divendres, 4 de juliol de 2014

Martiri de Sant Plàcid i companys


Mestre de l’Anunci als Pastors (Joan Do?)
Actiu a Nàpols entre 1620 – c. 1650.
Martiri de Sant Plàcid i companys
c. 1625-1635
Oli sobre tela, 175 x 257 cm.
N.R. 200.169. Adquirit a Roma procedent d’una col·lecció napolitana, el 1915.

El marxant d’art Giuseppe Gonella l’octubre de 1915 oferia al Monestir de Montserrat la compra per 3.000 lires d’un quadre, propietat d’una família napolitana en situació econòmica molt greu, i ja de bon antuvi, en la seva oferta l’anomenava “un Sant Plàcid de Ribera”, atribuint-lo sens dubte a Josep Ribera lo Spagnoletto. L’abat Marcet l’adquirí en ocasió del seu viatge a Roma i a Nàpols el novembre d’aquell mateix any i el quadre arribava a Montserrat a mitjan de febrer de 1916. Immediatament la revista popular del Monestir el va destacar com l’obra més important de la darrera tramesa de quadres italians i l’any següent la revista de cultura de Montserrat en publicava la fotografia amb l’atribució de Ribera i deia: “Es tracta d’una obra verament autèntica, com ho garanteix, a més de les característiques ben marcades del mestre, la mateixa firma trobada en les foscors d’un dels angles”. En realitat aquesta signatura mai no l’hem vista i no surt en cap fotografia antiga.

Com a resultat de la visita del Dr. August Mayer a Montserrat per veure la Pinacoteca, escrivia al P. Gusi, el 31 de gener de 1929, així de contundent: “El Martirio de S. Plácido no tiene nada que ver con Ribera”. Tot i que aquest quadre sempre ha estat en llocs importants a l’interior del Monestir, arribat el moment d’organitzar el nou Museu de Montserrat, no hi va ser inclòs puix que,  a més que existia el dubte referent al seu autor, el trobaven enfarfegat de figures i de difícil lectura. Amb tot, continuaven atribuint-lo a Ribera ja que no sortia cap altra hipòtesi. Els doctors José Milicua i Giovanni Previtali en visitar la quadreria de Montserrat el setembre de 1976 van situar aquest quadre en el cercle del napolità Francanzano. Cal dir que, tot i que cap d’aquestes atribucions a Ribera i a Francanzano no era del tot afinada, tanmateix no constituïen cap disbarat puix que no erraven ni d’època ni d’ambient: Nàpols, segon o tercer decenni del segle XVII.

Inexplicablement aquest quadre va passar inadvertit a Pérez Sánchez quan va visitar Montserrat recollint material per a la seva tesi doctoral sobre la pintura italiana del Seicento a Espanya. Com en molts altres casos, la primera a estudiar amb rigor el nostre quadre va ser Liliana Barroero, que l’atribuí decididament a l’anònim conegut en el món acadèmic amb el nom de “Mestre de l’Anunci als Pastors”. L’anomenen d’aquesta manera pel quadre prototípic seu Annuncio ai Pastori, 180 x 261,5 cm, que representa aquest tema i que es troba al Museu Capodimonte de Nàpols, i també per l’homònim del Museu de Birmingham, on constava com a obra de Velázquez.



L’exposició de pintura napolitana celebrada a Londres (1982), París (1983), Nàpols (1984-1985) i Madrid (1985) incloïa diverses obres del Mestre de l’Anunci als Pastors, que van motivar i reactivat estudis referents a altres quadres del mateix pintor que eren a diversos museus amb atribucions diferents. D’aquests replantejaments va sortir un corpus bastant nombrós i coherent, d’una dotzena d’obres atribuïbles a aquest mateix pintor. Ja anteriorment el professor Maurizio Marini havia detectat que l’anònim “Maestro dell’Annuncio ai Pastori” podria ser el valencià Joan Do, actiu a Nàpols en aquelles dates i deixeble i col·laborador de Josep Ribera, una hipòtesi que, encara que no es trobi plenament demostrada, cada vegada s’està confirmant més. Joan Do va néixer a Xàtiva cap al 1604 i va morir a Nàpols el 1656, l’any de la pesta. El 1626 es trobava ja a la capital de la Campània, puix que hi va contreure matrimoni amb una germana del pintor Pacecco di Rosa i a la cerimònia actuaren com a testimonis els pintors napolitans Filippo Vitale, Battistello Caracciolo i Josep Ribera, que indiquen l’entorn d’amistats i d’influències en què es movia Joan Bo. Treballà al taller del seu compatriota Josep Ribera, primer com a ajudant i després com a soci.

