Pensierini o cartes a Carlitos Novotny – 6

La política, un art d’estimar a gran escala
21 de gener de 2006

Els anglosaxons i els nordeuropeus, que en el nostre imaginari representen el clixé de la gent civilitzada en contraposició als impulsius mediterranis que som nosaltres, ens han convençut que no és correcte parlar de política o de religió amb ningú ni enlloc, si no és amb aquells i en aquells llocs apropiats per aquesta finalitat. Crec que això no està pas malament, ja que aquests temes són delicats i podem ferir la sensibilitat dels altres, quan donem per “dogmàtics” o definitius uns plantejaments que el qui ens escolta es troba molt lluny d’acceptar. Però tot té els seus més i els seus menys. Jo crec que si ets amic d’una persona i la teva relació amb ella transcendeix el nivell superficial de la simple politesse, tard o d’hora acabareu parlant o discutint “amablement” de religió o de política, perquè ambdues coses, per presència o per absència, toquen o afaiçonen el cor i la ment d’una persona.

Benvolgut Carlitos, alguna vegada hem parlat d’algun tema de religió que has escoltat amb curiositat, però molt rarament o gairebé mai hem parlat de política. Si alguna vegada ha sortit el tema en la conversa, sempre has fet una ganyota per indicar que aquest afer no t’interessava i que fins i tot et repugnava. Aquest desinterès i fins i tot al•lèrgia a la política és un fet molt comú entre els joves de la teva generació. També conec alguns joves de molt polititzats i d’aquells que no viuen ni parlen d’altra cosa que de les petites trifulgues i de les campanyes que promouen els seu partits, i que no paren d’enviar missatges i proclames polítiques a tot quisque, però són minories, potser cridaneres, però minories. Els joves que “passen” de la política i que sistemàticament no voten en moments d’elecció són moltíssims més i no et creguis que això és bo. T’ho dic jo, que de jove en els anys seixanta i setanta del segle passat vaig viure la política “apassionadament” fent anar la multicopista a tot drap imprimint octavetes “subversives”. Després, en arribar la democràcia i passats els primers anys d’entusiasme, em vaig sentir ben decebut. Valia la pena? Fins i tot el nostre petit país, i fins i tot els ambients més ardorosament patriotes es mouen sovint en els mateixos paràmetres de la Celtibèria Show. Vaig acabar sense saber què ni a qui havia de votar sense fer importants restriccions mentals i transaccions que qüestionaven la meva consciència.

Com et vaig explicar alguna vegada, la persona i el pensament que va afaiçonar la meva mentalitat per tot allò que afecta a la cosa política va ser Giorgio La Pira (1904-1977), antic alcalde de Florència en els anys cinquanta i primers seixanta, al qual vaig saludar amb emoció el 1972, un dia que me’l va presentar el P. Antonio Cistellini a l’Oratori de Sant Felip Neri d’aquella ciutat. Jo havia llegit algunes de les seves obres, com Le città sono vive (1957), de la col•lecció Alle sorgenti . La Pira havia estat un dels pares – el més jove - de la Constitució Italiana, com a fill espiritual d’Alcide De Gasperi; pertanyia a l’ala sinistra de la Democràcia Cristiana, però mai no va ser, com Fanfani, un home de partit; el seu sentit social i moral, essent sindaco de Florència, l’obligava a transgredir les consignes acordades i a molestar, per amor a la persona i al bé comú, els seus votants que pertanyien majoritàriament a la classe acomodada. Florència es trobava saturada d’immigrants sudisti, gent del Sud que cercava a les ciutats més riques del Nord unes oportunitats de treball i de millora de vida que no trobaven al seu paese. Un fet semblant s’esdevenia a Barcelona per aquelles dades. La consigna de la DC era frenar la immigració a base de crear obstacles burocràtics per tal de poder-la conduir. La Pira havia d’estar d’acord amb les directrius del seu partit, però davant del fet real i feridor dels emigrants desvalguts i desesperats que arribaven cada dia i tot meditant aquella frase de l’evangeli “que la teva mà esquerra no sàpiga què està fent a dreta” (Mt 6:3), va organitzar un destacament de funcionaris municipals a l’estació del ferrocarril que donaven llet i menjar als immigrants que arribaven en condicions precàries, els acompanyaven als llocs d’acollida i els ajudaven a solucionar els problemes burocràtics i a trobar treball. Sí, efectivament era una persona ingènua, no va fer obres impressionants en la gran Florència ni va canviar la fesomia urbana de la ciutat, però la va “humanitzar” i va establir una convivència constructiva entre els ciutadans de partits i d’ideologies diverses que va donar fruits posteriorment. No hi ha dubte que La Pira ha estat i és l’alcalde més estimat que ha tingut la ciutat de l’Arno des de mitjan segle XX.

Calitos, una persona que té cap i que té cor no pot dir “jo passo de la política”, perquè des del moment que et desentens de la “polis” o ciutat en què vius i de la gent que t’envolta, amputes una dimensió importantíssima del teu ésser. Som per naturalesa éssers socials; ens necessitem els uns als altres; hem d’establir pactes de convivència i d’ajuda mútua i de progrés del grup al qual pertanyem “naturalment” per dret de naixença. Carlitos Novotny, quan et parlo de política, t’estic parlant d’humanitat i d’humanitats, no de travetes ni de ganivetades ni d’insults ni de trampes ni de promeses enganyoses ni de mentides proclamades a 100 decibels, sinó de l’aportació dels ciutadans al bé comú, una aportació que no solament és econòmica – pagar “religiosament” els impostos és un deure moral de primer ordre –, sinó sobretot una aportació d’idees, de projectes i de conceptes diversos però complementaris d’aquells valors que han d’articular la vida de la “polis” i que s’han de plasmar en lleis i en obres. Carlitos Novotny, això és civilitat i civilització. Per això, quan et parli de política i t’expliqui coses o et comenti textos de Giorgio La Pira, o d’uns altres polítics de signes ben diversos que he conegut i admirat, no em facis cara de fàstic, perquè la política no solament és una cosa molt seriosa, sinó un compromís de desposseïment i d’entrega pel bé dels altres que comporta una dosi molt gran d’humanitat i d’heroisme, que jo – des de la meva perspectiva i amb el meu vocabulari, tenint en la ment la figura de Giorgio La Pira – anomenaria puresa d’intencions i santedat de vida.

Una abraçada, Carlitos, i continuarem parlant de política.