Writings and lectures - 29

Escultura i ornamentació edilícia a Montserrat

12. L’atri de la basílica (I)

L’espai que avui anomenem l’atri de la basílica fou creat el 1755 i anys successius, quan l’abat Benet Algerich (1753-1757) féu mans i mànigues perquè el govern il·lustrat de Carles III emprengués i afavorís la construcció d’un monestir nou a Montserrat, que havia de suplantar el garbuix de construccions medievals i els nombrosos afegitons i donar a Montserrat, que era un lloc molt visitat pels nombrosos viatgers estrangers, un urbanisme escaient a una nació que volia ser il·lustrada. Era el primer projecte d’un urbanisme modern a Montserrat. La tradició oral deia que l’autor del projecte del nou monestir era Juan Cermeño, l’enginyer militar que el 1753 havia edificat el castell de Sant Ferran de Figueres, però sabem amb certesa que en realitat l’autor i coordinador del projecte va ser el coronel d’enginyers militars Miquel Moreno Monfart, que era germà d’un monjo de Montserrat. Coneixem una còpia aquarel·lada d’aquells plànols, que avui es guarda al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, feta per un monjo llec de Montserrat que era mestre de cases.

No és estrany, doncs, que l’aspecte d’aquest obra del set-cents sigui el propi d’una fortificació o d’una caserna militar, com s’esdevingué igualment a la Universitat de Cervera, perquè l’arquitectura que promovia el govern borbònic a Catalunya era de concepte i d’execució més militar que civil. L’edificació del nou monestir de Montserrat s’articulava en dos patis consecutius alineats en l’eix de la basílica, dels quals només es va edificar el primer, el que actualment fa les funcions d’atri. Per manca de recursos i de voluntat constructiva les obres anaven molt a poc a poc fins que es van aturar el 1792 a causa de la situació política motivada per la Revolució Francesa i la Gran Guerra. La conseqüència d’aquest fet va ser l’aspecte d’obra inacabada i esgavellada que va oferir la façana del monestir fins al anys quaranta i cinquanta del segle passat.

Els abats de Montserrat dels segles XIX i XX, després de la terrible destrucció napoleònica de 1811 i 1812 i de les lleis de la desamortització, forçosament van haver de ser abats reconstructors, cadascú a la seva manera i amb el seu talent. L’abat Aureli M. Escarré, elegit en 1941 i resignat en 1961, volgué continuar i coronar l’obra de restauració que havia emprès el seu antecessor, l’abat Antoni M. Marcet, la més intel·ligent i global després de la militar del segle XVIII. L’abat Aureli volgué excel·lir també com a gran restaurador; per aquest efecte, com si fos la seva mà dreta, se serví de l’arquitecte Francesc Folguera (1891-1960), al qual havia encomanat la construcció de la façana i també l’endreçament de l’atri de la basílica. Calia treure-li l’aspecte adust i casernari i procurar que oferís una cara més senyorial, culta i amable.

  

En aquesta obra de l’atri promoguda per l’abat Aureli i l’arquitecte Folguera intervingueren artistes i artesans ben diversos en conceptes artístics i en procedències. El paviment fou dissenyat fonamentalment per l’arquitecte Folguera, però hi intervingueren també els monjos especialistes en art litúrgic que treballaven a l’Estudi d’Art de Montserrat, concretament el P. Benet Martínez (1918-1988), que havia cursat la carrera de Belles Arts a l’Acadèmia de Sant Carles de València. L’arquitecte va copiar la planimetria del paviment del Campidoglio de Roma que havia dissenyat el gran Michelangelo Buonarroti.

El paviment romà té com a punt central la famosa estàtua eqüestre de Marc Aureli. El de Montserrat necessitava també un punt central, una mena d’òmphalos del qual prengués punt d’arrencada tota la trama de línies negres sobre fons blanc, tot de marbre, que formen com una xarxa lleugerament ondulada que constitueix tot el paviment de l’espai.

Per a l’abat Aureli i per als monjos de l’Estudi d’Art de Montserrat que vetllaven per les obres que s’estaven fent, l’ornamentació dels espais no era exclusivament un problema decoratiu i de formes, sinó que el simbolisme conceptual i litúrgic havia de ser el principi que sustentés l’arquitectura. Per això tot passava per les seves mans i totes les propostes tornaven a l’arquitecte Folguera perquè els donés la forma pertinent, segons normes i tècniques arquitectòniques i segons el bon gust comprovat de l’arquitecte. El punt central de l’atri no podia ser un monument que barrés el pas cap a l’església sinó que van pensar en un cercle de pedra que fos un “umbilicus mundi” (melic del món), un òmphalos molt típic de l’urbanisme hel·lenista i romà. I aquest òmphalos no podria ser altre que Jesucrist, del qual es desprèn la xarxa miquelangelesca, que podia simbolitzar l’Església, ja que l’evangeli ens la descriu com “una xarxa tirada al mar que arreplega tota mena de peixos” (Mt 13: 47). Aquestes idees les va voler deixar ben clares la inscripció que envolta el cercle central que diu: ΑΩ CHRISTUS CAPUT CORPORIS ECCLESIAE TOT ORBE DIFFUSAE (Crist, cap del cos de l’Església escampada per tot l’orbe). En l’anella concèntrica es representa el mar amb tota mena de peixos que són els cristians, nascuts en les aigües del baptisme, i ells mateixos són considerats piscículi (peixets), ja que han esdevingut imatge de gran ΙΧΘΥΣ (Peix), que és l’acrònim de Jesucrist.

La inscripció perimetral llatina va ser composta pel P. Justí Bruguera tot inspirant-se en la famosa inscripció grega, del segle II, anomenada d’Aberci de Hieràpolis. Aquesta inscripció és considerada la reina de l’epigrafia cristiana no solament per la seva antiguitat, sinó també per la bellesa literària i sobretot per la riquesa d’imatges i de metàfores teològiques. Bruguera va agafar la traducció llatina de De Rossi i la va escurçar per adaptar-la al lloc. Aquesta versió, traduïda al català diu això: “Ciutadans d’una ciutat escollida, que anheleu de tornar al paradís, sigueu sempre deixebles del Pastor sant, del Peix, que la Verge casta va prendre i el va donar perquè els fills en mengin perpètuament”.

L’estereotomia d’aquest paviment es complicadíssima, ja que les peces de marbre es disposen en sentit radial a partir del centre talment que cadascuna és diferent no solament en mides sinó també en angulació i a més han de encaixar amb exactitud. Aquesta feina tan precisa i delicada va córrer a càrrec dels germans Josep i Ricard Andreu, marbristes de Manresa.