dimecres, 1 d’abril de 2015

Writings and lectures - 21

Escultura i ornamentació edilícia a Montserrat
7. La creu de terme de la plaça



Quan observem els gravats antics que representen Montserrat ens sorprèn que en realitat l’urbanisme d’aquest lloc ha variat relativament poc. La causa és el singular emplaçament del lloc. Ens trobem a la falda d’una muntanya amb un declivi imponent. Les construccions, doncs, forçosament han d’estar disposades en terrasses i el camí d’accés ha de fer zig-zag. En urbanisme la geografia no solament condiciona, sinó que s’imposa i mana.


Els antics gravats de Montserrat ens mostren que la muntanya estava ornada per multitud de creus segurament de fusta que cridaven poderosament l’atenció i que volien accentuar la santedat del lloc. El primer que va estampar el paisatge de Montserrat va ser l’alemany Joan Luchner, que el 1499 va imprimir a Montserrat el Missale Benedictinum.


El camí d’accés estava solcat per set rafals amb una creu dedicats als set goigs de la Mare de Déu, on els pelegrins descansaven a l’ombra i en dies de pluja servien de refugi. Els veiem clarament a l’estampa del final del segle XVI que va fer gravar Joan Miralles.


En aquest gravat veiem de manera ben destacada la creu de terme a l’entrada dels edificis del monestir i del santuari per indicar el final del trajecte. A Montserrat n’hi havia tres, que amb les naturals variacions perduren encara.


La primera és la de l’ermita de Sant Miquel, des de la qual els pelegrins quedaven sorpresos en veure de sobte una fabulosa vista panoràmica de tot Montserrat.


L’altra era la que marcava l’arribada a Montserrat pel camí septentrional de la muntanya, que venia de Can Massana o de Monistrol i que estava emplaçada a la placeta dels Apòstols. És una peça del segle XVI, que en els primers anys del segle XX va des desplaçada del seu lloc original i que actualment es pot contemplar a l'Espai Audiovisual de Montserrat, mentre que es conserva una còpia al jardí del monestir.


La tercera creu de terme, també del segle XVI i que era la més treballada, és la que ara ens ocupa i que descriurem detalladament. Es trobava justament al davant del portal de l’entrada principal al santuari i indicava el final del trajecte. Durant la Guerra del Francès degué ser demolida i fragmentada, talment que al Museu Lapidari només es guardaven el nus mig partit i diversos fragments dels braços principals de la creu. Quan en els primers anys cinquanta l’abat Aureli M. Escarré volgué organitzar la porxada d’accés a l’atri de la basílica i recompondre els sepulcres renaixentistes del quals vam parlar anteriorment, ordenà també de muntar la històrica creu de terme a base de les peces que s’havien guardat i les que per aquella intervenció van inventar. La restauració, no sé si es mereix aquest nom, va ser bastant improvisada; però la creu va ser posada en valor. La van muntar al costat de la porta d’accés a la porteria del monestir, però almenys era un lloc protegit de la pluja i de l’erosió.


Evidentment la porxada de l’atri no era el lloc apropiat per a una creu de terme. El lloc històric que li correspondria era al bell mig de la plaça davant la façana. Tanmateix, en aquest punt ja havien col·locat el monument a la Immaculada abans de la Guerra i hi havia l’experiència que els dies de grans concentracions de gent aquest monument molestava. Aleshores trobaren que el lloc escaient per muntar la històrica creu de terme era el punt de confluència entre l’eix de la basílica i el del camí per on accedeixen els pelegrins i visitants de Montserrat, talment que quan a la basílica obren la porta principal, des de l’altar es veu en línia recta aquesta creu de terme i també des de la creu de terme es veu frontalment l’altar.


El lloc d’emplaçament d’aquesta creu era esplèndid, però la gran llàstima va ser que la intempèrie i l’embat dels vents van ocasionar un desgast important que afectà tota la peça i sobretot els afegits que havien fet amb ocasió del primer muntatge.


