Complantes sobre el cos d’Hèctor, de Domenico Corvi

Domenico Corvi

(Viterbo, 1721 – Roma, 1803)

Complantes sobre el cos d’Hèctor

1785.

Oli sobre tela, 159 x 220 cm

N.R. 200.181. Adquirit a Roma el 1919.

Entre l’estoc de quadres que l’abat Marcet va comprar a Roma i a Nàpols en el seu viatge de maig del 1919 figurava aquesta pintura. Una inscripció al dors de la tela indica el concepte amb què fou adquirit a l’antiquari i marxant Baldasare Belisario (Salita di San Sebastianello, Piazza di Spagna): “Ecole français (sic) / Mort de Germanicus / David / P./ Gall. Fesch / R”. Tenim notícies de les dificultats per a obtenir el permís d’exportació d’obres d’art que, un cop acabada la guerra, esdevingué cada cop més difícil. El P. Ubach, que actuava com a agent de Montserrat en aquests afers, escrivia a l’abat Marcet, el 7 d’agost del mateix any: «Tota la culpa del retràs és deguda a aquell quadre representant la mort de Germànico, que no volian deixarlo sortir i que la Direcció del Museu se volia quedar. Ha sigut necessari una pila de pràctiques per a poder sortir amb la nostra” (AAMt). Aquesta primera atribució del quadre a Jacques-Louis David (1748 - 1825) no té cap altre fonament que l’assiduïtat d’aquest pintor a representar temes trets de la Ilíada com Complantes d’Andromaca sobre el cos d’Hèctor, el mateix tema que el nostre quadre, que el pintor presentà al Saló de París de 1783; però la composició de David, actualment a l’École Nationale Supérieur des Beaux-Arts, consta només de tres figures i no té res a veure amb la nostra. Per altra banda, és interessant de constatar que la Junta romana que havia de donar el permís d’exportació del nostre quadre no es va creure l’atribució, malgrat la inscripció de la tela, i van sospitar que era una pintura italiana que podia interessar al Museo Capitolino.

El setembre de 1919 arribà a Montserrat l’obra que estudiem, juntament amb un estoc d’una vintena de quadres, ressenyada en la crònica del Monestir i després en la revista de cultura d’aquesta manera: “La mort de Germanicus (185 x 245 cm) de David, original, d’escola francesa”. Tot i que deu anys més tard aquesta atribució ja resultava més que sospitosa, no fou canviada. Els inventaris del P. Gusi es limitaren a dir “de l’escola de L. David”. El fet que no fos una pintura religiosa i que tingués com a tema principal un cos masculí jacent i nu va ser motiu perquè aquest quadre no ocupés un lloc massa visible a l’interior del monestir, talment que els estudiosos que visitaven la Pinacoteca de Montserrat no el van veure ni el van poder considerar.

Com en molts altres casos, la primera a estudiar i a sorprendre’s de la troballa d’aquest quadre va ser Liliana Barroero, que no resistí la temptació de comunicar de seguida la seva descoberta als seus col·legues italians amb un petit article monogràfic, el 1984, vuit anys abans de publicar el seu llibre sobre la pintura italiana a Montserrat. En veure les fotografies que li foren trameses, la Barroero relacionà immediatament el nostre quadre amb el que descriví detalladament Giuseppe Antonio Guattani, secretari perpetu de l’Accademia de S. Luca de Roma, el 1785, quan Domenico Corvi Viterbese e Accademico di San Luca va acabar i va presentar aquest quadre que de cap manera no té com a tema la Mort de Germànic, sinó un altre, també bastant habitual en la pintura neoclàssica, com és el de les Complantes sobre el cos d’Hèctor. Malauradament Guattani no ens diu qui era el comitent d’aquesta obra ni la seva destinació. Tanmateix la inscripció del dors del quadre de Montserrat suggereix que havia pertangut a la Galleria Fesch, és a dir, a la del cardenal Joseph Fesch (Ajaccio, 1762 – Roma, 1839), oncle de Napoleó, creat cardenal el 1802 i ambaixador de França davant la Santa Seu. Quan caigué Napoleó, Pius VII l’acollí a Roma, on es va dedicar gairebé exclusivament a afavorir la ciència i les arts, talment que la seva col·lecció de pintura era famosa a tot Europa. Tanmateix el nostre quadre no figura als catàlegs de venda de la prestigiosa col·lecció Fesch; però això no vol dir més que el que diu: hauria pogut sortir de la col·lecció abans de la venda o també pot ser molt bé que la inscripció del dors del quadre només fos una pista falsa per afavorir-ne la venda.

