Writings and lectures - 18

Escultura i ornamentació edilícia a Montserrat

4. El sepulcre renaixentista de Joan d’Aragó, 1508

Els viatgers que van passar per Montserrat i que en arribar a llurs pàtries consignaven les seves impressions i els seus records, en parlar de les coses dignes d’admiració de l’església de Montserrat, no deixen mai d’esmentar els dos sepulcres renaixentistes monumentals que hi havia, i de veritat que s’ho mereixien. Juntament amb el sepulcre de Ramon Folch de Cardona, fet a Nàpols per Giovanni da Nola entre 1522 i 1525 i que es troba a Bellpuig d’Urgell, els dos sepulcres de Montserrat van significar una fita molt important en la introducció dels ideals i de l’estil renaixentista italià en el nostre país.

Avui ens fixem en el de l’anomenat Joan d’Aragó, en realitat Joan II de Ribagorça, nascut a Benavarri el 1457 i mort a Montsó el 1528. Pertanyia a la família reial aragonesa, puix que era nebot de Ferran el Catòlic en tant que fill extramatrimonial d’Alfons d’Aragó, tingut de Maria Junquers però criat i acceptat a la cort. Tenia els títols de comte de Ribagorça, i després de duc de Luna, pertanyia a l’Orde de Cavallers de Sant Joan de Malta i va ser castellà d’Amposta, que era una de les dignitats més altes de l’Orde. Entre 1496 i 1506 exercí el càrrec de capità general i lloctinent de Catalunya, i el 1507 va ser nomenat virrei de Nàpols. En acabar el seu mandat, el 1509, el virrei passà per Roma i el papa Juli II el va convidar a dinar. Durant l’àpat Joan d’Aragó va demanar al papa, que quan era cardenal havia estat abat comendatari de Montserrat, el privilegi de ser sepultat a l’església de Montserrat, que li fou concedit immediatament.

Durant el seu virregnat encarregà, no sabem a qui, l’execució d’un elegant monument sepulcral destinat a ell, d’una finor poc comú en les nostres terres en què encara predominava l’estil gòtic tardà. Volia –un ideal molt cavalleresc del Renaixement– prolongar al llarg dels segles i de les generacions la memòria de l’honor i la pietat del comte de Ribagorça. El record que va deixar Joan d’Aragó no era el propi d’un heroi militar del Renaixement; un informe que va arribar al Rei Catòlic deia d’ell: “Es pusilánime. Una hormiga le parece un elefante, lo fácil dificultoso y lo trabajoso imposible”. Tanmateix no hi ha cap dubte sobre la seva devoció a la Mare de Déu de Montserrat. El llibre de l’abat Pedro de Burgos, successor de l’abat Cisneros, Libro de la historia y milagros de Nuestra Señora de Montserrat, 1536, va precedit a manera de pròleg d’una carta de Joan d’Aragó, signada el 1515, en què sol·licitava l’edició d’aquell llibre per fer conèixer Montserrat i escampar encara més la devoció a la Mare de Déu que allí és venerada.

Consta documentalment que un any abans de morir Joan d’Aragó treballaven en la instal·lació del seu sepulcre al costat dret de la nau de l’església vella de Montserrat. Segons la inscripció funerària el sepulcre fou acabat en les Calendes de novembre de 1508. El virrei tenia seixanta-un anys i li restaven encara vint anys de vida. El 1592 fou consagrada l’església nova renaixentista, que és l’actual i, pocs anys després, l’església vella, on es trobava el sepulcre de Joan d’Aragó, esdevingué un simple lloc de pas. Entre 1761 i 1765 la van enderrocar i tot allò de digne i d’interessant que hi quedava  va ser repartit en els diversos patis i àmbits de la planta baixa al davant de l’església nova. El sepulcre de Joan d’Aragó fou muntat en un lloc distingit, en el principal corredor d’accés a l’església. Durant la Guerra de Napoleó fou profanat i destruït. Charles Langlois pogué dibuixar-lo en aquell estat i el 1830 va editar-ne el gravat que constitueix l’única font i la més fidedigna de la forma antiga del sepulcre de Joan d’Aragó.

