divendres, 1 de gener de 2010

Pensierini o cartes a Carlitos Novotny – 3

La Divina Comèdia
28 de desembre de 2005


Allò que et deia l’altre dia, que sovint la recerca és tan gratificant com la mateixa trobada és una experiència que aniràs fent al llarg de la vida. A vegades els artistes plàstics m’han explicat que el moment més àlgid de la creació estètica és precisament aquell moment quan dubten sobre el camí que han de seguir. Amb els ulls clucs veuen les diverses possibilitats que s’obren al seu davant i els diferents resultats que assolirà l’obra que executen, segons la decisió que prenguin en aquell moment de dubte. Per això, estimat Carlitos Novotny, aquests dubtes que em manifestes te’ls has de resoldre tu sol, i has de descobrir la grandesa - l’espurna divina - que s’amaga en aquests moments previs a la presa d’una decisió, que algunes vegades són més interessants i més constructius que el mateix encert de la decisió presa. Això jo ho vaig aprendre del meu estimat Dante en aquells versos:

O sol che sani ogne vista turbata,
Tu mi contenti sì quando tu solvi,
Che, non men che saver, dubbiar m’agratta.

(O sol que sanes tota vista enlleganyada / m’alegres tant quan em resols un dubte / que, no menys que saber, dubtar m’agrada).

Una vegada ja em vas manifestar la teva estranyesa perquè vaig citar-te Dante Alighieri no recordo amb quin motiu, i ara t’explicaré a què respon la meva admiració per aquest autor i concretament per aquesta obra. Qualsevol persona que tingui una certa “vida intel·lectual” – jo vaig llegir La vie intellectuelle de Sertillanges quan tenia 21 anys on hi ha un excel·lent capítol sobre què cal llegir i com fer-ho – cal que tingui una mena de firmament amb tota una sèrie d’astres, satèl·lits i constel·lacions que constitueixen el seu univers mental sota el qual es mou i s’orienta.

Naturalment, com ja t’ho pots suposar, per a mi el llibre per antonomàsia és la bíblia, però no és l’únic llibre. Timeo hominem unius libri (em fa por l’home que només llegeix un llibre), deia sant Tomàs d’Aquino. En el meu univers entren també Plató, Agustí, i altres més tardans com Joan de la Creu, Pascal, Newman, i encara la narrativa de Tolstoi, Dovstoievsky i altres menors com Flaubert i fins i tot Don Benito Pérez Galdós, sobretot en el seu teatre, i els poetes simbolistes com Paul Verlaine, Mallarmé i, ben diferent d’aquests, el nostre excels Pau Riba; i pel que fa al pensament: Péguy, Maritain i Mounier. Però entre tots aquests autors el Dante brilla en el meu firmament com una estrella polar. En ell trobo un resum molt personal i viu de la saviesa de l’antiga Roma sobre la qual es va impostar el cristianisme sense esmicolar-la. Trobo la solidesa, l’equilibri i la claredat de Tomàs d’Aquino, però també la gràcia i la delicadesa que va brollar de l’experiència de Francesc d’Assís, enriquida amb el saber enciclopèdic que ja bategava en la Florència del Trecento, com a preludi del Renaixement. La Divina Comèdia de Dante té tota la prestància i la sinuositat de la pintura de Giotto, d’aquells frescos d’Assís o de Pàdua o de la Santa Croce de Florència, que mai no et canses de mirar i on pots trobar tot el que cerques i moltes més coses que no cercaves i que et sorprenen. És un univers que reflecteix un microcosmos ordenat i expressat amb la contundència i la pulcritud com només ho sap fer un italià de la Toscana.

Vaig “descobrir” la Divina Comèdia l’estiu de 1962, en l’edició bilingüe italiana-castellana de la BAC, que no era massa bona. La vaig tornar a rellegir el 1972 amb la traducció “preciosa i preciosista” de Josep Maria de Sagarra, i des d’aleshores sempre la tinc a la tauleta de nit, al costat de la meva bíblia. Si la vols llegir, prepara’t, perquè normalment la gent no passa del segon o tercer cant, que pertany als inferns, ja que la lectura és espessa i els conceptes són densos. Si vols progressar, hauràs de fer un pacte d’amistat amb un company de camí, que per al Dante va ser el poeta Virgili o la seva estimada Beatrice, personalització de la fe i de la bellesa, i per al lector profà – com sóc jo o podries ésser tu mateix - és el traductor i l’anotador del text que t’anirà explicant fil per randa el sentit de cada moment o situació. A vegades és difícil, però no et desanimes, continua el viatge fins al pregon dels inferns i deixa’t esborronar per unes imatges poètiques que mai no hauries imaginat.

