dissabte, 14 de maig de 2011

Writings and Lectures - 08

Un gran quadre de Cusachs amb una història una mica trista.
La fugida a Egipte (1904), de Montserrat


El que vaig a explicar-vos, només ho podreu entendre si pensem com es trobava de desmarxat l’interior de la basílica de Montserrat els anys 80 del segle XIX. L’abat Josep Deàs (1837-1921) i els monjos del seu entorn més immediat feien mans i mànigues per treure l’aspecte desolador que oferia la basílica i promoure la restauració “neobizantina” de l’arquitecte diocesà Francisco Villar Lozano (1828-1901), ajudat i succeït pel seu fill Villar Carmona (1860-1927). Els estils “neos”, els catòlics els consideraven el més propi d’una església en contrast amb els estils “pagans” manllevats de l’antiguitat clàssica i del neoclàssic. Una bella i piadosa església havia de respirar per imperatiu històric un ambient neobizantí, neoromànic o neogòtic.

Com que les obres de reforma avançaven molt lentament i per no deixar buides les parets emblanquinades, els monjos restauradors, com enduts per un instint natural, van anar penjant quadres de devoció, que no dubto a qualificar d’horrorosos, de pintors de poca talla, que els autors regalaven per devoció i/o per una mica de vanitat i que poc a poc van ser retirats. Durant els anys 90 algunes capelles laterals, només dues o tres, tingueren la fortuna de trobar uns patrocinadors que, imposant el seu gust al dels arquitectes i monjos restauradors, encomanaren escultures i pintures a artistes de qualitat superior, connectats amb el Cercle Artístic de Sant Lluc, com l’escultor Josep Llimona i el seu germà Joan, que era pintor. En aquells anys del “modernisme”, l'entrada del Cercle de Sant Lluc va ser la màxima modernitat que es va tolerar en la decoració interior de la basílica de Montserrat. No és estrany, doncs, que passés el que va passar, quan va arribar a Montserrat de manera insospitada, com catapultat des de fora, el quadre de Cusachs del qual vull explicar-vos la història.

Un desconegut fa un regal descomunal per a un lloc on no calia
La capella de sant Josep, on va anar a parar el quadre ens ocupa, era la primera més pròxima al presbiteri al costat que dóna a la vall del Llobregat, molt clara i il·luminada per un gran finestral, que té un vitrall fet per Antoni Rigalt el 1885 i que representa els Esposoris de Sant Josep i la Mare de Déu. Des del 1830 aquesta capella havia estat presidida per una gran pala d’altare, pintada per Salvador Mayol, que representava El descans de la Sagrada Família en la fugida a Egipte, una pintura que té la seva història.[1] El 1885 la pintura de Mayol va ser retirada per deixar lloc a un retaule “neoromànic” de talla daurada, projectat pel joveníssim arquitecte Sagnier Villavecchia, i dotat d’escultures d’autors que no han passat a la història. És possible que l’anònim donant, en encarregar aquesta obra al pintor Cusachs i en suggerir-li el tema de “La fugida a Egipte” pensés en el quadre de Mayol i en aquesta capella.

L’abat Deàs, que portava l’afer de la restauració de la basílica com a cosa molt pròpia, estava cofoi de la capella de Sant Josep que ell donava ja per un tema enllestit satisfactòriament. Per aquest motiu, quan es va assabentar que, sense comptar amb ell, havien fet un quadre nou i per a aquell lloc, va arrufar el nas i no li va fer gaire gràcia. Això es desprèn de la correspondència que va generar aquest afer. En una carta del 8 de gener de 1904, el pintor Cusachs informa l’abat que ja té el quadre a punt d’acabar i el convida a visitar-lo al seu taller per concretar alguns detalls abans del lliurament oficial. No crec que l’abat ni cap delegat seu es desplacés a l’estudi del pintor a veure l’obra i a tractar els “detalls pendents”, puix que aquests es van plantejar i solucionar en una altra instància.

