A Barcelona i arreu, tothom sabia que els germans Vayreda d’Olot, Joaquim i Marià, eren carlins i gent de missa; però ningú no els va discutir mai la categoria artística del primer i la literària del segon, i sobretot el seu amor al país i el seu compromís, per damunt de les opcions polítiques, per la cultura, per la llengua i per l’autonomia de Catalunya. Per això eren estimats per Tiris i Troians, per republicans i carlins, per federals i per liberals conservadors; bé, tot s’ha de dir, sempre hi ha alguna excepció.
La pintura de Joaquim Vayreda (1843-1894), que és la que volem destacar, va significar una alenada d’aire pur i fresc en la pintura catalana del començament dels anys 80 del segle XIX. Els Vayreda era una família benestant de terratinents d’Olot i el pintor Joaquim, que era l’hereu, no necessitava la pintura per assegurar-se la subsistència. Pintava perquè sentia la pintura. En el seu viatge a París i durant l’exili per terres rosselloneses després de la darrera carlinada, Joaquim Vayreda va conèixer la pintura de Corot i dels pintors de l’Ecole de Barbizon: Daubigny, Millet, entre altres, que ell va saber traduir i assimilar extraordinàriament. En contraposició del paisatge emfàtic, inflat, turbulent, exuberant que feien a Barcelona Martí Alsina, Pahissa, Armet, Torrescassana, Marquès i d’altres, les pintures que Joaquim Vayreda portava a la Sala Parés transmetien pau, tranquil·litat, dolcesa; eren un cant idíl·lic a la ruralia catalana i als costums pairals, i el que era més important, utilitzava una tècnica molt lliure, pre-impressionista, com la de Corot. I una constatació molt important pel que es refereix a la valoració de la pintura d’aquest artista: Vayreda venia tota la seva producció. La seva família té poquíssims quadres de Joaquim Vayreda, perquè aquest pintor a penes va deixar quadres entretinguts al seu taller. La seva pintura era obra per a penjar al saló de casa, és a dir de format mitjà o petit, i de vegades molt petit, notes íntimes de gabinet o de dormitori, talment que els seus quadres grans constitueixen una raresa extraordinària.
Els carlins catalans tenien els seus mitjans d’expressió en el diari «El Correo Catalán» i en una àmplia xarxa de revistes populars, la més representativa de les quals era «La Hormiga de Oro». Vull dir que el carlisme era un moviment molt viu en la societat catalana i, malgrat l’ensulsiada de la guerra del 1873-1876, continuava com un moviment polític de caràcter catalanista i de bona implantació al país i en totes les classes socials, atesa la seva reivindicació en pro dels furs, que implicava l’anul·lació del decret de Nova Planta de 1714, que havia acabat amb l’existència de Catalunya com a Estat amb el seu govern i legislació pròpies.
Segons les informacions que he pogut aplegar, bastants carlins catalans viatjaven a Roma a desgreujar el Papa desposseït dels Estats Pontificis i per poc que podien es desviaven cap a Venècia a fer visita i retre homenatge al rei carlí Carles VII. Aquests pelegrins nostàlgics i romàntics desitjaven de trobar al palau de Loredan, on vivia el monarca sense corona, símbols més explícits del compromís de la monarquia carlina amb els sentiments de tradicionalisme foralista català. I hom va pensar en una imatge gran de la Moreneta, que evidentment no podia pintar cap altre artista que Joaquim Vayreda o Alexandre de Riquer, un altre pintor d’afiliació carlina, però encara massa jove per a fer-li una comanda d’aquest gènere.
Consta que Vayreda, que el 1882 havia tingut un gran revés de fortuna – som al temps de La febre d’or –, va acceptar l’encàrrec amb entusiasme pel que significava i pel volum de l’obra. Però quan aquesta ja estava llesta, van passar mesos sense que ningú se n’interessés i menys encara sense que es responsabilitzés del cost. Mentrestant la premsa catalanista va donar la notícia d’aquesta magna obra de Vayreda amb descripcions precises i laudatòries. Vayreda, durant el seu exili al Rosselló l’any 1872-1873, havia conegut i tractat el senyor Alexis de Souvras, resident a Perpinyà, i home de confiança de la família reial carlina. Finalment el quadre de Vayreda no va anar a Venècia, sinó a Gratz (Àustria), on residia l’Infant Alfons de Borbó i Este, germà del rei carlí, i la Infanta Donya Blanca de Borbon i Borbon, filla del rei. Aquests van ser els propietaris del quadre de la Mare de Déu de Montserrat de Joaquim Vayreda, però no se sap amb certesa qui el va sufragar, si els carlins catalans dels quals va sortir la iniciativa, però també la recança a desemborsar els diners, o bé, com em penso, va ser el mateix pintor que va proposar un preu “polític” que Souvras va poder assumir sense massa treballs, i el quadre va poder arribar al seu destí. Ni Vayreda ni la família reial carlina anaven sobrats de diners. Entre els papers que va deixar el pintor es troben els referents a l’exportació d’aquest quadre el 6 d’abril del 1884, activada per Alexis de Souvras.
