divendres, 27 de novembre de 2015

Writings and lectures - 26

Escultura i ornamentació edilícia a Montserrat

9. La façana nova de la basílica (1/3)

Un cop acabada la restauració i l’ornamentació del presbiteri i de la nau de la basílica, el 1896, va arribar el moment de pensar en l’endreçament de la vella façana renaixentista, que encara mostrava els efectes de la destrossa napoleònica. L’abat Josep Deàs (1837-1921), que pilotava de manera molt personal tots els afers de la restauració de la basílica amb criteris de màxim efecte i mínima despesa, havia pensat en una simple rehabilitació de la façana vella, afegint-li dues portes laterals i omplint les fornícules buides amb escultures noves que encarregà als escultors germans Vallmitjana, Venanci (1826-1919) i Agapit (1833-1905). Som al setembre de 1897.

La façana antiga de la basílica
Les relacions de l’abat Deàs amb l’arquitecte ordinari de Montserrat, que també ho era del bisbat de Barcelona, Francesc de Paula del Villar Carmona (1860-1927), mai no foren bones del tot. Segons el criteri de l’abat, l’arquitecte Villar habitualment projectava a uns nivells superiors als que podia fer front l’economia sempre minsa del monestir. A més, l’abat retreia a Villar de ser bastant capriciós, ja que no s’atenia estrictament a l’estil romànic-bizantí que havia de ser el propi de la restauració de l’església de Montserrat, talment que  sovint hi afegia elements estranys. Seguint els criteris molt arrelats en la mentalitat eclesiàstica de l’època, l’abat propugnava que l’estil més adient per a un edifici catòlic havia de ser medieval, neogòtic o quelcom similar. Els estils que provenien del món clàssic o del Renaixement i posteriors eren considerats d’origen pagà i impropis de la recristianització romàntica que impulsaven els sectors més dinàmics de l’Església.

Villar, segurament per mitjà dels escultors Vallmitjana, es va assabentar que l’abat projectava el disbarat de rehabilitar la façana de l’església sense comptar amb ell ni amb cap altre arquitecte titulat, i va fer una jugada mestra passant per sobre de l’abat. Va convèncer unes generoses donants, les germanes Elvira i Emília Llagostera de Barcelona, que a més de ser adinerades tenien afeccions artístiques, perquè sufraguessin per a Montserrat una façana nova de trinca que ell havia dissenyat. Comptant amb el compromís de les donants, Villar Carmona va presentar la proposta i el dibuix ben detallat del seu projecte a l’abat i aquest en quedà ben perplex. L’abat preguntà de quin estil era aquella façana que no lligava gens amb l’interior de l’església i l’arquitecte sentencià que era d’estilo salmantino, inspirada en la façana de la Universitat de Salamanca. L’abat li exposà el seu recel i les seves objeccions que Villar intentà d’aclarir. Finalment l’abat va exigir que aquella obra, com que era d’una  envergadura i compromís tan gran, caldria que comptés amb la conformitat de la Reial Acadèmia de Belles Arts. Villar es va confabular amb les germanes Llagostera i va presentar a l’abat Deàs un “caixa o faixa”, o el prens o el deixes,  o Montserrat acceptava el projecte tal com era o les donants se’n desvinculaven.

El projecte de l'arquitecte Villar
En vistes de la situació i valorades les possibilitats de tenir o de no tenir una façana nova per a la basílica, l’abat Deàs escrivia a les germanes Llagostera: “Visto el proyecto con más atención que la primera vez, por razón de que no veía entonces la probabilidad de ejecutarlo como ahora, le he encontrado mejor de lo que me había parecido la primera vez. Lo he enseñado a la Comunidad y al P. Visitador y todos han quedado entusiasmados al ver que sería cuanto antes una realidad una obra tan importante”.

El 16 de març de 1900, l’abat i els degans del monestir, tenint al davant el dibuix i una maqueta de guix, van aprovar oficialment la proposta de Villar Carmona, però l’abat mai no va perdonar aquella jugada a l’arquitecte que fins aleshores havia portat totes les obres de la basílica. Quinze o vint anys després d’aquests fets, l’abat Deàs els rememorava en el seu quadern de notes i deia: “Villar no quiso admitir las observaciones y fue tenaz en sostener que debía tener el estilo que presentaba (que le llamaba salmanquino)... Resultado de la conducta del Sr. Villar ha sido que no ha hecho ninguna obra más en Montserrat”.

Un altre fet que exasperava l’abat Deàs era que l’arquitecte, a mesura que avançava l’obra, anava afegint i traient elements d’acord amb el seu gust sense demanar permís a ningú, quan el permís de construcció que li havia donat la Comunitat es referia al projecte que havia presentat. Digué Deàs: “Hicieron lo que quisieron sobre todo en la parte alta, sin presentar los planos”. Efectivament a la part superior de la façana detectem les variacions més evidents respecte al primer projecte, però crec que arquitectònicament la façana guanyava serietat i monumentalitat i eliminava accessoris innecessaris, com l’acabament il·lusionista amb una cresteria esglaonada que tenia com a centre culminant la campana del rellotge precedida d’un balconet de compte de fades. A l’hora de la veritat l’arquitecte va rematar el perfil de la façana d’acord amb la tradició barroca catalana donant-li la forma que algú ha anomenat de capçal de llit. I com a capcims va aprofitar les tres esferes de pedra sobre un plint que ja coronaven l’antiga façana renaixentista. Com a material reaprofitat va incloure-hi també, flanquejant les portes, les columnes monolítiques de pedra de Montserrat ben polida i els seus capitells corintis. Una altra reducció introduïda que no constava en el primer projecte, segurament per abaratir el cost, va ser una notable simplificació de l’aparat ornamental de garlandes i musiqueries que empolainaven bastant frívolament tota la superfície sense perdonar columnes ni intercolumnis.  

El 16 de març de 1900, l’abat i els degans del monestir van aprovar oficialment  la proposta de Villar Carmona. L’obra de la façana es va dividir en dues parts ben determinades: la dels escultors Vallmitjana que l’abat havia emparaulat anteriorment i que havia estat sufragada per una sèrie de donants anònims i la pròpiament arquitectònica de Villar sufragada per les senyores Llagostera. L’arquitecte, que era amic personal dels Vallmitjana, havia inclòs en el seu projecte l’obra escultòrica dels dos germans, que hi encaixava perfectament, talment que el primer projecte, endegat per l’abat Deàs el 1897, es trobava perfectament incorporat en el de Villar Carmona. 

L'actual façana de la basílica
Les obres van començar el maig de 1900. L’execució de l’obra va ser adjudicada al constructor Vilalta i a l’escultor ornamentalista, famós decorador de façanes, Lluís Ferreri. Tota l’obra es troba afectada per un greu pecat original. Per tal d’abaratir-ne el preu, van utilitzar una pedra porosa de poc pes, molt tova i fàcil de treballar i el resultat ha estat que la climatologia i els forts embats del vent han erosionat, sobretot les parts ornamentals més fines, talment que alguns fragments ja se n’han desprès i difícilment seran mai reintegrats. El primer treball va consistir a encoixinar tots els carreus del mur frontal a fi de donar un aspecte més amable al conjunt.


(Continuarà) 

1 comentari:

jorge egea ha dit...

Quina sort tenir la història d'aquesta façana amb tan uixe de detalls.
En alguna ocasió havia buscat aaquesta informació i no l'havia vist mai publicada
Serà molt interessant seguir la intervenció dels Valmitjana relatada amb tant de coneixement
gràcies Para JC Laplana