolent, el que estava en la línia d’un art d’avançada o el que feia tuf de resclosit. El Comadira de Montserrat encara no tenia un estil precís, era un artista ben dotat i inquiet que buscava el seu llenguatge i que també es buscava ell mateix, allò que li demanava el seu élan vital. La Crònica del monestir torna a ocupar-se del jove Comadira: “Dia 18 d’octubre (1964). Sant Lluc.- Exposició a l’estudi de pintura d’obres de Dom Genís i alguna del novici Damià Roure”. Són algunes de les obres que veiem en aquesta exposició. El novici Damià Roure era també gironí, procedent del Seminari, amic i seguidor fidel de Comadira, que posteriorment es va decantar cap als estudis bíblics i que actualment és el bibliotecari de Montserrat, tot i que no ha abandonat la pintura.

A Montserrat l’atmosfera estava carregada i els fets es van descabdellar d’una manera absolutament imprevista. El 14 de novembre de 1963 l’abat Aureli va fer unes declaracions molt fortes i d’alt risc al diari Le Monde sobre la situació social i política d’Espanya i de Catalunya, que van comportar una reacció terrible i una allau d’insults a l’abat i a Montserrat per part de la premsa franquista i dels cercles progovernamentals. Un any més tard, el 15 de desembre de 1964, de manera inesperada l’abat Aureli va demanar una visita canònica extraordinària perquè ajudés a aclarir l’estat confusió i d’agitació que regnava dins la comunitat. Aquesta visita es realitzà durant el gener i s’acabà el primer de febrer de 1965. El 5 de febrer el jove Narcís Comadira va abandonar Montserrat “per incompatibilitat física amb la vida monàstica”, com ha dit ell mateix amb voluntat de puntualitzar i de satisfer la natural tafaneria dels qui li feien preguntes. En realitat les tensions li havien desestabilitzat el seu funcionament orgànic i havia tingut problemes de salut. Des d’abans de Nadal, ja havia estat anunciat que el P. Pere Busquets se n’anava a Colòmbia; el P. Crisòleg residia ja al Miracle permanentment i l’Estudi d’Art es trobava ben esllanguit. El 12 de març d’aquell 1965 l’abat Aureli, per circumstàncies ben complexes, va sortir definitivament de Montserrat i fixà la seva residència al monestir de Viboldone, prop de Milà, i aquell mateix estiu va començar a Montserrat la ratxa de “secularitzacions”, és a dir de monjos que rescindien llurs compromisos i deixaven Montserrat. Però segurament, entre tots aquests senyals de què s’havia acabat una època, cap no va ser tan fort i tan tràgic com la mort de Dom Gregori Mª Minobis, als seus trenta-dos anys, el 9 d’octubre d’aquell mateix any 1965, afectat per un contundent càncer limfàtic. Dom Gregori era fill de Figueres, i tothom el considerava un monjo molt brillant de grans qualitats intel·lectuals i humanes; era amic i mentor de Narcís Comadira mentre aquest va ser a Montserrat.

Dintre de casa la partença de Comadira va ser considerada com una de tantes en aquell ambient procel·lós. Molts se’n van plànyer, sobretot els seus amics més íntims. Amb tot, val a dir que no se’n va anar de Montserrat fent un cop de porta, sinó amablement i per raons personals i això ha fet que, un cop fora i després de tants avatars, Comadira trobés sempre obertes les portes de casa. El P. Cassià, elegit abat el primer de desembre de 1966, sempre li va tenir una gran estimació. Per alguna cosa havia estat el seu mestre de novicis i després el seu prior. Comadira va començar a col·laborar a la revista Serra d’Or quan n’era el director el P. Maur M. Boix, amb el qual es tenien una admiració mútua, però la seva qualitat de membre del consell de redacció no va aparèixer públicament a la revista fins que el P. Josep Massot n’esdevingué director, un càrrec que ostenta des de fa quinze anys.

Amb les històries que he contat i amb els comentaris que he fet amb més o menys encert, crec que he “demostrat” – aquesta era la meva pretensió – que l’exposició de Comadira al Museu de Montserrat és molt congruent i oportuna i que Comadira, i per extensió la seva obra, conserven encara – almenys jo m’ho ensumo – un xic d’ànima montserratina i que això molts ho reputem com un valor addicional positiu i interessant.