Amb picardiosa astúcia un comentarista que coneixia els destinataris de l’obra en va parlar en aquests termes: «Hem tingut lo gust de veure en lo taller de Sr. Joaquim Vayreda un quadro que, per encàrrech de una família espanyola resident al estranger, acaba de pintar dit senyor. Representa’l quadro a la Verge de Montserrat sobre uns núvols, sota’ls quals se veu lo Monastir amb tot los edificis contiguos escrupulosament copiats, y per damunt trauen lo cap las crestas que han dat nom a la pintoresca montanya» (La Veu del Montserrat, 6, 8-XII-1883, p. 391).
Rafael Benet, que va tenir a les seves mans tota la documentació que es guardava a la casa pairal dels Vayreda a Olot, va resumir d’aquesta manera la informació referent al quadre que ens ocupa, però que ell mai no va arribar a veure en realitat: «Aquesta pintura fou encarregada per SS. AA. RR. l’Infant D. Alfons de Borbon i Dª Blanca, per mitjà d’un intermediari de Perpinyà, que signa A. Souvras. Hi ha la Mare de Déu de Montserrat damunt d’uns núvols que té la muntanya per fons. A les plantes de la Verge hi ha representades les construccions de Montserrat. Per les cartes d’A Souvras sabem que les mides aproximades d’aquesta pintura deuen ser d’uns 1’90 a 2 m. d’alt per 1’10 a 1’20 d’ample. Aquesta obra fou remesa a Gratz per l’abril del 1884, puix que les ordres de tramesa són donades en lletra del 6 d’aquest més i any» (Joaquim Vayreda, Barcelona, Junta de Museus, 1922, p. 187).
El bon amic jesuïta P. Artur Juncosa Carbonell, traspassat fa pocs mesos, historiador del carlisme català i molt proper a tots els afers de la casa reial carlina, en saber que el quadre de la Mare de Déu de Montserrat de Vayreda havia vingut a parar a Montserrat, em va escriure el 15 d’octubre del 2004 una carta explicant-me de manera sumària allò que un any més tard em va relatar més detalladament a viva veu. Em deia que l’encàrrec que rebé Vayreda venia del General Tristany, que el 1883, residia exiliat a Lourdes i que efectivament tenia el caràcter d’un regal que els carlins catalans oferien a Carles VII. El P. Juncosa assegura que aquest quadre formava part del llegat de béns que els reis carlistes es feien successivament quan morien o abdicaven dels seus drets i que va passar d’Alfons Carles a Xavier de Borbó, i d’aquest al seu fill Carles Hug. Es trobava desat al castell de Puchheim, a la vora de Salzburg, però els propietaris n’havien perdut la memòria, el valor i el significat. El Príncep Carles Hug i les seves germanes havien visitat Montserrat però el Príncep no reconeixia en el quadre la imatge de la Mare de Déu de Montserrat que ell havia besat ni els edificis tenien res a veure amb el que ell havia vist, tanmateix en tenia el dubte. Al moment de desparar el castell de Puchheim i de liquidar-ne el mobiliari, escriu el P. Juncosa, “em van consultar i em van enviar una fotografia en un catàleg – que conservo – per oferir aquest quadre a Montserrat, si efectivament era el que suposaven. Dissortadament, quan vaig rebre el catàleg i els vaig contestar afirmativament, van tenir un gran disgust, perquè ja se l’havien venut. Es va vendre amb altres peces del castell els dies 27 i 28 de març de 2002 al Dorotheum de Salzburg”.
Aquest quadre gran i gran quadre de Vayreda m’era totalment desconegut, a mi i a la majoria d’historiadors interessats per l’art català del segle XIX, però el coneixíem, al menys jo, per un esbós molt delicat (45 x 24 cm), la fotografia del qual havia vist a l’Arxiu Mas (núm. 96804) i n’havia pres nota. Rafael Benet, a l’antològica de Vayreda de 1922 l’havia ressenyat com a propietat d’una família de Barcelona. Doncs bé, aquest esbós va sortir al comerç d’art barceloní el 1988 i Martí March me’l va oferir al preu molt raonable d’un milió i mig de pessetes, que el Monestir de Montserrat no va poder aplegar.
La sorpresa, però, va ser molt gran quan uns marxants d’art es van presentar a Montserrat el 30 d’abril de 2002, un mes exacte després de la venda al Dorotheum de Salzburg, amb el quadre gran de Vayreda (oli sobre tela, de 189 x 110 cm), embolicat en un parell de flassades i ens el van deixar unes setmanes perquè ens el miréssim i trobéssim un benefactor que ens pagués la xifra bastant elevada que en demanaven. El mateix dia que va arribar el quadre a Montserrat, el P. Abat i els degans van anar a veure’l a la Sala de la Llar o de recepcions, on l’havíem deixat i tothom va ser del parer que aquest quadre l’havíem de tenir a Montserrat; però les condicions eren impossibles d’assumir i, amb gran pena, el vam haver de tornar als marxants.
