Jesús entre els doctors de la Llei, de Viladomat

Antoni Viladomat

(Barcelona, 1678 – 1755)

Jesús entre els doctors de la Llei

c. 1720-1750

Oli sobre tela, 105 x 156 cm.

N.R. 200.016. Donació del canonge Iglésias, 1827.

Aquest quadre formava part de la gran donació que va fer el canonge Iglésias,  de Santa Anna de Barcelona, i que arribà a Montserrat el 1827. És admirable i sorprenent que hagi romàs a Montserrat fins als nostres dies, puix que amb l’amortització i supressió del monestir el 1835 la part millor i més nombrosa  dels quadres del canonge Iglésias va ser confiscada i escampada a mans de particulars i aquest quadre que estudiem havia de figurar-hi entre els millors.

Els inventaris del P. Gusi aixecats a l’entorn del 1930 i 1931 ja el ressenyen com a provinent de la donació Iglésias i amb l’atribució, sense hesitació ni reserves, al pintor barcelonès Antoni Viladomat, el millor del seu temps a Barcelona i a Catalunya. L’estudi més complet d’aquesta obra i de tota la pintura de Viladomat és sens dubte el del Dr. Francesc Miralpeix, que va ser objecte de la seva tesi doctoral. Aquesta ressenya està feta en base a les aportacions de Miralpeix, que resumeixo però també completo i matiso en algun punt.

A partir de la monografia de Rafael Benet de 1947, que reprodueix la imatge del nostre quadre, gairebé tots els estudis sobre Viladomat inclouen el quadre de Montserrat. Però qui va estudiar i remarcar de manera singular el valor d’aquesta peça va ser el Dr. Santiago Alcolea Gil, especialista en la pintura barcelonesa del segle XVIII. Ell va ser el primer a relacionar el nostre quadre amb aquella Disputa de Jesús amb els doctors de la Llei al temple, que Jaime Villanueva va veure a la cel·la del Prior del convent de Sant Agustí de Barcelona, juntament amb altres quatre quadres, tots referents a la vida de Jesús, i tots d’Antoni Viladomat. El viatge de Villanueva a Barcelona s’escaigué el 1805 i el 21 d’octubre de 1809, com explicava l’oratorià P. Raimon Ferrer, que fou el  cronista espontani i verídic de la Barcelona ocupada per l’exèrcit napoleònic, la Junta encarregada d’executar les disposicions del govern va anar a embargar el Convent de Sant Agustí. En una nota a peu de plana el cronista informa que poques setmanes més tard va veure com els llibres i els quadres del Prior de Sant Agustí eren venuts a uns encants a la Rambla. És més que probable que el canonge Iglésias, col·leccionista empedreït, coneixedor dels fets i veí de la Rambla, no es deixés perdre l’ocasió i que comprés el quadre que comentem i que va llegar juntament amb la seva col·lecció de pintura a Montserrat.

El pintor Viladomat quan pinta quadres de format mitjà molt sovint articula les seves composicions a base de mitges figures, d’aquesta manera pot concentrar  l’atenció de l’espectador en l’expressió dels rostres. Gairebé sempre estructura la composició de manera molt clara i simple a base de diagonals que es creuen al centre, quan la moda barroca ja començava a proposar esquemes compositius més complicats i gesticulacions més teatrals. Viladomat estima per damunt de tot la simplicitat i la lectura fàcil i directa de l’escena, evitant accessoris innecessaris i estimulant la contemplació admirativa i devota sense gags ni sorpreses curioses. Utilitza fons foscos i tonalitats terroses pròpies de la pintura del Sis-cents que encara mantenia un cert clarobscur.

Com no pot ser altrament, en el nostre quadre el centre d’atenció és la figura de l’Infant, assegut magisterialment en una cadira de braços, mirant l’espectador i acompanyant el seu discurs amb una expressiva gesticulació de mans. A dreta i esquerra veiem els doctors de la Llei, tots de perfil i mirant fit a fit l’Infant savi,  confrontant el discurs del noi amb les profecies dels llibres sagrats. L’Infant s’imposa per la seva serenitat i aplom, mentre els doctors -el de l’esquerra vestit amb velluts i domassos com si fos d’un rang superior als altres- mostren admiració i estranyesa. Maria i Josep, privats de tot protagonisme, assisteixen a l’escena discretament en un segon pla. Miralpeix fa notar que al darrere de la composició i posta en escena d’aquest quadre hi ha models i solucions molt típiques de la pintura del Sis-cents napolità.

Bibliografia

- Jaime Villanueva, Viage literario a las Iglesias de España, XVIII, Viage a Barcelona, Madrid, Academia de la Historia, 1851, p. 172-175.

- Raimon Ferrer, Barcelona Cautiva, o sea diario exacto de lo ocurrido en la misma ciudad mientras la oprimieron los franceses, vol. IV. Barcelona, Brusi, 1817, p. 172-175.

- Rafael Benet, Viladomat, Barcelona, Ed. Ibèria,  1947, làm. 11.

- Frederic-Pau Verrié, Montserrat, Madrid, Plus-Ultra, ca. 1950, p. 110, fig. (Los monumentos cardinales de España – IX).

- L’Art Català, Barcelona, Ed. Aymà, vol. II, 1961, p. 108, fig. (text de Rafael Benet).

- Santiago Alcolea, “La pintura barcelonesa en el siglo XVIII. Diccionario biográfico”, Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, XV, 1961-1962, p. 202, fig. 42.

- Santiago Alcolea, Viladomat, Mataró, Museu Comarcal del Maresme i Museu Arxiu de Santa Maria, 1990, p. 116-117, 272, fig.

- Santiago Alcolea, Antonio Viladomat, Barcelona, Ed. Labor, 1992, p. 32 i 37 (Gent Nostra, 96).

- Josep de C. Laplana, Les col·leccions de pintura de l’Abadia de Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999, p. 17-21.

- Francesc Miralpeix, Antoni Viladomat i Manalt, 1678- 1755. Vida i obra, Girona, Museu d’Art de Girona, 2014, p. 160, cat. 140.