La seva pintura, generalment fosca i densa, conserva un deix de caravaggisme. Els seus colors són greixosos i granulats, tot i que amb el temps fa servir una entonació més viva. Els personatges són d’extracció popular, rudes però vigorosos i expressius.


Maurizio Marini en estudiar el nostre Martiri de Sant Plàcid i companys confirmà l’atribució de la Barroero, tot indicant que necessitava una acurada restauració perquè entreveia que era una de les millors obres de Joan Bo. Liliana Barroero en el seu estudi fa notar la semblança de les fesomies del nostre quadre amb les del Retorn del fill pròdig del Capodimonte de Nàpols. Les actituds i l’encaix de les figures del nostre quadre lliguen perfectament amb l’Annuncio dei Pastori també de Capodimonte.

Sant Plàcid és un sant estimat i venerat sobretot en l’Orde benedictí, ja que era un deixeble acollit, quan encara era un nen, per Sant Benet. Això ens fa pensar en un probable origen benedictí de la comanda d’aquest quadre. El martiri d’aquest sant és totalment llegendari i s’inspira en la Passio Sancti Placidi, un text del segle XII, falsament atribuït a Gordià, segons el qual Plàcid va fundar un monestir benedictí a Messina del qual fou abat; els sarraïns en una incursió  sobre Sicília van degollar l’abat sant Plàcid i els seus monjos. Es tracta d’un groller anacronisme, ja que Sant Benet morí ancià cap al 545 i els seus primers deixebles no podien sobreviure-li més de 30 anys i per aquelles dates Mahoma tot just hauria nascut. Però tant se val! El tema literari era real i aquest va inspirar nombroses obres d’art en el món benedictí.

El centre de la composició és el sant agenollat, vestint la cogulla negra benedictina amb les mans creuades sobre el pit i amb el cap cot que espera rebre el cop mortal del botxí bàrbar i mig despullat que s’abalança sobre la víctima amb el sabre aixecat. Un altre monjo jeu a terra i gesticula mentre un altre botxí intenta de clavar-li una daga i a l’angle veiem un altre que ja és mort. Aquesta part dreta tan tràgica té la seva explicació en la part esquerra on veiem els veritables instigadors: un personatge vestit d’otomà, amb el turbant al cap coronat per una mitja lluna, assegut sobre una catifa turca, que dóna l’ordre d’execució del martiri mentre s’escolta les insídies que un sacerdot pagà, amb els cabells estirats i amb cueta de xinès, li està murmurant a l’orella.


Liliana Barroero indica que la posició d’aquests dos personatges és molt semblant, “quasi sovrapponibilie”, al del gravat Jacob coneix Raquel de Jacob Coelemans, però no cal pensar en una influència del gravador sobre el pintor, sinó més aviat el contrari, Coelemans (Anvers, 1654 – Aix-en-Provence, 1735) grava a partir de l’obra del Mestre de l’Anunci als Pastors, que no era cap pintor irrellevant. 

Bibliografia
*  Analecta Montserratensia, I, 1917, p. 339, fig.
*  Enciclopedia Universal Espasa-Calpe, vol. 45, Barcelona, 1921, s/v. Plácido (San), p. 254-255, fig.
*  Maurizio Marini,  Pittori a Napoli , 1610 – 1656: contributi e schede, Roma, Bulzoni editori, 1974, p. 103..
*  Pintura Napolitana, de Caravaggio a Giordano, catàleg d’exposició, Museo del Prado, Palacio de Villahermosa, oct.-desembre, 1985.
*  Liliana Barroero, “Schede seicentesche: Fignolio, Vaccaro, Vanni e il Maestro degli Annunci”, Prospettiva, IV-1989 – X-1990, núm. 57-60, vol. II, p. 218, fig.
*  Liliana Barroero, Dipinti italiani dal XV al XIX secolo del Museo di Montserrat, Roma, Istituto Poligrafico e Zecca dello Stato. Libreria della Stato, 1992, 0. 123,fig. color..
*  Josep de C. Laplana, Montserrat, 1000 anys d’art i història, Manresa, Angle Editorial, 1998, p. 123, fig. color.
*  Josep de C. Laplana, Les col·leccions de pintura de l’Abadia de Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999, p. 31, 34, fig. color.
*  Giuseppe De Vito, “Juan Dò riconfermato”,  Ricerche sul’600 napoletano. Saggi e documenti, 2003-2004, p. 85-91.