Aquests afers pendents devien ser qui corria amb el càrrec de l’escaient emmarcament i del transport i muntatge de l’obra. L’abat Deàs ho tenia claríssim puix que va escriure el 18 de febrer al director de la raó social Gustau Martí, on s’havia elaborat la motllura del quadre, una carta, de la qual l’abat va conservar la minuta. Deia així:

“Ante todo agradezco en nombre propio y de la Comunidad sus atenciones y ofrecimientos, pero al mismo tiempo he de añadir que tratándose de un regalo a la SS. Virgen de Montserrat, que si bien embellecería más nuestra Iglesia no es necesario, pues la capilla donde quiere colocarse se halla ya pintada y sobre todo no habiendo intervenido convenio alguno ni con la persona donante a quien no tenemos el gusto de conocer ni tampoco con el Sr. Cusachs, no creemos necesario hacer por cuenta del Santuario semejante gasto. Si se nos ofrece como regalo lo recibiremos, quedando por ello sumamente agradecidos, siendo entonces de nuestra incumbencia sólo la colocación”. [2]

El pintor Cusachs, que havia rebut del donant la retribució estipulada, hagué de carregar amb les despeses que penjaven, i el pintor ho va fer amb elegància; però de la correspondència subsegüent es desprèn que tant l’artista com Gustau Martí, el gerent de la casa dels marcs, estaven esfereïts en constatar a quines mans anava a caure aquella obra extraordinària. La carta que aquest va adreçar a l’abat està plena d’advertiments perquè mans inexpertes no danyin irreparablement el quadre i oferiments per a dirigir l’operació de penjar-lo de manera segura i escaient: que la caixa que conté el quadre no rebi cops, que no la deixin a la intempèrie ni en llocs humits, i sobretot que no desembalin el quadre sense la presència d’un tècnic expert a manipular pintures de grans mides, etc. El quadre va ser remès al Monestir a ports pagats i l'abat va acceptar que el gerent Gustau Martí fos present a la col·locació definitiva del quadre; de moment, allà s’acabava la història.

El donant desconegut
Entre els papers de l’abat Deàs no vaig trobar cap carta d’oferiment ni d’agraïment referent a aquest quadre. Al quadern de notes sobre les obres de restauració i embelliment de la basílica de Montserrat, que va escriure l’abat Deàs quan ja vell va deixar el govern del monestir, esmenta el quadre de Cusachs i hi afegeix: “Lo regaló una familia catalana que reside en los Estados Unidos de América”. [3] El Diario de Barcelona en informar que Cusachs estava pintant aquest quadre per a Montserrat diu que era fet “por encargo de una piadosa dama residente en América”.[4] Encara és una mica més explícit el llibre de registre de les ofrenes de Montserrat que esmenta “el grandioso cuadro, obra del artista Cusachs, regalo de la familia Sevilla de Nueva Orleans (E.U. de A.)”[5] La monografia més extensa que existeix ara per ara sobre el pintor Cusachs no afegeix massa informació sobre aquest tema. En parlar del viatge que Cusachs va fer a Mèxic, on va pintar el retrat del president Porfirio Díaz, ens diu que el pintor va aprofitar l’ocasió per visitar els Estats Units i concretament Nova York. Des d’aquella capital es va embarcar rumb a Espanya i a Barcelona i “en el vapor el acaudalado hombre de negocios de origen catalán, señor Sevilla, trabó amistad con él y le hizo el importante encargo de una Sagrada Familia de grandes proporciones para la Abadía de Montserrat”.[6]

Poca cosa n’hem tret de la informació que he pogut aplegar. Simplement un català que va fer fortuna a Amèrica, de cognom Sevilla, amb la seva dona van fer una prometença a la Mare de Déu de Montserrat que es va concretar en aquest quadre que tenia per tema la Sagrada Família en la seva fugida a Egipte, un motiu ben escaient per a un emigrant que reeixí a obrir-se pas en medi estrany. Potser no cal donar-hi més voltes.



