WRITINGS & LECTURES – 05

La Sagrada Família de Gaudí.
Resposta a una enquesta del diari Regió 7

Em fa mal de ventre haver de parlar de la Sagrada Família de Gaudí des del punt de vista artístic. És una obra tan descomunal i tan complexa que tot el que hom pugui dir o es queda curt o és desafortunat o, encara que sigui veritat, és una visió parcial que immediatament pot ser contradita amb arguments oposats que també són veritat. Per això ja d’entrada confesso que la meva visió és molt personal. La Sagrada Família ens transcendeix als amics i als enemics, que sempre n’ha tingut. És com si al llarg dels 130 anys hagués cobrat vida pròpia i s’hagués afirmat d’una manera tan rotunda i innegable que ningú no pot ignorar-la sens negar l’evidència. T’agradi o no t’agradi, la Sagrada Família de Gaudí forma part eminent de la història de l’arquitectura mundial, defineix la silueta de Barcelona i és símbol i emblema del tarannà del nostre poble i també del nostre cristianisme, el de Torras i Bages i el de “Les arrels cristianes de Catalunya”, tot amalgamat de manera indestriable.

El colossalisme no sempre és un valor positiu. Les obres colossals poden ser obres d’esclaus o dels règims totalitaris del segles XIX i XX. No és aquest el cas de la Sagrada Família de Gaudí, que és un temple votiu fet per subscripció popular, amb tot el que això ha significat. El colossalisme de la Sagrada Família ens suggereix el de la fe que aixeca muntanyes (l’evangeli diu trasllada, però és igual) i el de la voluntat d’una part molt significativa de Catalunya del final del XIX , de tot el XX i del XXI, que vol perdurar com a poble “diferent” – això Gaudí ho tenia claríssim – en el marc del catolicisme romà i en el dels pobles d’Espanya i del món. Amb tot, també cal dir que el colossalisme de la Sagrada Família no és solament fruit de la pietat i de la fe, sinó que també molts catalans poc creients o no creients van endevinar que “l’obra de la Sagrada Família de Barcelona” tenia també una dimensió, més enllà de la religiosa, de ser signe i bandera d’un entestament de ser i de perdurar com a poble davant del món sencer. Tanmateix als rengles dels adversaris també hi ha hagut catòlics disconformes amb les construccions ostentoses de l’Església i amb plantejaments que consideren exhibicionistes. El nostre poble és així de complex.

La Sagrada Família de Gaudí condensa molt expressivament el seny i la rauxa que ens caracteritza. Que l’arquitectura de Gaudí és d’altíssima qualitat mundial és una cosa obvia. Que les formes orgàniques i els paraboloides que Gaudí utilitza, sobretot en la Sagrada Família, expressen de manera eminent l’esperit de l’època que anomenem “modernista” és una altra evidència. Que Gaudí era un geni, d’aquells pocs que genera cada segle, ho saben els savis i la gent més senzilla. Però al costat d’aquests inqüestionables elogis cal constatar l’esperit de desmesura i irrefrenable exuberància que cohabita amb els plantejaments tècnics arquitectònicament més exactes, amb les formes més simples i depurades que imposa la lògica funcional i a una visió del conjunt – exterior i interior, sistematització de l’espai i de les masses, el joc meravellós de la llum, integració del color i de la policromia – com només ho pot fer un demiürg d’una capacitat creativa immensa. El gran defecte de Gaudí, al meu entendre, és seva desaforada voluntat de dir-ho tot i d’integrar-ho i de fer sonar les trompetes de l’Apocalipsi perquè en aquesta obra “ja tot s’ha acomplert”. El doll inestroncable de la seva creativitat no s’atura ni davant del “kitch” de les oques i l’aviram nadalenc de la façana del Naixement. Això també és molt nostre. Però tot està integrat en la gran “meravella” (de mirabilia que significa una cosa que provoca admiració). Jo he de confessar que aquesta impressió de quedar-me amb la boca oberta i els ulls humits només l’he experimentada en entrar a Santa Sofia de Constantinoble i a l’interior de la Sagrada Família de Gaudí.