La Caritat Romana

Anònim italià de mitjan segle XVII

La Caritat Romana (Cimó i Pero).

Oli sobre tela, 121 x 97 cm.

N.R. 200.157. Adquirit a Roma el 1917.

L’historiador romà Valeri Màxim (final del segle I aC – 31 dC) al seu llibre Factorum et dictorum momorabilium libri IX, 4, De pietate in parentes, explica la dolcíssima història exemplar de la Pietas clàssica d’una filla, anomenada Pero, que d’amagat alletava el seu pare, el vell Cimó, condemnat a morir de fam a la presó. El Senat romà, en saber la història, alliberà el presoner. Aquesta escena corprenedora que expressa plàsticament la total dependència d’un pare ancià i desvalgut de la seva filla, va ser un tema molt estimat en la literatura i en la pintura i escultura dels segles XVI i XVII, sense cap al·lusió picaresca o llibertina.

El novembre de 1916 l’abat Marcet viatjà a Roma, via París, i visità l’estudi del marxant d’art Giuseppe Gonnella, que era el proveïdor habitual de quadres per a Montserrat, i al seu taller trobà La Caritat Romana de què parlem, per la qual manifestà de seguida un interès especial. El P. Ubach, que actuava a Roma com a agent de l’abat en aquests afers, en carta del 8 de febrer de 1917, li retreia: “Jo crec que Vostra Paternitat hi mostrà tot seguit massa interès per posseir aquest quadre. Havent fet consentiment immediat a la primera proposta de L. 6000, i ara tot són mànecs per fer pujar lo preu amb algun pretext” (AAMt).

Amb tot, la venda no podia ser formalitzada amb la rapidesa que l’abat volia, perquè un dels membres de la família propietària es trobava al front de guerra, però finalment aquest obstacle trobà solució i el 15 d’agost del 1917, Ubach explicava a l’abat Marcet les dificultats existents per a obtenir el permís d’exportació: “Després de molts tràmites s’ha pogut lograr que passessin els últims quadres. Sobretot la Caritat ha costat moltíssim, perquè essent un original, se l’ha tingut que declarar per seu valor de L. 6000, quantitat que per passar de L. 5000, ha aixecat considerablement els gastos del permís i transport. Però no hi fa res perquè el quadre val ben bé la pena” (AAMt).

Cal fer notar que en tota la tramitació de compravenda ni el marxant i el comprador esmenten mai l’autor i només el tema. Tanmateix, al moment en què es va fer efectiva la transacció la família propietària va lliurar un document  que conservava referent a aquest quadre. Es tractava d’un sorprenent  expertise signat el 1846 per un grup de pintors espanyols residents a Roma, que testificaven que segons el seu qualificat parer, el quadre en qüestió era una obra autèntica de “Bartolomeo Murillo, Pittore Spagnuolo e Caposcuola di  Siviglio”. Els seus signants són l’acadèmic valencià Agustí Gimeno Bartual (1798-1853), l’escultor aragonès Ponciano Ponzano (1813-1877), el pintor mallorquí Benito Soriano Murillo (1827-1891), el català Miquel Fluixench (1820-1894), el miniaturista Manuel Arbós Ayerbe (?-1875) i el cubà Juan Jorge Peoli (1825-1893); llevat del valencià, que passava amb escreix dels quaranta anys, tots els altres eren una colla de joves artistes que passaven una temporada de perfeccionament acadèmic, i segurament per a ells el document no tenia més importància que una divertida trapelleria per obtenir unes lires. El curiós del cas és que aquests “becaris” de tarannà romàntic i poc interessats en les anàlisis objectives gairebé tots van ser més o menys insignes en llurs especialitats.

El quadre arribà a Montserrat en la gran tramesa del desembre de 1917 i fou publicat amb la seva imatge a Analecta Montserratensia amb l’anotació: “original atribuït a Murillo”. Però, com calia esperar, aquesta atribució “romàntica” aviat suscità estranyesa entre els entesos. El professor August Mayer, de l’Alte Pinakothek de Munic, després de revisar amb ulls crítics la col·lecció de Montserrat, escrivia el 31 de gener del 1928 al P. Gusi: “La Caritat Romana recuerda obras de Langhetti” (AMMt). Giambattista Langetti (1625-1670) era un genovès plenament barroc que passa per Nàpols i acaba a Venècia. En els seus inventaris el P. Gusi, segurament volent apreuar la pista llançada pel Dr. Mayer, va ressenyar sistemàticament el nostre quadre com a “atribuït” a Bernardo Strozzi (Gènova, 1581 - Venècia, 1644). Tanmateix no n’estava segur. En el seu quadern de notes descarta de ple que el quadre sigui de Murillo, diu: “És més que segur que l’autor sigui italià. D’escola veneciana? De Strozzi?... No han fet serioses enquestes sobre aquest quadre que pot passar com el de més valor de tota la col·lecció” (AMMt).

En els primers anys 60, quan fou organitzat i obert al públic el Museu de Montserrat, presentar un quadre com “de pare desconegut” era considerat un deslluïment i el quadre fou presentat amb l’autoria de Strozzi i fou reproduït a bastament en publicacions turístiques i postals. Pérez Sánchez en el seu estudi de 1965, en no trobar cap atribució plausible a aquest quadre, simplement el va ignorar. En una visita feta pels Drs. Giovanni Previtali i José Milicua el setembre de 1976, aquests van assegurar que no es tractava de cap obra de Strozzi, però tampoc els vingué a la ment cap altre nom, i el quadre va continuar dient-se de Strozzi, sense haver estat mai estudiat seriosament.

El tema capital de l’autoria d’aquest quadre va fer un pas endavant, però segurament encara no definitiu, amb l’estudi de Liliana Barroero. El problema fou analitzat amb el seu mestre, el professor Federico Zeri, i consideraren que aquesta obra podia atribuir-se alla cerchia di Nicolò Tornioli (Siena, 1598 - Roma, 1651). Aquest pintor sienès, gairebé desconegut, que a la seva pàtria aprengué la lliçó de Rutilio Manetti, treballava a Roma per al cercle d’amistats de l’oratorià Virgilio Spada (1596 - 1662), almoiner del papa Innocenci X, home influent i promotor d’obres importants. Zeri, que va ser director i reorganitzador de la Galleria Spada de Roma després de la Guerra, on es troben els quadres procurats pel P. Virgilio, va trobar paral·lelismes entre el quadre de Montserrat i el de Tornioli del mateix tema, que es troba en l’esmentada col·lecció romana, i encara amb un altre del mateix cercle i del mateix tema del museu de Châteauxroux.

La proposta de la Barroero, fonamentada en l’autoritat de Zeri, va semblar convincent i el Museu va canviar l’atribució del quadre, que va passar de Strozzi a Tornioli. Certament els suggeriments de Zeri eren els més raonats que havien estat fets sobre la nostra Caritat Romana, però tot seguit els especialistes van manifestar un general desacord i la nova atribució va continuar suscitant dubtes. La conclusió a la qual hem arribat és aquesta: el quadre és preciós i de molt bona mà, un original sense cap mena de dubte, però continua essent un quadre “en recerca d’autor”.

Bibliografia

Analecta Montserratensia, I, 1917,  p. 337, fig.

Liliana Barroero, Dipinti italiani dal XV al XIX secolo del Museo di Montserrat, Roma, Istituto Poligrafico e Zecca dello Stato. Libreria della Stato, 1992, p. 60, fig.

Josep de C. Laplana, Les col·leccions de pintura de l’Abadia de Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999, p. 120, fig.