La reacció del públic
Com ja he dit abans, a Montserrat ningú no va fer cap gest d’interès ni d’alegria per aquesta pintura de Cusachs feta fora de programa. Té la seva explicació. Mentre que el staff de l’abat Deàs estava per un art de caràcter devot, connectat amb la “natzarena” degenerada en teatralitat com es feia a Itàlia, només un petit sector de monjos sintonitzaven amb l’art que es feia al Cercle Artístic de Sant Lluc, el dels germans Llimona. Doncs bé, la pintura de Cusachs no era ni una cosa ni l’altra. Cusachs era un pintor militar que no sabia pintar sants i que envaïa un camp que no li era propi; per tant, silenci i mirar cap un altre lloc.

Les revistes religioses que amb afany apologètic informaven de tots els detalls i detallets de la “recristianització” del país sense descurar els altars i sants i santes que repoblaven les esglésies, van fer cas omís de l’obra de Cusachs, puix que el pintor era un liberal, i com a militar de poques misses, suspecte de pertànyer a la maçoneria. Com que aquest quadre no va ser exposat a Barcelona, en general la premsa ciutadana no se’n va ocupar i només alguns observadors atents al moviment artístic del país van prestar atenció a aquesta obra de Cusachs. La Ilustració Catalana va publicar una excel·lent reproducció fotogràfica a tota plana[7] i també la famosa revista Album Salon, que com que estava escrita en castellà tenia difusió a tota la península i a Amèrica.[8] La gasetilla més extensa i ben documentada sobre aquesta obra, al meu entendre, és la que va publicar Bonaventura Bassegoda al Diario de Barcelona, l’antic periòdic liberal conservador que des del canvi de segle respirava uns altres aires més moderns. El transcric íntegrament:

“Por encargo de una piadosa dama residente en América y con destino a la iglesia del Monasterio de Montserrat, el reputado pintor J. Cusachs ha ejecutado una composición de gran tamaño y de asunto religioso, que prueba en su autor una gran ductilidad de talento, máxime teniendo en cuenta que no la ha demostrado antes de ahora en el género mismo a que pertenece el cuadro de que tratamos. Representa 'La huída a Egipto' y la composición está tratada en completo acuerdo con las narraciones bíblicas, de modo que resulta de un gran idealismo. El grupo de la Santa Virgen y su Divino Hijo a quien acompaña San José, constituye un punto donde se fija al momento la atención del espectador. Rodean la Sacra Familia grupos de ángeles que parecen guiarla en su viaje a través del desierto. Hay nobleza y dignidad en la concepción y amplitud en la pincelada; la tonalidad en general es acertadísima y en el fondo, que se pierde hacia lo desconocido, brilla una luz intensa en los hermosos celajes sobre los que se destaca el poético grupo de ángeles y el de la Sacra Caravana”.

“Nos ha producido mayor impresión esta obra de Cusachs, pues hasta ahora no habíamos tenido el gusto de aplaudirle en cuadros de asunto religioso; y aunque ya lo creíamos dotado de facultades para salir airoso en su empeño, no sospechábamos que lo hiciera con tanto lucimiento, por dedicarse con preferencia a asuntos de muy diversa índole. Mucho nos complace que en América se recuerden los méritos de nuestros artistas y que éstos sepan corresponder tan dignamente a la confianza de las personas que, por fortuna, abundan todavía para bien del arte y de la religión”.[9]

L’afirmació que Cusachs no havia fet mai pintura religiosa és només una veritat a mitges. Cusachs havia pintat grans quadres amb els patrons dels cossos d’Artilleria (una Santa Bàrbara, de 1882, que es troba a Capitania General de Barcelona), d’Infanteria (una Puríssima) i de Cavalleria (el Santiago, 1899, del Museu de l’Exèrcit de Madrid). Però és evident que el tema religiós era inusitat en la producció pictòrica de Cusachs, i per això els entesos i afeccionats a les coses d’art se’n sorprengueren i no deixaren mai d’esmentar l’obra de Montserrat a les ressenyes biogràfiques del pintor.[10]