Liliana Barroero va descobrir encara l’existència d’una versió idèntica i d’iguals dimensions que el quadre de Montserrat al palau Camuccini de Cantalupo, a la Sabina, que com altres obres de la mateixa col·lecció va sortir a subhasta a Roma el novembre del 2006. Amb tot, comparant el quadre dels Camuccini amb el de Montserrat, de seguida hom percep que el primer és una pintura no acabada del tot, mancada del modelat final i de l’atmosfera que té el quadre de Montserrat. Segurament era una versió que l’autor tenia al seu taller i que mai no va enllestir del tot. La Barroero lliga molt bé aquest fet amb la notícia de Luigi Lanzi que ens assabentà que el pintor neoclàssic Vincenzo Camuccini (1773-1844), que va ser amo del palau i que havia estat alumne de Corvi, en morir el mestre admirat va comprar a la vídua els diversos quadres i dibuixos que figuraven a la seva col·lecció, entre els quals es comptava la versió inacabada del de Montserrat amb el nom d’Achille presso il cadavere di Patroclo.

El Guattani en la seva notificació del quadre ens fa una descripció detallada a partir del llibre 24 de la Ilíada. Príam fa exposar davant els troians el cos d’Hèctor, l’heroi mort, que Aquil·les havia pogut recuperar. L’escenari és una sala del palau reial de Troia, ornada amb cortinatges fúnebres i il·luminada exclusivament per tres llànties amb teies enceses i dos pebeters amb brases per a cremar perfums. El cos nu d’Hèctor, coronat de llorer, reposa sobre un llit cobert d’una vànova de seda de color daurat i tenint als peus les seves armes com a trofeus. La seva desolada esposa, Andròmaca, li aixeca el cap iniciant el gest de fer-li un petó. Helena, que havia estat el motiu de la guerra de Troia, la trobem dreta als peus del llit fúnebre contemplant l’escena impassible, mentre que Cassandra, la germana d’Hèctor, que havia predit el desastre, desfeta en plors mira Helena amb gest de reprovació. Els germans petits de l’heroi miren i ploren des del capçal del llit. La mainadera abraça Astianat, el fill petit d’Hèctor. Príam, el pare, contempla el cos de l’heroi amb pena immensa per no haver fet cas de la premonició de Cassandra. Darrere d’ell, dos guerrers troians coven sentiments de venjança. Al fons, a mà dreta, Hècuba, la mare, recolzada en les seves serventes, fa una tràgica entrada en escena. L’ambient és dens entonat amb una llum daurada i mat que surt dels brasers, talment que els mateixos colors clars queden apagats. La tragèdia és narrada amb la serenitat i el capteniment auster i majestuós del Neoclassicisme.

El nostre quadre, gairebé amb tota certesa, fa pendant amb un altre de les mateixes mides i de composició afí que porta el títol Sacrifici de Polissena i que es troba al Museu Cívic de Viterbo. Curiosament aquest quadre de Viterbo no va generar notícies ni descripcions en la seva època com el de Montserrat, però a tots dos quadres els corresponen perfectament els elogis que Guattani prodigà al de Montserrat referent a la “tenerezza di colorito” i a la composició a base d’una geometria dolça i ondulant “senza tagliarne per così dire la composizione”. Liliana Barroero considera aquest quadre de Corvi “come uno dei più alti raggiungimenti poetici non solo all’interno del catalogo dell’artista viterbese, ma in tutto il lungo corso del settecento pittorico romano”.

Bibliografia

Giuseppe Antonio Guattani,  “Il Signor Domenico Corvi”, Memorie per le Belle Arti, I, juny 1785, pp. 87-88; Giornale delle Belle Arti, II, 25-VI-1785, p. 193-194.

Luigi Lanzi, Storia pittorica della Italia. Dal Risorgimento delle Belle Arti fin presso al fine del XVIII secolo, Milà, Società Classici Italiani, vol. II, 1824, p. 286.

George, Catalogue des tableaux composant la galérie de feu de Son Éminence le Cardinal Fesch,

Analecta Montserratensia, III, 1919, p. 389.

Liliana Barroero, “Il compianto sul corpo di Ettore, di Domenico Corvi”, Paragone, núm. 417, nov, 1984, p. 66-71, fig.

Liliana Barroero, Dipinti italiani dal XV al XIX secolo del Museo di Montserrat, Roma, Istituto Poligrafico e Zecca dello Stato. Libreria della Stato, 1992, núm. 40, p. 117-118, fig. color.

Josep de C. Laplana, Les col·leccions de pintura de l’Abadia de Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999, p. 42, 48, 127, fig. color.