Durant els anys que els monjos van ser expulsats del seu monestir, entre 1835 i 1844, aquest monument, com bastants altres de l’exterior de Montserrat, es trobava exposat al pillatge dels excursionistes i visitants, que no dubtaven d’arrencar els caps de les escultures per endur-se un record o un trofeu de la seva proesa. Els monjos restauradors recolliren tots els fragments antics que consideraren dignes de ser conservats i els col·locaren al Museu Lapidari. D’acord amb el pla arquitectònic, a la nova façana del monestir, el 1956 l’abat Aureli va encarregar la restauració dels dos antics sepulcres renaixentistes de Montserrat a l’escultor madrileny Fernando Pau, que havia treballat a la restauració del sepulcre de Ramon Folch de Bellpuig, que va recollir tots els fragments que trobaren. Per recompondre el sepulcre de Joan d’Aragó el “restaurador” tingué la sort de comptar amb el gravat de Langlois.

L’estructura d’aquest monument fúnebre és una de les més habituals: en forma d’arcosoli arrambat al mur i cobert amb dosseret de mig punt sostingut per dues columnes. Dos soldats romans amb gran cabellera i barbuts, de genolls, sostenen amb la mà l’escut d’armes del virrei Joan d’Aragó i amb el cap i l’esquena, com a atlants, la caixa-sepulcre del difunt. Aquest apareix fent genuflexió i en actitud orant. A la part superior veiem una lluneta amb un preciós relleu de l’Adoració dels Mags. Als costats laterals de l’arcosoli trobem dues fornícules amb la figura de dos àngels amb posat devot. Si ens fixem en la decoració menor ens adonem que l’obra era d’una finor remarcable fins i tot en els mínims detalls. Els cassetons del dosser contenen ufanoses roses d’alabastre. El fris de l’entaulament està configurat per un seguit de fulles d’acant i medallons amb ballestes per a significar la glòria militar. Els pilars del fons estan ornats de panòplies militars romanes de dalt a baix. Les columnes corínties són estriades helicoïdalment en les dues terceres parts superiors i porten una garlanda de flors en la inferior. Els plints en què es recolzen les columnes porten figures d’àligues i d’esfinxs femenines alternades en un fistó de garlandes de fruites i flors del qual pengen uns medallons amb el bust de reis i emperadors romans.

Envoltant la caixa del sepulcre hi ha una inscripció epigràfica que indica el nom i els títols nobiliaris del difunt i que el monument va ser erigit l’1 de novembre de 1508. Les descripcions antigues del monestir de Montserrat parlen d’aquest sepulcre i esmenten una altra inscripció desapareguda que deia que l’ocupant del sepulcre havia mort el 1528. Una tabula ansata de bronze ocupa l’antiga inscripció que es trobava en aquest mateix lloc i que esmenta la fama i la glòria del difunt i la seva pietat que l’han fet mereixedor d’aquell monument.

Malgrat totes les indagacions, no ha estat possible aclarir l’autor o, més ben dit, els autors d’aquest bell monument funerari. El Dr. Joan Yeguas Gassó, que l’ha estudiat amb detall, proposa com a hipòtesi ben probable que aquest monument pogué ser encarregat al mestre Gian Cristoforo Romano, que treballava a Nàpols el 1507, i que fou executat a Roma pels diversos mestres escultors coordinats per ell. L’esplèndid relleu de l’Adoració dels Reis és d’un autor ben diferent dels que intervenen a la resta del monument; el seu estil fa pensar en un mestre del nord, segurament milanès, que bé podria ser Luigi Capponi. Els dos àngels que veiem a les fornícules laterals són també de gran qualitat i pertanyen a un o tal volta a dos mestres diferents dels anterior. Sigui com sigui, totes les propostes d’autoria dels escultors d’aquesta obra renaixentista són lloables però no segures. És millor deixar aquesta qüestió a la penombra i continuar considerant-la una obra excel·lent però anònima.