En canvi a Montserrat, aquest quadre, que va entrar-hi d’esquitllentes, va continuar essent oblidat i postergat. Les guies que s’editaven al monestir, fins i tot aquelles que tenien caràcter monumental i artístic, ni tan sols esmentaven aquest quadre monumental de Cusachs. És comprensible. L’antiga quimera continuava; els monjos més joves estaven il·lusionats per la creació d’un nou art litúrgic primer amb una mica de noucentisme com a fons i després intentant de conjuminar l’art esquemàtic i simbòlic de Beuron amb l’estil Art Déco. Quan els “post-noucentistes”, comandats per l’arquitecte Folguera, remodelaren Montserrat al seu gust durant els primers anys quaranta i cinquanta, l’art que anomenem modernista era considerat “sentimental i cromo”. Podem donar gràcies que no destruïssin el quadre de Cusachs quan van remodelar l’antiga capella de Sant Josep per fer-hi la porta angèlica del cambril, encarregada a l’escultor Enric Monjo.

La rehabilitació
Va ser mèrit del meu antecessor, el P. Crisòleg Picas, la redescoberta i la valoració del quadre de Cusachs, quan el modernisme català va tornar a posar-se de moda cap al final dels anys 60 i començament dels 70. El març del 1975 els restauradors Barrachina - Ramoneda de Barcelona van emprendre la tasca de netejar i restaurar el Cusachs de Montserrat, quan va ser col·locat en una altra capella. Aleshores va ser també il·luminat degudament, tal com es troba actualment i tal com el lector pot veure’l a la tercera capella lateral, entrant a mà esquerra.


Amb la perspectiva de cent-cinc anys, el quadre de Cusachs de la Basílica de Montserrat ha guanyat i ha desqualificat totes les antigues reticències, que han quedat obsoletes i dignes de ser oblidades. Cusachs ha pensat el tema iconogràfic de la “Fugida a Egipte” d’acord amb la nova estètica naturalista i simbolista pròpies del moment. No contradiu els postulats del Cercle de Sant Lluc, amb els Llimona, Baixeras com a capdavanters, però Cusachs sintonitza més aviat amb la manera de narrar la història sagrada que tenien els francesos Cazin, Cormon, Delaroche, és a dir, una manera més laica. El sentiment que vol suscitar no és principalment el de la devoció piadosa, sinó un altre de més difòs i eteri. L’autor accentua la dimensió naturalista escollint models, situacions i actituds pròpies de la gent de classe humil, sense concessions a la gesticulació ni a la “mise en scène” teatral. No deixa de tenir un punt irònic que un pintor especialitzat en el tema hípic com era Cusachs hagi accentuat el protagonisme de la somera humil que camina amb pas cansat en un desert inhòspit. Sense cap dubte aquesta burreta és l’element compositiu més destacat en primer terme i el més detallat. Les altres figures, totes tenen la cara velada o girada, talment que llur fesomia queda imprecisa. Es destaca la figura de Sant Josep, un home jove amb una incipient i prematura calvície, del qual se subratlla el peu esquerre calçat amb una pobra sandàlia en actitud d’avançar i de guiar la marxa. Les figures de la Verge i de l’Infant no presenten novetats especials; haurien de ser l’element més rellevant, però resten en un discret segon terme una mica boirós. Els àngels, el de cos sencer de l’esquerra que porta un ram de lliris i l’estol que vola al fons, tenen característiques més aviat femenines, i mostren una actitud protectora i d’acompanyament, més que no directiva, que aquesta correspon a Sant Josep i a la somera que sap el camí.


Un altre element digne de consideració és la fusió panteista del paisatge amb el celatge, amb unes faixes de núvols crepusculars de tonalitats daurades i malva, i també els àngels-fades fent d’enllaç entre l’element natural i el simbòlic. És una nota molt característica del modernisme internacional aplicat a la narrativa evangèlica.

Cap al 1985 vaig rebre la visita d’una senyora de Barcelona que m’assegurava que ella havia servit de model per a aquest Infant Jesús, ja que la seva família vivia al pis superior d’on vivien els Cusachs. També em va dir que havia sentit contar als seus pares que la figura de la Verge era l’esposa del pintor i que Sant Josep era l’autoretrat del mateix pintor, que precisament es deia Josep. No sé fins a quin punt és creïble aquest testimoni; les fotos que conec del pintor no em suggereixen el rostre d’aquest Sant Josep; només dic el que em van dir sense entrar en disquisicions.