Però, el que són les coses! – nosaltres en diem la Providència – alguns mesos més tard vam poder localitzar aquest quadre a una casa d’antiguitats de Barcelona a un preu bastant menys de la meitat del que ens havien proposat els dos traficants. L’experiència em diu que rarament les ocasions es presenten dues vegades i aquesta era la segona, per tant si la deixàvem passar perdríem aquest quadre que s’adiu tant a Montserrat. El gran perill que aleshores corria aquesta obra era que l’esquarteressin i que en fessin dos quadres: un de religiós amb la Mare de Déu de Montserrat entre núvols i un altre, més fàcil de vendre, que seria una paisatge de Montserrat, signat i datat el 1883. Només de pensar-hi, m’esgarrifava. Vaig parlar amb l’Abat i vaig elaborar un petit dossier per al Sr. Josep Sinca, director de la Fundació Abadia de Montserrat-2025, perquè mirés la possibilitat de trobar un sponsor, ara que les coses es trobaven més clares. Sinca va comprendre que l’ocasió era única i difícilment repetible i va agafar la iniciativa amb il·lusió. Se’n va sortir i va trobar un mecenes amb il·lusió i empenta que en veure les fotografies, la petita història que l’obra tenia al darrere i les circumstàncies de venda, va dir que si sense titubeig ni recels inútils; era el Sr. Antoni Brufau, president de Gas Natural.
Vam inaugurar aquest quadre al Museu de Montserrat el febrer del 2003.
Un cop el quadre era nostre i es trobava a casa, em vaig dedicar a mirar-lo amb deteniment, ja que la restauració havia fet sortir els colors originals i semblava un altre. En pintar la Mare de Déu de Montserrat, Vayreda va desestimar representar-la amb els vestits acampanats, com era habitual puix que era com la gent acostumava a veure i venerar la imatge. No m’estranyaria res que l’autor hagués experimentat una certa al·lèrgia o repulsió en recordar les estampes que divulgaven la imatge amb el vestit i mantell que havia regalat la reina Isabel II, arran de la seva visita a Montserrat el 1857, i que constituïen el joc de vestits més rics amb què ornaven la santa imatge en les principals festes i ocasions. Vayreda va preferir pintar la imatge, com es feia en moltes publicacions del Monestir, amb els vestits que són insinuats en la talla romànica original, però interpretats de manera natural, donant a la roba el caient i la qualitat tàctil naturals. El vel de la Verge esdevé transparent com de tul, la túnica de color vi és com de vellut i acabada amb tres fileres d’estrelles d’or brodades en or i un voraviu. El mantell blau és més flonjos i únicament guarnit amb un galó. Ha prescindit de l’esquematització romànica de la fesomia de la imatge original i li ha atribuïts els trets d’una dona agraciada, de faccions arrodonides i pell no negra, sinó només intensament morena. Els catalans la reconeixen fàcilment, i els qui no hi estan habituats poden apreciar simplement una figura agradosa de la Mare de Déu. Un detall que val la pena remarcar és l’exactitud amb què l’autor reprodueix les corones de la Verge i de l’Infant, reproduïdes abastament a les revistes catòliques amb motiu de la festa de la coronació canònica de la imatge el 1881.
Pel que fa al paisatge del caòtic urbanisme de Montserrat, abans que l’arquitecte Puig i Cadafalch li donés forma i coherència, he de dir que és extremadament fidel. Això no vol dir que Vayreda es desplacés a Montserrat per prendre notes dels edificis i de la perspectiva. Quan dic fidel vull dir que amb tota probabilitat està tret dels àlbums de fotografies i fotogravats que el 1880 ja corrien per tot arreu. Remarquem en aquesta vista panoràmica la presència de la torre dels bisbes al costat del claustre gòtic, un de les pocs edificis medievals que havien perdurat i que no trigaria gaire a ser enderrocada. Com a nota pintoresca, Vayreda ha inclòs l’arribada d’una diligència, que era el mitjà de transport normal a l’època. A mi, personalment, em fa molta gràcia veure a primer terme els horts i els estenedors de roba que oferien el look rural i pagesívol del Montserrat decimonònic fins que l’abat Marcet i després l’abat Aureli no el van transformar girant-lo com un mitjó. L’edifici blanc del primer terme, els horts i els estenedors i tota la terra dipositada en els terrats naturals, Puig i Cadafalch els va arranar i va edificar les tres places esglaonades, al subsòl de les quals es troba el Museu de Montserrat, i al Museu de Montserrat el quadre de la Mare de Déu que Vayreda va pintar per als reis carlins. Casualitats! Però també podem veure-hi els senyals d’un progrés que, a vegades, les dificultats i els treballs de cada dia no ens deixen apreciar prou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada