divendres, 23 d’agost de 2013

El MDM amb lupa - 1

Champs Elysées d’Anglada-Camarasa (1904)

Per caramboles del destí els darrers mesos hem tingut juntes al Museu de Montserrat dues pintures d’Anglada-Camarasa (1871-1959), molt diferents de temàtica però que el pintor va fer gairebé simultàniament. La nostra és “Champs Elysées” i la visitant és “La gitana de les magranes”, del Museo Reina Sofía. La manera de pintar és molt semblant però el resultat, totalment diferent. La “gitana” té molt de Nonell i de la seva estètica de la misèria. El nostre “Champs Elysées” mira totalment el “Paris-la-nuit” . Són dues ballarines de cancan que el pintor va sorprendre en sortir del Jardin de Paris als Champs Elysées el 1904.






Una pintura és bona si està ben feta però sobretot si té ànima, si arriba a comunicar. En la pintura d’Anglada hi ha de tot, n’hi ha que és eminentment decorativa, i d’altra com aquesta nostra que diu molt. Les dones de la vida alegre d’Anglada poden arribar a ser enormement tristes i fins i tot tràgiques. Allò que diuen els freudians d’”Eros i Thanatos” Anglada no ho sabia però ho intuïa profundament. La vida nocturna de París -que ell va viure intensament, principalment al Moulin Rouge que regentava el seu amic sabadellenc Josep Oller-, la protagonitzen unes filles d’Astarté que semblen espectres lluminosos pintats amb sofre i fòsfor, entre el món de les fantasies i dels malsons. Anglada les revesteix d’enagos calidoscòpics enormes i ho sosté tot en uns turmells molt prims i endurits per la dansa. Els contrastos subtils sempre estan molt presents en l’obra d’Anglada-Camarasa.




Quan un té accés pròxim a una pintura és molt il·lustratiu mirar-la amb lupa. Us oferim aquesta possibilitat presentant-vos aquesta macrofotografia del rostre de la ballarina principal de l’obra “Champs Elysées”. Fixeu-vos que el pintor no s’acontenta a tenyir la tela de pintura sinó que l’empastifa abundantment, afegint diverses capes que donen al quadre una textura forta. Fixeu-vos, encara, que el dibuix previ ha desaparegut i el pintor amb prou feines el segueix. És qüestió de donar forma i color amb la pasta. El resultat que ha obtingut Anglada és fenomenal. Volia fer unes anònimes dones de la nit parisenca i efectivament ha aconseguit donar a la seva fesomia una dimensió espectral. Ens ha fet un fantasma!




Si la figura principal semblava un fantasma, la que li fa costat vol ser més humana, amb els ulls dilatats pels excessos. Vol ser desvergonyida i insinuant, però la seva pal·lidesa i les ombres verdoses no poden evitar la dimensió tràgica que envolta aquestes ballarines que semblen cucs de llum en els paradisos artificials dels music-halls de Pigalle.  




D’una manera ben sumària però també molt expressiva Anglada-Camarasa ens mostra l’ambient d’una sortida de ball Jardin de Paris als Champs Elysées. Podem besllumar altres ballarines i grups informes de gent però el més interessant del conjunt és la il·luminació a base de llum de gas, que dóna tant a les ballarines del primer terme com al fons del quadre una sensació de misteri i de trobar-nos en un món irreal, on les fantasies han esdevingut realitat evanescent que el vent de l’oblit se les emporta. El que us dèiem, “Champs Elysées” és una obra excel·lent per la composició i les textures però també pel que diu.