Aquesta obra de Cusachs per la seva monumentalitat i també per la seva bellesa plàstica és digna de ser remarcada juntament amb les pintures del presbiteri, fetes pels pintors del Cercle Artístic de Sant Lluc entre el 1896 i 1897. Crec que tot plegat constitueix un conjunt monumental de pintura modernista únic a Catalunya, i el contrast entre la pintura de Cusachs i la dels membres de Sant Lluc és eloqüent i il·lustratiu; al menys jo no l’he vist enlloc com a l’interior de la Basílica de Montserrat.


[1] Josep de C. Laplana, “La capella de sant Josep de la Basílica de Montserrat. Un quadre…[2] Arxiu de l’Abadia de Montserrat. Abat Deàs. Caixa de correspondencia.[3] Arxiu de l’Abadia de Montserrat. Abat Deàs. La restauración de la iglesia de Montserrat, p. 46.[4] Diario de Barcelona, 24-I-1904, p. 1046.[5] Arxiu de l’Abadia de Montserrat, Ofrendas a Nuestra Señora de Montserrat, p. 183.[6] Pedro Mora Piris, Josep Chuschs i Cusachs, Barcelona, Ed. Diccionari Ràfols, 1988, p. 70.[7] Ilustració Catalana, II, 1904, p. 137.[8] Album Salon, IV, 1905-1905, p. 55.[9] Vide nota 4.[10] Posem per exemple l’article biogràfic redactat per Miquel Utrillo a Enciclopedia Universal Espasa i també el de J.F. Ràfols al Diccionario Biográfico de Artistas Catalanes.

2 comentaris:

Jordi Pujol Soler ha dit...

Un descobriment!
Alguns sintonitzem especialment amb tots els protagonistes representats, no només els tres principals.

Anònim ha dit...

De los EE.UU. vino el encargo de realizar este cuadro y también de allí nos llega este enlace
para poder contemplar y apreciar con más detalle dicha obra enmarcada:
http://stephendanko.com/blog/wp-content/uploads/2011/08/Flight-into-Egypt.jpg

Desde que descubrí esta magnífica pintura, cada vez que he subido a Montserrat no he dejado de pasar por la capilla para contemplarla.

Con las pistas que el P. Laplana nos ofrece en esta emotiva entrada y como señal de agradecimiento y reconocimiento a los mecenas que sufragaron este encargo, he intentado esclarecer su identidad.

Gracias a la base de datos genealógicos de los Mormones y otros archivos, se puede afirmar que, seguramente, se trataba de D. Eduardo Sevilla, natural de Valencia (España) y de Dña. Manuela (Dolores) del Corral, natural de New Orleans (LA), aunque de padre español, D. Gabriel (V.) del Corral.
En el duodécimo censo de los EE.UU. (junio de 1900) (1), el más próximo a la fecha del cuadro, se enumera que D. Eduardo contaba con 37 años y 34 Dña. Manuela (2); llevaban casados 12 años y tenían dos hijos, Antonio (Gabriel) de 10 años y Adriano (Manuel) de 9 (3). Residían en el 840 (N) de Rampart St. de New Orleans (LA) (4).

Posteriormente, residieron en Galveston (TX) donde el Sr. Sevilla ostentó el cargo de vicecónsul de España.(5)

(1) https://familysearch.org/pal:/MM9.1.1/MS5J-249
(2) En el censo de 1870, se enumera que “Manuella Delcoural” tiene 7 años, por lo que hay discrepancia con el censo de 1900. https://familysearch.org/pal:/MM9.1.1/M87Z-P11
(3) http://www.usgwarchives.net/la/orleans/birth-index.htm
(4) http://www.hnoc.org/vcs/property_info.php?lot=19098
(5) https://familysearch.org/pal:/MM9.1.1/KZQL-GX1
https://familysearch.org/pal:/MM9.1.1/KXL5-VTZ
https://familysearch.org/pal:/MM9.1.1/246T-PLF
En este último también hay discrepancia con la edad de Dña. Manuela:
https://familysearch.org/pal:/MM9.1.1/24F2-TK3