El 1997 en retransmetre per TV3 la missa commemorativa del cinquantenari de l’entronització de la imatge de la Mare de Déu que va tenir lloc a la plaça de Montserrat les càmeres van enfocar reiteradament aquesta creu i vam observar de molt a prop com estava de desgastada i la urgència immediata d’una restauració aquesta vegada feta sense presses i a tota consciència per les restauradores Pilar Díaz i Soledad Dueñas el 2001. La creu del segle XVI va ser desmuntada i reforçada interiorment amb una ànima d’acer i restituïda tant com va ser possible a la seva forma original, eliminant els afegits maldestres; però aquesta peça un cop restaurada ja no va tornar a la plaça sinó que es guarda a l’interior del monestir.


A la plaça, al lloc de la confluència dels eixos, vam col·locar un facsímil de pedra més compacta i resistent que la sorrenca original. Aquest facsímil, tant la creu com el nus, van ser elaborats per l’escultor Lluís Cera.


Les creus de terme tenen una morfologia bastant estandarditzada. Molt sovint estan muntades sobre una base esglaonada que permet als vianants de seure-hi. Sobre aquest basament s’aixeca el fust o el tronc de la columna que acaba amb el nus sobre el qual es planta la creu. Com que per definició la creu de terme està exposada als quatre vents, no té pròpiament un davant i un darrere sinó que les dues cares de la creu estan treballades amb el mateix interès. Com s’esdevé moltes vegades una cara està dedicada a Crist clavat en creu i l’altra a la Mare de Déu.

En el cas de Montserrat del crucifix original queden només la figura de mig cos en avall i els dos braços del Crucificat, però al facsímil que actualment veu el públic la figura ha estat recomposta. Crist recolza els peus directament sobre el capet d’un àngel alat, una figura que es repeteix a l’extrem dels altres braços.


L’altra cara, la dedicada a la Mare de Déu, té més escultura i és d’un relleu més elevat que la del Sant Crist. Veiem una Mare de Déu dreta que sosté amb el braç esquerre l’Infant Jesús despullat i tots dos agafen una serra que la Mare de Déu mostra davant del pit. Es tracta d’una figuració de la Mare de Déu de Montserrat. Als extrems de la creu veiem la representació dels quatre evangelistes de cos sencer amb el seu símbol.

El nus té també el seu interès. És octogonal i repeteix per dues vegades, al davant i al darrere, l’escut de Montserrat amb la muntanya i la serra. Entre aquest motiu heràldic hi ha dues ternes de sants encapçalades una per Sant Pere i una altra per Sant Pau.


En el procés de restauració van aparèixer només les inscripcions de dos sants, la de Sant Pau i la de Sant Mateu, però això ens indica que cada sant portava el seu nom inscrit en la pedra, que el temps ha esborrat. Amb tot, llur identificació no és problemàtica puix que cadascú porta el seu emblema. Al costat de Sant Pau veiem Sant Mateu i al seu costat, Sant Jaume de Galícia vestit de pelegrí.


La terna inversa està constituïda per Sant Pere, Santa Llúcia amb la palma i la plata amb els ulls i Sant Joan Baptista amb el torç despullat i portant un bàcul cruciforme. El fust treballat a base d’hexàgons allargassats i encaixats el van fer en la primera instal·lació dels anys cinquanta prenent per model un fragment que hi havia al Lapidari. La decoració de filets de perles i ous, rinxols d’acant i flors obertes als extrems és molt pròpia del Renaixement i ens indica que aquesta era una peça feta amb cura especial i d’una categoria que si no és excepcional és de molt bona mà que excel·leix entre les que resten en peu en els pobles i camins de Catalunya. Un advertiment final, aquesta creu, amb motiu de la remodelació de les places fetes entre 2002 i 2004 va ser desmuntada una altra vegada i tornada a muntar uns pocs metres més amunt en un nivell superior.