El ritme dels endecasíl·labs concatenats en tercets amb rima consonant t’anirà penetrant a poc a poc, i quan te n’adonis, el teu pensament també avançarà en aquest ritme i gairebé amb aquesta rima. Jo recordo que se’m clavava al cap i que esdevenia com una mena de droga que se m’anava apoderant de la ment i de la sensibilitat tot fent-me transcendir la realitat dels sentits i fent-me entrar en una altra esfera més profunda, que és la plasmació d’una metafísica que t’absorbeix, tot donant-te el sentit profund de cada cosa que conforma la naturalesa sensible, una naturalesa on totes realitats es troben il·luminades des de dintre, com la pintura de Giotto i de Simone Martini.

A la Divina Comèdia hi ha moments de tot, d’un dramatisme esborronador, d’una pacífica mirada a una humanitat que va fent el seu camí entre ombres i clarianes, moments lírics d’una tendresa corprenedora, moments exultants, i segurament també molts moments d’avorriment, en què el lector està temptat de tancar d’un cop el llibre i de treure’s del cap aquella salmòdia de tercets. Si ho fessis, cometries un error greu, perquè difícilment tornaries a agafar aquest llibre. La primera vegada cal llegir-lo tot sencer, des del primer vers Nel mezzo del cammin di nostra vita (al bellmig del camí de nostra vida) fins al darrer L’amor che move il sole e l’altre stelle (L’amor que mou el sol i les estrelles). Després cal deixar-lo sedimentar fins que el pòsit fermenti i quan menys t’ho esperes, et ve a la memòria un vers, o un concepte, o una metàfora i et vénen ganes de comprovar o de rellegir aquell passatge. D’aquesta manera et vas adonant que tota la història de la humanitat està reflectida en aquest llibre i que tothom, en un lloc o en un altre, s’hi troba retratat. Allò que de bon antuvi se t’havia presentat com un ós dur de rossegar, se’t va fent familiar com l’hort de casa per on et passeges amb naturalitat.

La Divina Comèdia és un monument de la humanitat, i segons el meu parer, ni en castellà ni el català, ni en francès ni en anglès no hi ha res de semblant. Hi ha altres coses per a uns altres gustos. La selecció de les figures estel·lars que conformen l’espai sideral sota el qual vius i et mous és una determinació molt important i molt personal en la vida intel·lectual de cadascú. Per això, estimat Carlitos, creu-me, sigues selectiu, no sigues mai home d’un sol llibre. T’aconsello que en tinguis uns quants i que siguin diferents entre ells, però no tant que esdevinguin un cocktail Molotov; cal, doncs, una complementarietat, i que tinguin una qualitat acreditada pel temps i de valor, si pot ser, universal.

Els lectors per vocació o per vici devorem els llibres moguts per la curiositat voraç “de saber, no menys que per la necessitar de dubtar”, com podria dir parafrasejant el Dante que t’he citat al començament de la carta. Tanmateix perquè les lectures et siguin profitoses caldrà que tinguis prèviament sistematitzat el teu firmament – que per altra banda mai no és definitiu – . He volgut explicar-te el meu sistema solar, tot remarcant el lloc que hi ocupa La Divina Comèdia de Dante. Tu, que als meus ulls ets escandalosament jove, has d’elaborar el teu sistema, altrament viuries en el caos, o bé series simplement un repetidor impersonal de la informació que cada dia et subministren els medis. Sigues tu mateix en tot moment, aprèn a dubtar i a seleccionar, i fes que davant dels teus ulls es desplegui la Gran Comèdia de la història i de la cultura humana en la qual t’has de sentir espectador privilegiat, jutge i crític, i sobretot actor conscient i responsable. Pel que em concerneix personalment, el Dante m’ha acompanyat a fer aquesta experiència, amb les seves ombres i les seves llums; per això li sóc devot.

P.S.
Perdona, Carlitos Novotny, se m’havia oblidat. De tant en tant no va gens malament de llegir algun bestseller, ni que sigui un petardo, per desgreixar les turbines.