dimecres, 2 de desembre de 2015

Writings and lectures - 27

Escultura i ornamentació edilícia a Montserrat

10. La façana nova de la basílica (2/3)


L’abat Deàs quan va pensar a endreçar i afaiçonar la façana ja contemplava la necessitat d’obrir-hi dues portes grans laterals al costat del portal major, tot i que l’església només té una sola nau. La utilitat d’aquesta triple porta és la de permetre una evacuació ràpida del públic quan l’església n’està plena. Agapit Vallmitjana ja havia esculpit els timpans i l’arquitecte Villar va incorporar al seu projecte aquesta solució intel·ligent i pràctica. Els tres portals, perfectament units sota un mateix entaulament, tenen la forma d’un arc triomfal romà. La porta central és més ampla, però no més alta que les laterals, i es remarca la seva importància perquè la seva estructura és trompetada. El basament i les deu columnes exemptes, com ja hem esmentat anteriorment, són de pedra de la muntanya de Montserrat.
  

El portal principal, l’abat Deàs volgué dedicar-lo a commemorar aquell esdeveniment de 1881, que encara estava molt viu en la memòria de molts i que havia estat promogut pel seu antecessor, l’abat Miquel Muntadas. És un fet que va marcar molt el futur de Montserrat i la seva missió en el nostre país: em refereixo a la proclamació de la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de Catalunya. Per aquest fi i efecte l’abat volgué que el timpà principal fet per Venanci Vallmitjana evoqués aquell fet històric. Veiem el Papa Lleó XIII assegut i de perfil rebent amatent la súplica del bisbe barceloní José María de Urquinaona (1814-1883), que apareix agenollat davant del Papa, postulant el patronatge de la Mare de Déu de Montserrat sobre Catalunya. El fons és un esfumat molt delicat que representa la Mare de Déu de Montserrat, amb els seus vestits acampanats, davant les característiques muntanyes montserratines.


El bisbe Urquinaona va defensar ardorosament aquella causa que el govern espanyol volgué impedir per tots el mitjans, ja que Espanya en la seva integritat ja tenia una patrona i considerava aquella petició com un acte polític disgregant. Les fortes pressions espanyoles van aconseguir que la butlla pontifícia esborrés el nom de Catalunya i que la Mare de Déu de Montserrat fos proclamada patrona de les diòcesis catalanes. Segons com, era el mateix però segons com, no ho era. El monestir de Montserrat i els promotors d’aquella proclamació, entre els quals es destacava el bisbe Urquinaona, quedaren agraïts al Papa Lleó XIII, ja que almenys es va poder celebrar ben solemnement aquella festa de fe i pàtria, talment que la disquisició jurídica va quedar insignificant i gairebé inexistent en el sentiment popular. Però els qui s’assabentaren dels fets, fossin de dretes o d’esquerres, van admirar i recolzar la valentia del bisbe Urquinaona, mentre que els refractaris estaven totalment desconcertats ja que un bisbe andalús, proposat com a bisbe de Barcelona pel Ministeri de Justícia de Madrid, els havia sortit poc manejable. Per aquest motiu el monestir de Montserrat sempre ha estat orgullós de tenir a la façana principal la figura d’aquest bisbe eminentment pastor.


Els timpans de les altres dues portes laterals són també de Venanci Vallmitjana. El de l’esquerra representa la Nativitat de la Mare de Déu, que és la titular de l’església i la festa major del Santuari. A sota hi ha una inscripció llatina, treta de l’ofici litúrgic, que diu: “La teva Nativitat, o Verge i Mare de Déu, ha omplert de goig el món sencer”. La de l’altre costat representa la “Dormició” o Assumpció de Maria, la festa mariana més important de l’estiu, quan Montserrat es troba ple de visitants. La inscripció aplica a la Mare de Déu les paraules del Llibre de l’Èxode en què Déu es compromet a portar el seu Poble d’Israel a la terra promesa: “Jo aniré al teu davant i et donaré repòs”. Aquests timpans estan emmarcats per un enfilall de capets d’àngels i als carcanyols han col·locat medallons amb la petxina pròpia dels pelegrinatges.


Als intercolumnis d’aquesta entrada principal trobem unes faixes decoratives amb canelobres de vegetació i grius estilitzats i un medalló a cada costat amb les dates de començament (1900) i d’acabament (1901) de l’obra i quatre cartel·les amb els noms de les virtuts teologals: fe, esperança i caritat, a les quals han afegit les “bones obres”.

 
  
Sobre aquesta part inferior, la façana consta de quatre cossos més superposats fins arribar al cimal. El segon cos sobre la cornisa principal, que sobresurt com si fos un ràfec per a protegir el públic de la pluja, està dedicat a
Jesucrist, Salvador del món, i a l’apostolat, un tema molt comú de les façanes d’església, que ja es trobava a la façana renaixentista de Montserrat.


El dissenyador va organitzar al llarg d’aquesta part una balustrada ornamental arrambada al mur, que comprèn columnes tornejades i pilars piramidals invertits, plens de decoració floral, amb uns grans gerros als extrems. Aquesta balustrada acaba amb una cresteria decorativa, ornada amb pinacles rematats amb la figura d’un noi assegut a terra amb les cames creuades.

(continuarà)