dijous, 3 de desembre de 2015

Writings and lectures - 28

Escultura i ornamentació edilícia a Montserrat
11. La façana nova de la basílica (3/3)

Al centre d’aquesta balustrada s’aixequen les figures, de mida més que el natural, de Crist i dels apòstols obra d’Agapit Vallmitjana. Deu anys abans, el 1887, aquest escultor ja havia fet les imatges de Crist i dels dotze apòstols per a la façana neogòtica de la catedral de Barcelona. Si comparem aquelles figures amb les de Montserrat, constatem que les barcelonines són molt més rígides i estàtiques. Els Vallmitjana sempre van ser hostils a les concepcions naturalistes i modernistes i concretament als conceptes escultòrics que propugnava Josep Llimona i els membres del Cercle de Sant Lluc; però amb el transcurs del temps, després que Llimona hagués treballat per a Montserrat durant els anys noranta, el naturalisme modernista que s’havia filtrat en l’ambient general afectava també al refractari Vallmitjana.


El basament en què es drecen les tretze escultures pot semblar estrany. L’escultor va explicar que havia volgut fer unes ares o altars de libacions romanes del culte pagà, però capgirades de cap per avall, per a indicar la victòria de la nova religió cristiana sobre el paganisme. Però encara crida més l’atenció que cada una d’aquestes ares porti escrit amb lletres ben grosses el nom de l’escultor amb un afany de notorietat indissimulat. La figura de Jesús beneint i portant la creu sobresurt una mica per damunt de les altres. També el seu dosser és més alt.


Els apòstols estan ben caracteritzats i els seus rostres expressen una personalitat ben definida i cadascú d’ells porta com a nota identificativa l’instrument del martiri o un altre motiu propi, com les claus de sant Pere o el llibre de l’evangeli en el cas de sant Mateu.


El pis superior, que és el tercer, està dedicat tot ell a emmarcar en un gran rectangle vertical la gran rosassa de 15 m de diàmetre que il·lumina la nau central de la basílica. Per tal de guanyar alçada sobreposa sobre les dues columnes dos grans balustres acabats en un pinacle rematat amb la figura del noi ajupit que sosté un escut amb les inicials de les donants.


Als carcanyols han posat quatre medallons amb els caps, en un alt relleu molt pronunciat, de les virtuts cardinals: la Justícia amb la balança, la Prudència amb una serp, la Fortalesa amb una pell de lleó, i la Temprança coberta modestament amb un vel.


Resta encara un cos superior dedicat a ennoblir el rellotge amb arquitectures i decoració a joc amb l’inferior. I encara, al cim dels quatre cossos esmentats, han posat com a cimal, sobre un fris de capets d’àngels, una creu també molt decorada, amb un medalló gran amb un àngel al centre i altres tres iguals però més petits als extrems dels braços. Aquesta creu es troba flanquejada per dos gerros i dos pinacles als extrems. Els comentaristes catòlics que van esmentar aquesta façana deien que era un monument per a afirmar de manera categòrica el triomf del cristianisme, relacionat amb l’entrada del segle XX.


L’obra d’aquesta façana va ser relativament ràpida, uns catorze mesos. La van inaugurar oficialment el 20 d’octubre de 1901 al final d’una solemne missa pontifical oficiada per l’abat. Hi assistiren l’arquitecte i les donants, que regalaren a l’abat una clau de plata de les portes noves de la basílica i aquest les obsequià amb un bonic tríptic amb els relleus d’una Mare de Déu de Montserrat i les figures de les santes Emília i Elvira.

La nova façana de l’església de Montserrat no suscità cap mena d’entusiasme en l’ambient artístic barceloní. Només se n’ocupà la Revista Popular, que era una publicació de propaganda catòlica, i La Ilustración Española y Americana. Aquesta façana mai no va agradar a l’abat Deàs i assegurava que ell “hizo todo lo posible para que ese proyecto fuese más conforme con la iglesia y para responder en cierto modo al público que lo criticó”. I continua: “Resultado de la conducta del Sr. Villar es que no ha hecho ninguna obra más en Montserrat”.
Equivocada era la visió retrògrada de l’abat en un moment en què l’arquitectura modernista catalana jugava un paper de primer ordre en el món artístic mundial. Equivocada era també la proposta de l’arquitecte, refractari a la modernitat, que volgué inventar-se un estil salmantí o neoplateresc, quan en realitat era un retorn sui generis, ensucrat i efectista, als estils isabelins anteriors a l’Exposició Universal del 88.


¿Us imagineu què hauria estat per a Montserrat si l’abat Deàs en comptes de tirar pel dret o d’encomanar aquesta façana a Villar Carmona hagués tingut una  visió més àmplia i l’hagués encarregat a Antoni Gaudí, que tenia bons contactes amb Montserrat? Ben cert que hauria estat un exponent meravellós de l’art del moment amarat de fe i de sentiment patriòtic. Però això és somiar impossibles. La història és com és i els paràmetres mentals i econòmics del Montserrat dels inicis del segle XX eren el que eren, i encara podem estar agraïts a les germanes Llagostera i a l’arquitecte Villar Carmona. El seu estil neosalmantí o neoplateresc s’escau molt millor a aquesta façana que no el neogòtic o el neobizantí, ja que lliga millor amb l’atri o pati que precedeix la basílica, fet a mitjan segle XVIII d’acord amb l’arquitectura barroca militar. La façana de Villar serveix de transició i augura allò que el visitant trobarà dintre de l’església.


Ningú no pot negar que aquesta façana té monumentalitat, que és l’objectiu principal que es pretenia, i si hom l’esguarda detingudament i a la menuda, com hem fet nosaltres, hi trobarà expressions amb caràcter en les escultures de Vallmitjana i detalls ben agradosos i amables en l’escultura decorativa que susciten somriures de complaença. Tot i que mai no ha estat una obra d’art amb mèrits d’entrar en una antologia, el temps juga a favor seu a mida que s’esvaeixen els criteris històrics i s’imposa el primer cop d’ull i la sensació general que produeix: grandiositat apropiada al lloc, ordre i voluntat d’agradar.